-Ha dedicat tota una investigació a Lanfranco Bombelli, un arquitecte connectat amb la recuperació del pla Marshall i que va ser un dels introductors de l’hegemonia nord-americana a Catalunya. Què l’ha animat a fer aquest llibre?
-Tota la gent del món cultural tenim una gran curiositat quan anem a llocs. Jo, l’any 1992, amb la febre olímpica, em vaig apartar voluntàriament de la cultura de masses per aproximar-me a un indret una mica aïllat i paradisíac com és Cadaqués (Alt Empordà). Allà vaig descobrir que hi havia un galerista amb una trajectòria espectacular, de vocació clarament internacional i que la seva galeria va ser porta d’entrada dels corrents més moderns com ara l’art concret, el pop i l’art conceptual amb artistes de la talla de Marcel Duchamp o Richard Hamilton, o també d’artistes joves catalans que començaven als Estats Units, com ara Antoni Muntadas o Antoni Miralda...
-Un galerista que havia destacat com a arquitecte.
-Sí, i que havia deixat obres a Cadaqués, especialment amb Peter Harnden. En observar les cases que havien dissenyat, em va picar la curiositat per saber per què i per a qui havien estat fetes. Un cop Bombelli va morir, vaig tindre accés al seu arxiu personal, i estava ple de sorpreses. A través de l’arxiu vaig descobrir la seva vinculació més clara amb tot el que era la difusió i la comunicació visual del pla Marshall. I aquí es va despertar la gran curiositat. Concretament, aquest llibre neix perquè el mateix dia que rebo el llibre de Miró i els poetes catalans (Univers), em visita el fill de Bombelli, un català de primera línia científica als Estats Units, acompanyat d’Huc Malla, el jove galerista que ha donat continuïtat a la galeria de Cadaqués. I quan l’Huc li diu al fill de Bombelli que un llibre així és el que s’hauria de fer amb el seu pare, els vaig fer la broma tot seguit que si a través de Joan Miró havia pogut universalitzar els poetes catalans, ara amb aquest llibre podria portar el món de la modernitat a l’espai ultralocal de Cadaqués. I en efecte, aquesta és una de les línies narratives del llibre: explicar, a través de la biografia de Bombelli, com Catalunya queda al marge de les grans línies de la política europea després de la Segona Guerra Mundial i com, d’alguna manera, es recús aquest fil amb la plena incorporació del model americà en el canvi de costums a través, també, de moviments de la Gauche Divine i d’altres. Allò que la política no va arribar a fer ho va aconseguir un canvi de costums.
-Vostè mateix és de la generació que es va enfrontar al franquisme i que estigmatitzava el domini nord-americà. Però el seu llibre transmet la sensació que aquesta idea ha canviat amb el pas dels anys.
-En efecte, és un llibre que està escrit amb la humilitat d’aquells que vam estar formats en el materialisme ideològic. La majoria vam pertànyer a grupuscles d’extrema esquerra, i, una vegada participem en l’espai institucional, ponderem les posicions, de la mateixa manera que el fet de viatjar cap a Europa ens fa descobrir, sobretot a través dels nous filòsofs francesos, la situació real dels països comunistes. Llavors vam haver de fer una primera anàlisi de constricció generacional, i això provoca una nova manera de llegir la història.
-Tot i així, fa l’efecte que l’estigma previ cap als Estats Units era un fenomen natural.
-Ho era, perquè la política dels Estats Units havia fet un capgirament a través del seu imperialisme i l’acceptació de les dictadures tant a Llatinoamèrica com posteriorment a Àsia i Orient Mitjà. Al llibre s’explica que hi va haver una bondat cap als Estats Units en la primera fase posterior a la Segona Guerra Mundial. Hi havia allò que en podríem dir un capitalisme social, que mor amb l’assassinat de Kennedy el 1963.
-Com es percep aquest canvi en el món de la cultura?
-Al darrere d’això hi ha una tesi una mica inèdita, que és que al capdavall el model Bauhaus i l’arquitectura moderna, amb la seva finalitat social aplicant rigor metodològic, científic i minimalisme constructiu, tenien la naturalesa i la voluntat d’ajudar perquè tothom tingués dret a una casa en condicions. Els impulsors de la Bauhaus, expulsats pel nazisme i exiliats en part als Estats Units i a Suïssa, després de la Segona Guerra Mundial, tenen una naturalesa que els fa participar en la planificació d’un model polític basat en una llarga pau centrada en la cooperació entre els estats. Amb això es procura també que s’acabi la gana, que tothom tingui casa, medicines i energia. Això es fa a través del model Bauhaus, que va tornar a Europa amb la intel·ligència americana i que al capdavall ajuda a desenvolupar el capitalisme de multiplicació de petits productes. Un exemple d’això seria com la gallina s’higienitza i es minimitza en un cub de sopa.
