Català, èuscar, eslovè, francès i castellà. La poesia pot ser dita amb molts accents i així ho recorda any rere any el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, que enguany arribava a la seva trenta-novena edició. Un exercici que posa sobre l’escenari poetes catalans amb d’altres de primer ordre d’altres llengües en favor de la poesia. En aquest cas, a la local Raquel Santanera, s’hi afegien, sobre l’escenari del Palau de la Música de Barcelona, el poeta castellà nascut a Barcelona, Francisco Ferrer, el basc Joseba Sarrionandia, l’eslovena Anja Zag i el marroquí Abdellatif Laabi.
La posada en escena del recital ha anat a càrrec dels compositors i creadors Aurora Bauzà i Pere Jou. Sobre l’escenari del Palau de la Música, nou barres lumíniques verticals que dialogaven entre elles, ara amb tons càlids, ara amb tons freds, feien de marc visual de l’espai de recitació dels diferents poetes.
El primer a obrir el foc ha estat Francisco Ferrer Lerín, poeta, teòric de l’art i ornitòleg, una professió de la qual no escapen els seus versos. Així ho denota recitant, amb to serè i americana, llegint d’uns papers, a preu fet, el poema ‘Quebrantahuesos’. Abans, ‘Casino de provincias’ i tot seguit ‘Fámulo’, ‘La casa’ o ‘De los cementerios’.
Asseguda en una cadira de fusta, l’eslovena Anja Zag Golob ha pres el relleu. La considerada com a poeta més important de literatura contemporània eslovena diu versos mirant a terra, amb veu profunda, com qui invoca: «Remeno els braços com si nedés, faig el mort mentre la tardor em va cobrint amb tota aquesta suavitat». ‘Tardoreja’. I després, ’sobtadament’ i ‘El cor que estima, estima’. I convoca la tristesa, «pridi, pridi. Pridi zalost. Pridi». O com ens tradueix el llibret que acompanya tot l’espectacle: «vine, vine. Vine, tristesa. Vine».
En el manifest del Festival, els seus directors, els poetes Maria Callís i Manuel Forcano, han reivindicat que en «una època que corre amb urgència» la poesia «actua com un contrafort que contribueix, humilment, a sostenir la vella, bella, lenta i antiga condició humana». El Festival, de fet, és el colofó d’una setmana llarga de Barcelona Poesia, un cicle que enguany ha girat entorn «de la senzillesa, la concreció i la quotidianitat dels versos». I l’eslovena és qui millor ho encarna: «El dia fa el gir, suspès per un instant, s’infla com una granota i llavors fa ganyotes, salta ben amunt, es desinfla com la foscor arrugada».
El francès és la llengua de la majoria de versos del marroquí, fill de Fez, Abdellatif Laabi, que amb vuitanta dos anys, ha hagut de disculpar la seva presència a l’escenari. En nom d’aquest ex pres polític marroquí, un jove s’enfila a l’escenari per entonar el particular clam per la justícia social que caracteritza l’obra del poeta del Marroc. ‘Hipòtesi’: «viu com el llampec apte per al servei permanent de l’impossible». I, mentre la llum escènica es tènue i càlida, com la brasa, ‘Del dret a insurreccionar-se’ «en faràs ús passi el que passi. Del deure de discernir desvelar lacerar cada cara de l’abjecció en faràs norma de vida a cara descoberta». L’obra de Laabi entén el poeta com una porta, un demiürg, que ha de convidar a mirar els camins de la revolta i entonar la ‘Simfonia de la resistència’: «esdevindran tots flautes que els pastors del desvetllament embocaran per captar i acomboiar fins als estels la simfonia de la resistència».
Dels taronges als verds i blaus, per acollir una de les veus que millor juguen amb la bellesa de la brutalitat a casa nostra, Raquel Santanera. La poeta de Manlleu i una de les tres programadores de l’Horiginal era la més jove dels recitadors, trenta-tres anys, i també la que s’ha plantat dalt de l’escenari amb més contundència i amb els aplaudiments que només mereix qui juga a casa. Dedicant els versos a Lis Costa i Ester Xargay, ha enfilat ‘Autotraïció’ i ‘Mecànica’ després: «Quan tu cantes i és de nit dins la central nuclear hi ha Terra Santa». De negre rigorós, ha entonat ‘Dimecres de Cendra’, ‘Fonedora de campanes’ i ‘Lloança a l’aldarull’: «No lloo el fang perquè és massa ressec, d’ell no en surt pas la sang que arrenca el bull. Ningú em pastà: jo soc un aldarull, cos sense cos, fantasma de cor sec». Tanquen ‘Quan fina el març’ i ‘Aquesta mà la coneix…’.
El nom més simbòlic de la nit, el més present a la mitologia de casa nostra, és el del basc Joseba Sarrionandia. Molts en saben només que és el protagonista d’aquella cançó de Kortatu que fuig de la presó dins d’un altaveu, tal vegada, sobretot és una de les principals plomes de la literatura èuscar. Després de trenta-sis anys d’exili a Cuba i ves a saber on més, l’abertzale només fa tres anys que va retornar a territori basc i sobre l’escenari del Palau de la Música era reconegut per l’escalf del públic. Irònic i combatiu, recita ‘La poesia és morta, però no he estat jo’: «Per què m’arresteu? No he estat jo, i les presons no m’agraden. A més, com penseu enterrar-la? La poesia no hi cap, en aquest taüt de cirerer». Els seus versos van de cara a barraca i diu, també, ‘Sabeu què és la justícia?’, «i faré el que calgui perquè no em torneu a enxampar», ‘El món és ample i aliè’ i a ‘De pedres i països’ l’exili es fa present: «Tenim pedres, però no tenim país. Tenim pedres a les butxaques foradades, però no aixecarem mai enlloc una casa per sempre».
El lila de les llums comença a recollir l’acte mentre a fora capvespreja. Un cor de canalla s’enfila a les escales de l’escenari del Palau i bressola el comiat amb l’onatge dels sintetitzadors.