—No sé si ha fet un llibre sobre Pasolini o sobre el signant d’un dels poemes, Jaumet des Correus, que suposo que és vostè.
—Exacte. En Pasolini és el prisma, és l’excusa i és la passió. A partir d’aquí he anat irradiant cap a la meva pròpia vida. M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè és ver que la majoria de gent ho ha rebut com si fos un assaig de Pasolini, però en realitat jo crec que és un experiment —crec que reeixit—: un llibre molt experimental i malgrat ser-ho està arribant a molta gent. Perquè és un llibre escrit des de la màxima llibertat.
—Això sí que és evident: ha barrejat prosa, poesia i assaig com ha volgut.
—Sí, i és una cosa encomanadissa: els millors elogis que m’han fet sobre el llibre és que fa llegidera —fa ganes de llegir— i escriguera —fa ganes d’escriure—, perquè és un llibre estimulant. De la mateixa manera que a mi Pasolini m’ha estimulat tota la vida; jo volia fer un llibre estímul per a totes les persones que s’hi acostessin.
—Quan comença aquesta fal·lera per Pasolini?
—Comença el 5 de febrer de 2005, quan vaig a la Casa Museu de Llorenç Villalonga a veure un acte protagonitzat per en Biel Mesquida, La maleta de l’escriptor, i parla d’aquelles coses que s’enduria a una illa deserta. Una d’aquestes coses és en Pasolini i, a partir d’aquest entusiasme que genera en Biel Mesquida, l’electricitat ha anat passant cap a mi i cap a altres persones. En Pasolini sempre havia tret el cap en tots els meus llibres —amb alguna cita o referència— i va arribar un moment que es va començar a gestar a partir del centenari del naixement [2022] d’en Pere Pau [Pier Paolo Pasolini] que vaig dir: hem de posar una miqueta d’ordre. Però ordre no vol dir amansir la fera. Simplement, vaig agafar aquesta mateixa energia i la vaig traslladar a un llibre, un llibre que també és interessant per la manera com està fet.
—Per què una barreja d’extractes de biografia en forma de reportatge, poemes seus, prosa poètica seva i tesi literària sobre la influència de Pasolini en les lletres catalanes?
—Una cosa que no s’havia estudiat fins ara és com Pasolini havia irradiat dintre de la cultura catalana. Jo ho faig sobretot dins de l’àmbit literari, però també podríem trobar molts contactes amb cinema i artistes plàstics. Es tracta de veure com la cultura catalana es pot entendre també dins d’un marc europeu -encara que tenim un Estat espanyol que sovint ens ho fa oblidar: la guerra que tenim per existir dintre del nostre territori ens fa oblidar que som una cultura molt rica que dialoga de tu a tu amb moltes cultures del món. Com a editor, també podem dir amb orgull que la cultura catalana, gràcies a la col·lecció “Artificium” de Lleonard Muntaner, acaba d’editar la primera selecció traduïda dels Diaris de Mircea Cãrtãrescu, una cosa que no s’ha fet enlloc més del món. I això és gràcies al nostre ambaixador particular a Romania, que és en Xavier Montoliu Paulí, gran amic d’en Cãrtãrescu. Hi ha molta gent, fins i tot molts mitjans, que no entenen això: no entenen com la cultura catalana s’ha avançat a totes les cultures del món en una cosa que fins ara només es podia llegir en romanès. Som pioners. Com també som pioners en l’acostament de Pasolini a la cultura catalana, per l’interès que tenia d’acostar la cultura catalana a la seva cultura del Friül.
—En aquest acostament té un paper rellevant un català exiliat a Itàlia, en Carles Cardó.
—Cardó és una figura ambivalent i extraordinària, perquè no hem d’oblidar que era un eclesiàstic, però al mateix temps era un home d’una gran cultura: un magnetitzador de grans personalitats al seu voltant i un creador de petites coses en el seu moment. Amb la Guerra Civil s’exilia i entra en contacte amb Pasolini, amb el qual farà una de les primeres antologies de poesia catalana a l’italià, Fiori de poeti catalani, cosa que és fascinant. I aquí comença l’interès creixent de Pasolini per Catalunya, un interès que no l’abandonarà mai. Fins al punt que l’estiu abans de ser assassinat ve al Pirineu a fer una ruta psicogeogràfica seguint els poemes de Verdaguer, cosa que demostra que per a ell la cultura catalana també va suposar un gran impacte.
