El càncer, la ciència i un gràfic en un tovalló
Jordi Varela escriu De vulnerables a poderosos. L’apassionant lluita de la humanitat per la salut i la vida (Angle) i Peter Attia Viure més. La ciència i l’art de la longevitat (Cossetània). Tots dos parlen del càncer i del seu biògraf, Siddhartha Mukherjee.
De vulnerables a poderosos (Angle, 2024) és un assaig sobre “L’apassionant lluita de la humanitat per la salut i la vida”, segons el subtítol. Al capítol del càncer, l’autor, Jordi Varela, il·lustra l’estigma que pesava sobre aquesta malaltia amb una història explicada per Siddhartha Mukherjee a El cáncer. El emperador de todos los males (Debate, 2014): “Valgui l’exemple següent per il·lustrar l’estigma que pesava sobre el càncer. El 1950, Fanny Rosenow, una estatunidenca supervivent d’un càncer de mama, va trucar al New York Times per encarregar un anunci que convocava a una reunió de dones afectades del seu mateix mal. ‘Em sap greu, senyora Rosenow’, li va contestar l’editor encarregat dels anuncis, ‘el nostre diari no pot publicar la paraula mama ni la paraula càncer. Li suggereixo que digui que a la reunió es parlarà de malalties de la paret del tòrax’”. Era el New York Times...
A Viure més. La ciència i l’art de la longevitat, el doctor Peter Attia (Cossetània, 2024), explica quan va coincidir amb Mukherjee: “Aquest problema va sortir en un sopar, el 2014, amb Cantley, que aleshores era director del Sandra and Edward Meyer Cancer Center de la Facultat de Medicina Weill Cornell, de Manhattan, i amb Siddhartha Mukherjee, que és oncòleg, investigador d’oncologia i autor de The emperor of all maladies, una biografia del càncer, amb el qual va guanyar un Premi Pulitzer. Jo era un enorme fan de l’obra de Siddhartha i, per tant, estava molt emocionat de seure amb aquests dos gegants de l’oncologia.”
“Durant el sopar vaig explicar una anècdota sobre un cas en què un tractament amb el fàrmac inhibidor PI3-K s’havia afavorit amb un tipus de teràpia metabòlica. No m’ho podia treure del cap perquè la pacient era la dona d’un amic íntim meu. (...)Tanmateix, a la seva obra magna de 592 pàgines sobre el càncer, Mukherjee amb prou feines havia escrit una paraula sobre metabolisme i teràpies metabòliques. Semblava prematur escriure sobre el tema, em va dir més tard. Ara, mentre jo explicava aquesta història durant el sopar, semblava interessat i escèptic alhora. Cantley va agafar un tovalló i va començar a dibuixar un gràfic: el problema amb els inhibidors PI3-K relacionats amb la insulina en realitat acabem apujant els nivells d’insulina i de glucosa. (...)”
“D’aquest rudimentari esbós sobre un tovalló va néixer un estudi publicat a Nature el 2018, amb Mukherjee i Cantley com a autors principals...”
‘Ràbia’ i altres novel·les contra el turisme, a ‘Les cendres de Pasolini’
A Les cendres de Pasolini (Lleonard Muntaner) Jaume Pons Alorda inscriu Ràbia (Proa, 2021), de Sebastià Alzamora, en un corrent literari crític amb el turisme a Mallorca.
A Les cendres de Pasolini (Lleonard Muntaner, 2024), Jaume C. Pons Alorda inclou Ràbia, de Sebastià Alzamora, en una llista de novel·les que palesen i critiquen el fenomen del turisme: “És també gràcies a ella [na Taylor, la gossa del protagonista], que disposa d’unes formes de relació amb l’entorn bàsiques; així, la gossa sol ser l’excusa per iniciar contacte o conversa amb les persones que l’envolten en el racó del món on viu, un espai degradat fins a la nàusea pel turisme, en el fons un no-lloc que ha perdut l’essència i que és el terrible retrat extrem d’un escenari literari que en anys anteriors Antònia Vicens (39º a l’ombra), Guillem Frontera (Els carnissers), Baltasar Porcel (Olympia a mitjanit), Gabriel Tomàs (Corbs afamegats), Biel Mesquida (T’estim a tu) i Sebastià Perelló (La mar rodona) ja havien fet servir sense pietat: en aquesta tradició s’inscriu Ràbia de Sebastià Alzamora, de títol pasolinià”.
La Ràbia d’Alzamora comença així: “Era difícil obrir-se pas a la primera línia. Sobretot als capvespres, quan hi anàvem a passejar na Taylor i jo. Hi havia les terrasses plenes de gent, els banyistes que anaven i venien de l’arena al passeig marítim, els patinets elèctrics veloços que jugaven a esquivar-nos al darrer moment, els corredors que sortien a fer quilòmetres passeig amunt i avall, els negres que anaven de taula en taula intentant vendre bijuteria, rellotges, souvenirs. Les noies ja vestides per sortir de nit, els nois que se les miraven arrambats a les palmeres, braços plegats i somriures que volien ser incitadors, ulleres de sol posades nit i dia. La ferum de les gofres i de les graelles, les olors de crema solar, els perfums exagerats i el salobre, les parades de batuts, de gelats, de sucs i de begudes energètiques, la música electrònica i el reggaeton a tot volum.”
El gran tresor del ‘Viatge al fons del jardí’
A Viatge al fons del jardí (@LleonardEditor, 2024), Josep M. Argemí fa una ruta per una Barcelona postapocalíptica entre el somni i la imaginació, guiat per Virgili fins a ensopegar amb “El gran tresor” (capítol 10).
El gran tresor és com l’Aleph de Borges, un totum revolutum hipermassiu: “Al final de l’avinguda de la Llum hi havia les ruïnes d’una sala de cinema, que era tot just una il·lusió de l’esperit. (...) En Virgili, que ja ho havia vist tot, va empènyer la porta decrèpita d’aquell cinema fantasmagòric, que va grinyolar com si fes mil anys que no s’obria. (...) Allà hi vaig contemplar l’avenç secret de Cupido vers Psique al bell mig d’un somni (...) Allà hi vaig entreveure (com si descobrís per fi la gran veritat del món dels espies de les pel·lícules antigues o dels artesans febrosos de l’avinguda de la Llum), entremig de l’obra dels cucs, les aventures enjogassades de Huckleberry Finn, les investigacions lluminoses de Sherlock Holmes, les memòries eròtiques del cavaller Casanova, el viatge d’Ulisses a l’illa d’Ítaca... (...) Llavors el soroll —jo vaig ensopegar amb la feixuga Comèdia humana de Balzac, en Virgili gemegava tot resseguint el perfil d’una nimfa de marbre rosat— ens va delatar.”