La plaça d’Artós és la meca de l’espanyolisme ultra a Barcelona. El camí per arribar-hi, baixant a la parada de Ferrocarrils de Sarrià, cal passar pel Col·legi Reial Monestir de Santa Isabel, l’escola privada gestionada pels Legionarios de Cristo que encara aplica la segregació per sexes burlant la normativa de la Generalitat. Són les cinc de la tarda, i surten de classe tot d’infants de casa bona abillats amb l’uniforme blau i esperitats s’aboquen en massa cap a una carpa que hi ha a tocar de la porta. Hi regalen caramels? No pas. S’hi distribueixen banderetes de l’Estat espanyol i del partit d’extrema dreta espanyolista Vox. Els pares, cofois, els fan fotografies al davant del bus amb la cara de Santiago Abascal.
Uns metres més enllà, ja a la plaça Artos, no té tan èxit, però déu n’hi dó, la parada del Partit Popular. La canalla hi recull també banderoles del partit, espanyoles i també la senyera catalana. En un banc, un adolescent comenta amb una amiga que està bé que reparteixin quatribarrades, que se les han de reapropiar com a bandera d’una autonomia espanyola. L’estanquera, però, té força més èxit entre la descendència de l’upper Diagonal.
A cal PP també s’hi reparteixen mans que fan el gest de la victòria, imitant el que fa el candidat Alejandro Fernández al cartell electoral. Els populars saben que aquestes eleccions els poden treure, de nou, de la irrellevància a Catalunya. Els seus bons resultats, però, dependran de la seva capacitat de captar el vot que fugi de Ciutadans i també de disputar l’espanyolisme radical a Vox. Per això ha decidit dur una de les cares dures del partit, la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, a una de les places fortes de l’espanyolisme a la ciutat. En aquesta batalla amb Vox, de fet, ja va aconseguir aquest cap de setmana que un dels fundadors del partit d’extrema dreta i ex del PP, Aleix Vidal Quadras, li donés suport en un míting.
De l’espanyolisme nacional i de l’espanyolisme esportiu. Des dels anys en què el RCD Espanyol jugava a Sarrià, Artós ha estat un punt de trobada dels membres del grup de hooligans ultradretans Brigadas Blanquiazules. En els anys del procés, s’hi han vist concentracions de tota mena de formacions d’extrema dreta i de la plataforma espanyolista Los de Artós, afí a Societat Civil Catalana. D’aquesta plaça, de fet, va baixar la manifestació ultra que va atacar independentistes durant les protestes contra la sentència del procés l’any 2019.
Fernández, que, a diferència del candidat de Vox, Ignacio Garriga, no és de l’Espanyol, sinó del Barça, deu haver considerat un mal menor empassar-se el gripau d’anar a la meca perica a canvi de marcar perfil nacionalista espanyol i antiindependentista.
Les estrelles, però, es fan esperar i Ayuso ha arribat una hora tard al míting mentre Artós s’anava omplint de gent. També un home de mitjana edat amb simbologia neonazi tatuada, qui sap si despistat, reformat o captivat mentre passejava per terreny conegut. Mentre aquest fa una cervesa amb el seu amic engominat, Daniel Sirera, regidor del partit a Barcelona, presenta a la candidata a les europees, Dolors Montserrat. D’acord. A Alejandro Fernández, candidat a presidir la Generalitat. D’acord. A la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Ovació del públic. «La gent ens diu, volem Ayuso a Catalunya. I jo els dic, aquí tenim l’Alejandro: les mateixes polítiques».
«Benvinguda Isabel Díaz Ayuso, presidenta, aquesta és casa teva». Així començava Fernández la seva intervenció d’un acte pensat per amarar-lo del carisma d’Ayuso. D’una campanya que el popular espera que el faci passar de ser el rei de la conyeta al Parlament, a encapçalar l’oposició espanyolista o ser clau en una possible investidura d’Illa, per molt que fugin d'estudi quan se’ls pregunta. «El més important d’aquells joves anònims fou que havien vençut la por», deia en referència als joves que es manifestaven a la plaça contra l’independentisme durant el procés.
«Fa dècades Catalunya feia les coses millor que Madrid, però ara Madrid fa les coses millor que Catalunya», seguia el candidat del PP en un discurs breu abans de donar pas a l’homenatjada Ayuso que «ens inspira a ser cada dia més lliures». Aplaudeix una noia amb una samarreta amb l’estampat de la perruca de Milei, el president argentí.
Ayuso, a qui se li entrebancava la llengua, ha recollit el fil i ha dit de tornada: «El vostre flamant candidat sé que tindrà un resultat excepcional». En un discurs profundament centrat en confrontar el sobiranisme ha etzibat afirmacions com que «cal revertir d’una vegada per totes el negoci corrupte que representa l’independentisme».
També ha tret pit d’haver creat una sort de paradís fiscal a la capital de l’estat, «quinze impostos propis heu de suportar a Catalunya que no hi ha a Madrid» i que hauria permès que «una regió com Madrid, que als vuitanta era la quarta, avui és la primera gràcies a la societat madrilenya, catalana, veneçolana… la societat d’arreu que ha vingut a treballar sense ingerències dels polítics, a ser lliures». Entre els improperis al sobiranisme s’hi ha pogut escoltar «quina cara dura», «no podem permetre que segueixi aquesta corruptela», «bandits totalitaris i corruptes», «és racista i classista». D’exabrupte en exabrupte i tiro perquè toca. L'independentista, segons Ayuso, fins odia «l’estil i el bon gust».
El discurs, que s’ha prolongat més que el doble que el del candidat català i ha acabat amb bany de masses, ha tingut com a astracanada final la crítica als socialistes. A Salvador Illa: «el cavall de Troia de l’independentisme xenòfob i frontista». A Zapatero i la seva proposta de reconèixer la nació catalana, permesa segons: «la constitució bolivariana de la Moncloa, que s’inventen un article cada dia». A Pedro Sánchez: «Catalunya li importa zero, només li importa la supervivència a la Moncloa».
«No dividim el vot aquest diumenge. Per dividir el vot, governen Espanya per set vots», reblava la tarda Ayuso apel·lant als pares de les criatures del col·legi privat i les banderoles verdes.