És un miracle improbable que dues persones tancades en el soterrani d’una església sobrevisquen 57 anys i siguen rescatades per un jove arqueòleg el 2001. Tan improbable com que una llengua sobrevisca aïllada en un petit racó de la Mediterrània i el 2024 siga rescatada per a la literatura de ficció per un escriptor novell fill d’una escocesa i un alguerès. Soldats abandonats fa realitat aquests dos miracles, aconsegueix guanyar el Premi Ferran Canyameres de novel·la negra i ser publicat per una editorial de Lleida, Pagès Editors.
L’autor protagonista d’aquesta heroïca fita no és cap filòleg ni cap poeta experimentat, sinó el director i fundador d’una empresa tecnològica, Gavino Balata, nascut a l’Alguer el 1979 i actiu militant de la llengua catalana i de l’independentisme sard. El 2014 es va presentar com a cap de llista de la coalició Sardegna Possibile per la província de Sàsser i no va sortir elegit perquè el llindar mínim per a coalicions en les eleccions sardes està marcat per un rigorosíssim 10%.
L’argument del llibre va sortir d’un somni com explica a EL TEMPS Gavino Balata: “La idea inicial és nata d’un sòmiu, com diem en alguerès. L’episodi central, la descoberta de dos personatges que estan presoners dins del complex de Sant Miquel, ve d’aquí. Després he anat construint la resta de la novel·la per la necessitat de justificar què cosa feien aquests personatges allà”.
Els dos homes del soterrani, Jaume i Carleto, van quedar tancats després del bombardeig que l’Alguer va patir el 17 de maig de 1943 per part de l’aviació anglesa. “A les fotos que es van fer l’endemà, el 18 de maig —diu Balata—, s’hi veuen els palaus caiguts, els carrers desfets i la misèria consegüent i documenten la inutilitat del bombardeig. Van venir a bombardejar perquè hi havia un aeroport militar, però aquesta instal·lació està a 15 km. El van fer per terroritzar la gent i desmoralitzar-la. Actualment, hi ha placetes del centre de la ciutat vella que són irregulars perquè no eren placetes, són forats d’antics palaus que el bombardeig va ensorrar i no van ser reconstruïts”.
El bombardeig va matar un centenar de persones. Als agraïments del final del llibre, Balata hi afegeix una llista de setanta noms: “Tothom tenia un familiar o un amic que hi havia estat víctima”.
La llengua dels protagonistes i la del llibre és el català de l’Alguer perquè no podia ser d’una altra manera: “Al somni parlaven alguerès i en aquella època també”, afirma Balata. “De fet”, adverteix, “si en aquell moment hi havia algun bilingüisme era d’alguerès i sard”. Abans de la Segona Guerra Mundial, afegeix, “la gent que no anava a l’escola —o si hi anava era només dos anys per aprendre a escriure i comptar— practicava un bilingüisme alguerès-sard. Per exemple, la iaia de la meva muller, que era pagesa (campanyola, diem aquí), per vendre els productes als del poble del costat, on parlen sard, parlava sard. L’italià és arribat després”.
A l’hora de posar-se a escriure, Gavino Balata va buscar més precedents literaris en alguerès, però ha estat difícil pel que fa a la ficció. “A l’Alguer hi ha molta gent que ha escrit i escriu poesia. Tenim molta poesia i tenim el teatre de Pino Piras i Gavino Ballero, però de prosa no hi ha quasi res”.
Per això ell i l’editorial Pagès afirmen que és “la primera novel·la en alguerès normatiu”.
Balata puntualitza que el seu “no és el primer llibre d’un escriptor alguerès publicat a Catalunya, perquè Antoni Arca, per exemple, fa temps en va publicar molts”, però explica que, “quan Arca publicava a Catalunya, escrivia en català estàndard continental i, quan publicava a l’Alguer, escrivia en un model de llengua que s’ha inventat ell, que funciona a escala local, però que reprodueix la pronúncia algueresa segons la fonètica italiana. Jo soc dels pocs que sé escriure segons el model normatiu d’alguerès aprovat per l’IEC als anys noranta”.
