Sobretot, silenci. L’esperit festiu havia marcat el to de tota la campanya de Junts, però aquest diumenge a la nit, al pavelló Jean Carrère d’Argelers (Rosselló) regnava l’apatia. Només un grapat de militants i els quadres del partit han assistit a la victòria a mitges de Carles Puigdemont.
Amb 35 diputats, el 21,63% dels vots, 673.394 paperetes amb el seu nom i la victòria a la majoria de comarques, el president català a l’exili es consolida com a principal referent de l’independentisme, molt per davant d’Esquerra Republicana. Tal vegada, només aconsegueix tres diputats més dels que va aconseguir Laura Borràs ara fa tres anys —per sota del que dins el partit es considerava un escenari d’èxit moderat hores abans del recompte. A més a més, ho fa en un context en què l’independentisme no suma majoria absoluta i ho tindrà magre per intentar formar govern.
Malgrat tot, Puigdemont creu que té capacitat per aconseguir ser investit president. Una via que, a hores d’ara, sembla que implica inevitablement recollir el suport d’ERC i l’abstenció dels socialistes. “La distància entre el PSC i nosaltres no és gaire diferent de la que separa el PP i el PSOE a l’Estat”, afirmava des de l’escenari el líder de Junts en el que es podria interpretar com un missatge amb segones cap a Pedro Sánchez que governa a la Moncloa amb una majoria sostinguda per Junts. Un Sánchez al qual també responsabilitza d’espanyolitzar la campanya catalana i respon amb una aposta de jugador a jugador.
Mentre ho explica, a l’escenari l’acompanya tot el ferro de la direcció de Junts per Catalunya. Entre tots ells, costa trobar-hi cap mirada esperançada. La jugada que es proposa Puigdemont és complicada, per no dir improbable. Només Agustí Colomines, número set per Barcelona i un dels cervells de la forja de Junts el 2017, acabat el parlament, agafa la mà de Puigdemont per fer-li alçar en senyal de victòria. El candidat rep el gest amb incomoditat.
Vol manar, però sap que no és una victòria. Bona mostra d’això és que en cap moment del discurs es parla d’un dels temes centrals de la campanya: el retorn de Carles Puigdemont a Catalunya.
Sí que treia pit, però de ser “l’única candidatura independentista que ha crescut en vots i diputats” amb un resultat “molt meritori”, però no suficient per “compensar la caiguda en vots i escons dels altres partits independentistes”. Demanava, doncs, “una reflexió sobre els efectes “de la desunió i la manca d’estratègia independentista” i allarga la mà a ERC per intentar governar amb una carambola impossible: “Si l’altra força està disposada a refer ponts, nosaltres també ho estem”. Un any i mig després que Junts sortís el govern, però, ara per ara les relacions entre totes dues formacions passa pel seu pitjor moment. Caldrà posar moltes pedres per refer uns ponts que potser són una finalitat secundària.
Quan Puigdemont diu que cal cercar “quina ha de ser l’estratègia que eviti la repetició electoral”, és inevitable pensar que s’està posant sobre la taula una dicotomia segons la qual només hi ha dos escenaris possibles: o ell és investit o hi ha repetició electoral a la vegada que intenta encarir el cost d’un pacte d’ERC amb els socialistes per fer un tripartit amb els Comuns que és aritmèticament possible.
Un cop posades sobre la taula les claus del que Junts vol que sigui el terreny de joc de la legislatura vinent, el silenci ha retornat a Argelers mentre els dirigents anaven desfilant, de mica en mica, cap a casa.
Compàs d’espera
A l’inici de la nit, a la seu de Junts a Argelers hi havia la sensació que era complicat i podia anar just, però que era possible quedar per davant del PSC. El sondeig de TV3 els donava entre 33 i 36 representants, a poca distància dels socialistes. “Ja sabem que és molt diferent com comença la campanya electoral i com acaba”, deia Albert Batet, que criticava les enquestes del CIS de l’Estat espanyol: “Un cop més, es tornarà a equivocar”. Els darrers anys, les enquestes han infravalorat el vot a Junts —no en aquesta ocasió— i des del partit s’han aferrat a aquesta idea els darrers dies. En general, però, els resultats de les enquestes han estat rebuts amb prudència i moderació entre els dirigents i pocs convidats del partit, com Pilar Rahola, que s’aplegaven al pavelló Jean Carrère d’Argelers.
El mateix espai que durant dues setmanes ha acollit actes electorals multitudinaris, amb més de 500 persones i cues de més d’una hora per fotografiar-se amb Puigdemont, aquest diumenge era, bàsicament, una sala de premsa per a periodistes. Fora del pavelló, en una carpa amb foodtrucks, hi regnaven els murmuris fins que ha irromput la pluja. Una taula de nord-catalans comentava la jugada mostrant-se satisfets de “tornar a ser útils” per ajudar a la “democràcia” a la Catalunya del Sud, permetent que el president del sud a l’exili pogués fer la campanya en territori català i, sobretot, preocupats perquè “l’independentisme no suma”.
També arribava aviat a la seu electoral la presidenta del partit, Laura Borràs, que possiblement és una de les grans perdedores a l’ombra d’aquest pas per les urnes. Fent un repàs als noms dels diputats que seran a l’hemicicle català, es pot veure com la líder independentista perd influència en els equilibris entre els diferents sectors del partit. Puigdemont ha endreçat la formació per intentar cercar un grup parlamentari cohesionat al seu voltant, que eviti les tensions i fissures internes que han viscut els últims quatre anys entre borrasistes i turullistes.