—Si hi ha un capítol imperdible d’aquest llibre és aquell on vostè narra precisament com troba, a Vic, l’home que va guiar Pasolini pel Pirineu fa quaranta-nou anys. És un fet real, màgic, divertit i emocionant.
—A través del pur atzar. Aquest llibre, només per aquesta història, que no s’ha explicat mai, ja té un valor. Però és fantàstic veure com creadors que no hauríem associat mai amb ell directament, com [els poetes] Lluís Calvo i Josep Maria Sala-Valldaura, també varen tenir un contacte directe amb Pasolini. La passió de la vida em porta a conèixer qui va ser el guia de Pasolini pel Pirineu, i això és fascinant, perquè en el mateix viatge Pasolini també va coincidir amb Jodorowsky, perquè tots dos van anar a casa de Dalí, per diferents motius. I bàsicament a tot això s’arriba, com Antoni Martí Monterde sempre diu, a partir d’una cosa tan senzilla com és llegir. És a dir, un exercici de literatura comparada.
—Inverteix molt esforç i espai a parlar bé, i de vegades molt bé, d’alguns poetes catalans vius! D’on ha sortit vostè?
—Soc un ésser rar. No suport aquesta cosa tan catalana que només som bons quan ens morim i, quan som vius, gairebé ens morim de fàstic. Això és una cosa que he viscut amb molts amics i molts mestres, entre ells en Francesc Garriga, que quan era viu molt pocs érem els que l’estimàvem i xerràvem amb ell, i quan es va morir semblava que havia mort un dels millors poetes catalans que teníem, que en efecte era així. El problema és que, de la gent que va fer elogis fúnebres post mortem, la gran majoria no li van dedicar ni un article ni una salutació quan era viu. Aquesta hipocresia em rebenta. Jo crec en un hooliganisme il·lustrat: amb una eufòria vital i amb una generositat de poder parlar bé de les persones quan són vives. Per això faig valer les obres d’autors que al meu entendre són molt importants, com Lluís Calvo i Sebastià Alzamora. I encara està per escriure la importància que van tenir els Imparables per tal d’entendre la refundació de la literatura catalana a principis del segle XXI. Vivim un gran moment gràcies a aquelles hòsties que es va donar aquest grup en un moment donat, i això se’ls ha d’agrair i no s’ha fet prou. A més a més de poder celebrar obres literàries absolutament fascinants que ens han proporcionat ells.
—Reivindica obres molt recents, com Ràbia d’Alzamora, que ha tingut bona acollida, però també crítiques ferotges.
—Sí, per enveja. Tenim ara mateix una tendència de crítica literària a casa nostra que s’entén a partir d’atacs ferotges. I quan hi ha un atac ferotge, no és una crítica; és un atac. I és important que ho sistematitzem i ho expliquem. Jo entenc la crítica literària com en George Steiner, que diu que una crítica literària és una carta d’amor a la literatura. Quan hi ha aquests atacs, hi ha sempre un únic fonament: l’enveja, la gelosia i un mandarinisme cultural (una comandera rabiosa). Com que no poden comandar a partir de la pròpia feina, intenten fer-ho erigint-se en models jeràrquics absoluts que tenen la veritat absoluta al seu poder i, per desgràcia, tenim moltes figures que fan servir aquesta tècnica, al meu entendre, espantosa.
—També converteix en referència i en hereu de Pasolini, en Blai Bonet, que a més ho declarava.