La seua gran ajuda ha estat aquesta normativa i, sobretot, el diccionari alguerès de Sanna. “Una obra que és fonamental per a mi per escriure el llibre, i per a tots els algueresos que volen treballar la seua llengua, és el Diccionari de Josep Sanna de 1988, que està penjat a Internet des de 2010. El van posar en línia un grup de voluntaris gràcies als recursos d’Enrico Loffredo, un activista que va fer coses molt útils i pràctiques per l’Alguer”.
L’editora de Pagès, Àngels Marzo, ocupa aquest nou càrrec des de fa pocs mesos i aquesta novel·la ja tenia molt avançat el procés d’edició quan ella va arribar, però recorda que “editar-lo ha estat complicat precisament per això: és una variant dialectal que té elements d’altres llengües, com el castellà, el català, el sard i, en aquest sentit, corregir-la ha estat complicat”. Explica que per això van “decidir afegir-hi el glossari al final i unes advertències per facilitar la tasca al lector”.
Fins i tot, van haver de consultar alguna cosa amb lingüistes algueresos.
Marzo diu que es pot afirmar que és la primera novel·la “en alguerès normatiu” perquè “el 2002 el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l’Alguer va presentar un document titulat El català de l’Alguer: un model d’àmbit restringit, que és el document base en funció del qual podem parlar d’un alguerès normatiu. I és a partir d’aquest document que els correctors han treballat”.
Gavino Balata els havia presentat un repte important, perquè també ha intentat reflectir diferències sensibles entre l’alguerès actual i el dels homes rescatats del soterrani: “He volgut imitar la paraula dels algueresos més grans perquè es vegi que ha canviat, que els algueresos més joves no la parlen. Potser el lector mitjà no se n’adonarà, però un alguerès veurà que la manera de parlar de Virgili és diferent de la del Carleto i Jaume, que damunt seu han estat tancats durant més de cinquanta anys (per tant, la seva llengua ha estat cristal·litzada, congelada des del 1943, i ha de contrastar amb la d’un minyó del 2001)”.
Per fer-ho com cal, ha demanat ajuda a “un dels dos principals experts en alguerès que hi ha, Luca Scala. Ell coneix tota la normativa, tots els casos i, sobretot, el que és un parlar natiu, cosa que jo no soc”.
Aquest esforç, diu Balata, ha estat sobretot per responsabilitat: “No vull que el llibre sigui considerat un exemple, però espero que pugui servir de punt de referència perquè altros s’animin i escriguin històries encara més belles que la meva. Perquè a mi m’agrada llegir i vull que n’hi hagi més”.
Insisteix que ell no l’ha escrit perquè calguin novel·les en alguerès; però això no treu que considere que són necessàries: “No és que m’hagi aixecat un maití i hagi dit ‘és menester fer un llibre en alguerès’. Sí que és menester fer llibres en alguerès, però ja he explicat que la meva idea d’escriure-la és nata d’un sòmiu”.
La llengua no és l’únic aspecte interessant de Soldats abandonats. Ho afirma el president del jurat del Premi Ferran Canyameres de novel·la negra, Vicenç Villatoro: “No el vam premiar per estar escrit en alguerès. Des del començament, vam intentar que el fet d’estar escrit en alguerès no fos el principal element a valorar, però que tampoc fos un inconvenient perquè guanyés pels seus mèrits literaris. Cada escriptor té dret a fer servir el seu registre lingüístic I, certament, teníem la sensació que la llengua lliscava molt bé, era intel·ligible i llegidora, però també molt viva, gens encarcarada. I això és un valor en qualsevol modalitat de català”.
És precisament el que Balata volia: “Una obra literària, amb una llengua literària, més neta que la que es parla pel carrer, perquè és llengua literària però realista. Com també són realistes els escenaris, la descripció dels llocs. No m’he inventat arrés. L’única cosa que no és real és aquest soterrani on Jaume i Carleto estan tancats”.
“Cada ginqueta és al seu lloc”, resumeix Balata. Els algueresos diuen ginqueta als còdols, les pedres que formen mosaic en el terra de molts carrers de l’Alguer. Una paraula que, segons el diccionari de Sanna, prové de cinqueta: ‘Cadascuna de les cinc pedretes rodones que les xiquetes empren per a jugar a cinquetes (Pla d’Urgell, Calaceit, País Valencià)’.
El miracle de la llengua en la Vella Alguer rescatada.