-Tornant a Bombelli, l’arquitecte ja partia d’unes experiències prèvies que havien contribuït a convertir-lo en un professional amb capacitat per canviar les coses. Va connectar amb arquitectes d’una generació anterior i a Suïssa, com a refugiat, va poder respirar la llibertat que no existia a la Itàlia de Mussolini. Posteriorment, a Catalunya van connectar amb ell des de la Gauche Divine.
-En efecte. Bombelli, de jove, va haver de fugir de l’ocupació dels nazis de Milà, i més tard va entrar a treballar a través de Max Bill amb Peter Hardnden i un equip poliglot de 23 persones europees per ajudar a la difusió positiva del pla Marshall. La segona part del llibre explica com, en un moment donat, es passa de la ideologia de guerra victoriosa a una crisi de relació a través dels grups d’ultradreta que veuen comunistes en tot el fenomen de la modernitat. És llavors quan aquest grup d’europeus i americans es troben en la condició d’exili del sistema, i és quan ells venen a Barcelona i a Cadaqués. És aquí on construeixen la nova Barcelona al costat dels grans arquitectes de la generació de la Gauche Divine, l’Oriol Bohigas i companyia, i inclús d’abans, com significativament Coderch i Marcelo Leonori. És la nova Barcelona, la que es farà a la part alta, ja que hi ha una classe social molt alta que fa promocions significatives. A la vegada, a Cadaqués hi ha tot un grup d’arquitectes, dissenyadors, editors i escriptors que fan un seguit de cases amb una gran particularitat: que, tot i ser fidels als dogmes de l’arquitectura moderna incorporen un sistema de construcció i uns materials propis de l’arquitectura local. D’aquí el paradigma que a Cadaqués resisteix, de manera perfecta i a través de la dificultat d’accés, una qualitat paisatgística i urbanística mentre es produeix la regeneració cap a un model de vida nou, que passa de la pesca a les segones residències d’oci i al turisme. Les cases dels pescadors s’havien d’higienitzar. Això vol dir fer un aparcament on hi havia les barques, una gran sala d’estar al primer pis perquè hi hagi un espai de convivència i de tertúlia permanent i una part alta amb dormitoris amb una gran vista cap al mar obrint les parets. Tot això ho fan un grup d’arquitectes de l’elit antifranquista, moderna i progressista.
-El canvi que va experimentar Cadaqués, fins a quin punt és responsabilitat de Bombelli?
-Tothom ha sabut assenyalar que Peter Harnden, com a poeta de l’arquitectura, va saber donar imatges poètiques als seus edificis: una paret que pot servir com a base central per a la construcció a la casa d’un editor o forats a la casa d’una artista com Mary Callery, per exemple. Tot això incorpora el rigor i la precisió de l’arquitectura concreta de Bombelli. Per tant, els edificis i l’entorn paisatgístic —en plena integració, amb originalitat i qualitat estètica— donen valor al conjunt. A la vegada, l’interès urbanístic va implicar evitar que hi hagués contaminació lumínica, auditiva i tipogràfica. Una de les característiques de Cadaqués, fins ara, és que ha sabut mantenir un paisatge en què els elements de la natura alimenten el poble i s’aparten d’aquesta característica que ha transformat en pintoresques moltes altres localitats, per exemple de la Catalunya del Nord. A la vegada, hi ha una dada important, que és el descobriment de tots els plans que es fan per fer-hi un port. Cadaqués es podria haver convertit en un Canes o en un lloc com la Provença francesa, i gràcies als elements crítics tant de forasters com de la gent del poble es va evitar fer un port i es va aconseguir mantenir el port natural. És un element contradictori, perquè tal com ocorre amb tantes altres coses, la qualitat estètica i la lletjor o la destrucció poden anar juntes. Tanmateix, gràcies a Bombelli, a Harnden, a una sensibilitat estètica de la modernitat i gràcies a la gent del poble, es va evitar que aquesta modernitat no devastés el poble.
-Per acabar, una curiositat. Bombelli es va arribar a incorporar a la catalanitat?
-No. És un fet curiós. Harnden i Bombelli van treballar en un equip poliglot durant el desenvolupament del pla Marshall i mantenien tota la correspondència en anglès, italià, francès o alemany. En canvi, la gent de Cadaqués considerava Bombelli una persona excessivament rígida i elitista perquè no els parlava en català. I li deien: “Vostè, que parla tots els idiomes, no pot fer l’esforç de parlar català?”. Però també podem dir que, gràcies a la immersió lingüística, els seus fills, que van anar a una escola francesa, parlen i escriuen el català de meravella. Això vol dir que la nova societat va aconseguir que se sentissin còmodes amb la catalanitat. Alhora, Bombelli volia que el seu fons es quedés a Catalunya, i crec que aquest fons —avui en mans del MACBA— s’ha de convertir en una gran exposició retrospectiva, perquè el llibre explica que Harnden i Bombelli també són arquitectes catalans i que les obres fetes al Principat de Duchamp, Hamilton i Max Bill han de ser integrades dintre del gran sistema artístic català.
Vicenç Altaió
Galàxia Gutenberg