—M’atreviria a dir que el pes d’en Pier Paolo Pasolini, tant a Mallorca com a les illes Balears, i en part també als Països Catalans, es deu a la insistència de Blai Bonet per referenciar-lo i convertir-lo en una ombra recurrent dins la seva obra. Amb aquests actius que van fer feina constant a través de textos, referències, elogis i apassionaments és com es manté una figura com Pasolini. Sens dubte, Blai Bonet va actuar com una baula continuadora que ens ha ajudat a copsar molts dels sentits d’en Pasolini a casa nostra. També des de la provocació, perquè la interpretació que té en Blai Bonet de l’assassinat de Pasolini no és conspiranoic, sinó que diu que Pasolini anava a cercar la mort. També permet veure com Pasolini es transforma en una mena de sedàs que permet entendre la realitat i actuar i crear. En Blai Bonet és fonamental també per haver portat en Pasolini a molts dels seus deixebles, entre ells en Biel Mesquida per exemple: per tant, podríem dir que Pasolini, Blai Bonet, Biel Mesquida, Sebastià Alzamora i jo mateix som les baules d’una cadena per on s’ha tramès la passió pasoliniana.
—Vostè inclou poemes seus, alguns dels quals relacionats temàticament amb els que preocupaven Pasolini. Però, què té la poesia de Pons Alorda de pasoliniana?
—M’agradaria pensar que molt, però en realitat, no tant. S’ha de ser molt humil. Pasolini va ser un gran poeta i va ser poeta sempre: fins i tot quan feia pel·lícules, quan pintava i quan escrivia novel·les. Amb Pasolini em passa el mateix que amb en Walt Whitman, que m’hi connecta un furor existencial i un sentit de provocació: d’aportar, als gèneres i als textos, l’expressió més enllà dels límits de l’horitzó d’expectatives de cada moment de la història. Aquesta energia, sí que la tinc. Jo crec que seré recordat per l’energia. Però ni pels temes ni pel desig —ell tenia un desig homoeròtic i jo soc heterosexual— no m’arriba a tocar. Ni en el pessimisme de la seva època final. Jo soc molt optimista, perquè sé que, malgrat que hi haurà una apocalipsi a la qual ens aboquem, el mite de l’au fènix ens recorda que després de cada apocalipsi hi ha un renaixement. En Pasolini no ho entén d’aquesta manera. Precisament, és la crítica que li fa Antonio Moresco als seus llibres. I quan vaig llegir aquesta crítica, vaig entendre millor en Pasolini i vaig connectar amb en Moresco. En Moresco li diu: “La fi del món comporta el naixement d’un altre món”. Pasolini pensava que l’apocalipsi era un col·lapse absolut.
—Però als poemes d’aquest llibre, tan aviat exhibeix vostè un optimisme convençut (“Malgrat que us lamenteu des del fracàs, / malgrat que renegueu, súper frustrats / jo soc incontinent i fervorós, / jo crec que insistir és la salvació, / jo sé que l’entusiasme ho salva tot / fins i tot els mals temps i també el món”) com pessimisme (“Em fic un cap de porc / no per por, / tampoc per provocar / escàndol, / que també, / sinó per ocultar / la humanitat immunda / que ens corromp / en la vergonya / de ser / el que / som”).
—També hi ha pessimisme, sí. I a més a més és el meu llibre més polític. Una crítica que se m’ha fet sempre —perquè jo soc escriptor de ciència-ficció, d’obres postexpressionistes en poesia— és que estic allunyat de la realitat i m’invent nous mons. No, no, tots els mons que faig tenen un ancoratge en el nostre: per tant, són crítiques subtils, les que faig. Però cada vegada soc menys subtil i més directe. Per això aquest llibre és absolutament polític i parla de conflictes actuals, com els d’Ucraïna i Gaza, i, a més a més, de la situació que vivim de capitalisme desbordat i consumisme salvatge, tant a Barcelona com a Roma. Però, malgrat aquests malgrats, ja ho vaig dir a Mil súmmums, el món mereix salvar-se. Els poemes orbiten també al voltant d’aquestes energies. A mi el que m’interessa és escriure sobre tots els colors de l’univers, tant els més negres com els més clars. I entenc que és un llibre important dins la meva trajectòria, perquè intent demostrar que soc capaç de molts més registres, de moltes maneres de seguir reinventant la literatura —que és una cosa que hem après de mestres com Feliu Formosa: cada llibre ha de ser una experimentació diferent.
