Quan arriba la tradició de fer puntes de coixí als Països Catalans?
Ve des del segle XV el fet de fer puntes. Però, l’afició i el comerç de la punta comença en força al segle XVIII. En aquell moment, Catalunya era una gran exportadora de puntes que sortien, per via marítima, cap arreu del món. Al mateix temps, des de Catalunya en sortien, també, puntes que venien d’Europa. Recorda que l’Imperi de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya no tenia límits i això feia que les puntes de Flandes arribessin aquí. Evidentment, Europa no tenia la distribució que té ara. Aquí es coneixien totes les puntes que en aquell moment es feien a Europa.
Quan hi ha l’impàs de ser una feina quotidiana a ser una afició?
En el moment en què la punta es deixa de fer servir de manera habitual. Fins al Modernisme les puntes s’han fet servir pel vestuari. A partir del moment en què la dona s’incorpora a la fàbrica i comença a treballar amb un sou a final de mes o a finals de setmana, deixen d’utilitzar-se. Hi ha dos factors. D’una banda la moda i de l’altra la incorporació de la dona al món del treball. Això fa un canvi social. La punta es deixa d’utilitzar com a manera de tenir ingressos i es passa a fer per gaudi personal i per creativitat. És per això que, actualment, encara que hi ha moltes dones que continuen fent puntes tradicionals, veuràs que hi ha punta absolutament innovadora. En tenim mostres al concurs d’aquest any amb la punta contemporània.
Què vol dir punta contemporània?
És aquella que utilitza el color, reflecteix coses que trobem a la vida. Fem com els pintors, creem a partir del no-res. Al concurs d’aquest anys demanàvem imaginar Pineda de Mar. Hi ha qui ha imaginat el mar, hi ha qui hi ha posat una barca, algú hi ha posat pins. No hi ha cap dibuix d’això. Tu t’ho dibuixes i, a partir d’aquí, fas la punta. Punta que pot ser amb agulla o amb boixets.
Quin és l’estat de salut de la punta a Catalunya?
Hi ha un grup que fa avançar, que estira. Estira des de les noves escoles que van sortint. I, sobretot, per connexió amb Europa. Això és important.
Què vol dir amb això?
La punta va unir Europa abans que la Unió Europea. Hi ha puntes des de Portugal fins als Urals. Tota Europa estava unida per la punta. Veus com és la mateixa punta amb alguna varietat a una zona o l’altra. Fixa’t que dic zones i no països.
Hi ha alguna punta pròpia dels Països Catalans?
Aquí tenim que continuem fent punta d’agulla, que ens va venir d’Itàlia, de Venècia. La punta d’agulla és molt antiga, molt anterior als boixets. I tenim tres blondes. La blonda negra del Baix Llobregat i dues blondes fetes amb cotó. La punta de ret fi del Maresme i la blonda de l’Arboç. Tenen petites diferències. La de ret fi és molt lleugera, mentre que la de l’Arboç, quan veus els motius fets amb punt sencer, sembla que sigui tela retallada, molt espessa.
Quin sentit té fer una trobada amb puntaires de tot Catalunya?
És una manera de fer una gran festa de la punta. És important perquè aplega gent del nord, del sud, de l’est, de l’oest… Avui han vingut, per exemple, dos grups de la Catalunya del Nord. I, entre els venedors, hi ha vingut un antiquari de Bèlgica. Deu tenir força la diada quan belluguem tota aquesta població tan diversa. Tenim 600 persones inscrites. És interessant perquè aprenem. Veiem qui fa una cosa diferent a la que nosaltres sabem fer. A més a més, ens engresquem a fer un pas endavant en la nostra manera de treballar. A més a més, ens engresquem les unes a les altres. A vegades penses que només som deu persones fent coses al poble, però no, hi ha molta gent tocada per la punta.
Pateixen pel relleu?
Comencem a tenir gent jove, però costa. Encara que facis punta de jove, jo per exemple vaig començar de joveneta a l’escola, el que passa és que després et poses a estudiar de manera més seriosa, treballes i ja no et parlo de si muntes una família i comencen a venir criatures… No et queda tant temps per fer puntes. Però, arriba un moment en què tornes a tenir temps i, llavors, el que vols fer és crear, crear art amb fil. Això t’anima.
La gent s’hi posa quan torna a tenir temps disponible?
Exacte. Perquè fer punta engresca, és com una droga. Pregunta-ho a qui vulguis. T’hi poses a les quatre de la tarda i de cop i volta mires el rellotge i són les vuit. Enganxa. Tens una pega i la vols resoldre. Sobretot, si són puntes amb una certa dificultat. T’has de centrar. Per això hi ha escoles que ho fan amb els nens petits. T’has de centrar molt per agafar el fil que toca.
Va una mica a la contra als temps que vivim de rapidesa, oi?
Sí. És una cosa de tenir temps. Quan ens pregunten quanta estona passem, dic que no ho sé. Jo quan faig una peça no miro el rellotge, la faig. I si no m’agrada, la tallo i la torno a començar. És com si et posessin una dificultat que has de superar. Això és fantàstic. I això ha salvat la pandèmia a moltes de les persones que avui són aquí.
Per què?
Per què a casa vas treballant. Ens trucàvem o per Whatsapp i ens ajudàvem les unes a les altres. Això dona molta vida perquè no estaves allà esperant mirant la tele. Estaves amb una dificultat que havies de resoldre.