—Tampoc dona credibilitat a les teories conspiranoiques sobre la seva mort, però sí que explica que, en els últims mesos de la seva vida, va ser més provocador que mai.
—La mort de Pasolini no és un cas aïllat. Ja hi havia hagut molta violència, que ell havia denunciat a les Cartes luteranes i els Escrits corsaris. I la seva és una de les moltes morts —fins i tot amb participació de l’Estat— a Itàlia durant aquella època coneguda com els Anys de Plom. Aldo Moro va ser segrestat en un moment de tensió màxima. Estem parlant d’una època molt turbulenta amb atacs terroristes de totes bandes. I ell això ho va saber veure. Per aquest fet, la mort de Pasolini va anar molt bé a molta gent. I hi ha molts intel·lectuals que diuen que, si el Govern italià no el va matar d’una manera conscient, sí que va tensionar, a través dels mitjans de comunicació, el paper de Pasolini a la societat fins al punt de propiciar els condicionants perquè es dugués a terme aquell assassinat. O voluntàriament o involuntàriament el Govern italià va ser culpable de la mort de Pasolini. El que també és cert és que la investigació no es va dur a terme correctament; hi ha molts errors policials i està clar, per l’autòpsia i les proves que coneixem avui dia, que pensar que va ser només en Pelosi és absurd. Hi va haver més gent. Si aquesta gent formava part de faccions terroristes governamentals, és molt probable que no ho arribem a saber mai.
—El vessant de Pasolini que analitza menys és possiblement el més conegut pel públic general, el seu cinema, que marca el gran final del cinema italià d’importància internacional. Per què?
—La manera com parlo de les seves pel·lícules és a través de poemes molt personals que són reinterpretacions o gairebé refundacions; agafo les seves llavors per plantar altres arbres. Ho faig així per diverses raons: primera, perquè el format d’aquesta col·lecció “De biaix” de Lleonard Muntaner no em permetia esplaiar-me tant i tothom coneix el seu cinema. Per tant, aquesta és una primera aproximació. N’hi haurà més. I ja aprofundiré en el seu cinema més endavant, des d’altres teories que m’interessen molt, com per exemple les teories queer o la refundació mítica que fa del futur i del passat —cosa que el lliga amb Lluís Calvo. Crec que no es coneixen tant les seves implicacions literàries. Per això aquest llibre és sobretot un assaig literari sobre l’obra, la seva poesia i el Pasolini literari. D’altra banda, perquè és un cinema tan mundialment important que he de trobar la manera de poder-lo explicar dins del nostre context. En aquella època, el cinema català tenia molts condicionants que impedien la proliferació de pel·lícules, i per això la seva influència cinematogràfica no ha estat tan important a casa nostra. Però podríem recordar que Hilari Pellicer li va fer un documental sobre la seva relació amb Barcelona; podríem parlar d’Albert Serra i també de Xavier Juncosa, que li va dedicar un documental, Pasolini, un viatge a Itàlia. Però hem de buscar un prisma nou per analitzar el seu cinema. És una incapacitat confessable (no he sabut fer-ho millor) però també una certesa de futur (ho faré més endavant amb moltíssima il·lusió).
—Pasolini també podria ser acusat de pedofília pel seu contacte amb els ragazzi di vita, que òbviament eren menors?
—En el seu moment se’l va denunciar per aquest fet. I quan va morir es va dir que ell s’ho va buscar. Això és complicat i ens fa enfrontar a debats morals bastant durs. Ja va explicar Joan Navarro quan va fer la revisitació i retraducció d’Actes impurs i Amado mio que en el seu moment no en va ser conscient i ara sí que ho va veure: que realment és un llibre molt tèrbol, molt dur i que ens enfronta a dilemes que ara, en l’època del consentiment, estan plenament damunt la taula. És un tema que mig esment, perquè també s’hauria de comentar, i en la literatura catalana hem tingut un cas recent, quan es va publicar el Dietari del desig de Joan Ferraté, que és un desig homoeròtic, evidentment, però també cap a figures puerils que no tenen la majoria d’edat i la capacitat de decidir. És un aspecte tèrbol d’un personatge en contínua contradicció com va ser en Pasolini.
