Un pintallavis, fotografies d’éssers estimats, una caixa metàl·lica amb cigarretes, monedes, segells, fulles d’afaitar, joieria petita i humil, documents d’identificació, cartes, llibretes militars, rellotges, navalles, bitllets republicans. Tot això és el que va trobar l’historiador i arxiver Philippe Guillén el 2016, quan va obrir una urna que havia estat oblidada durant gairebé vuitanta anys a les golfes de l’Ajuntament de Setfonts. Eren les pertinences dels soldats republicans que van morir al camp de concentració d’aquesta localitat, exiliats de la Guerra Civil espanyola.
Al cementiri, en un espai separat perquè “no s’havien de barrejar els rojos espanyols amb els francesos” —explica, crític, Guillén— s’hi compten 81 tombes. Totes de militars republicans. “Només hi havia homes militars republicans; n’hi va haver entre 16.000 i 26.000; no hi havia dones”, assegura Guillén. I afegeix que, anys més tard, després del juny de 1941, amb la Segona Guerra Mundial sí que es portarien a Setfonts dones i també jueus.
Molts dels soldats eren catalans i molts altres eren de la 43a Divisió de l’Exèrcit Popular, que havien combatut el bàndol franquista durant l’ofensiva d’Aragó. A aquests segons, després d’un primer exili fallit, el Govern francès els va oferir dues opcions: tornar a Catalunya, territori republicà, o convertir-se al bàndol franquista. La gran majoria va decidir anar-se’n a Catalunya, i hi va arribar travessant Portbou fins a Figueres.
En arribar a Catalunya, els “herois de la 43” van ser condecorats i, més tard, els van enviar com a reforç a la batalla de l’Ebre, a la del Segre i a la defensa de Barcelona. Però quan la capital catalana va caure, el 26 de gener de 1939, van haver de fugir per segona vegada, amb la resta de militars i civils catalans.
La gran majoria dels exiliats va acabar als camps d’Argelers i Sant Cebrià. De fet, va ser per reduir la pressió d’aquests camps de concentració dels Pirineus Orientals que es va obrir el camp de Setfonts.
“Els indesitjables”
A Setfonts, com a Argelers i als camps del litoral, l’acollida no era pas càlida. “La llei descrivia els exiliats com ‘els indesitjables’; això ja et fa pensar que no hi havia cap simpatia pels republicans”, relata Guillén. I detalla que al camp faltava aigua i la poca que hi havia era bruta. Es passava gana, no hi havia metges ni tenien sostre per dormir, “i al març, a Setfonts, fa molt fred”.
Per lluitar contra aquest fred, els mateixos interns van construir-hi barraques, però els van obligar a fer-les obertes, sense una paret, per facilitar la vigilància. “Dormien sobre la palla, tots amuntegats com sardines i entre les rates”, conta Guillén. I, és clar, les malalties proliferaven.
Tot i que al cementiri hi ha vuitanta-una tombes, no se sap ben bé quanta gent va morir al camp de Setfonts. “Aquests són els morts oficials, però segur que n’hi va haver molts més”, explica Guillén. Recorda que, quan els soldats van ser traslladats des dels camps del litoral, n’hi havia molts de malalts, i tots aquests no tenen tomba.
“La primera tomba és del 14 de març, però els primers combois van arribar a l’estació de Bosredon (a sis quilòmetres del camp) el 4 o el 5 de març”. Segur que hi va haver morts pel camí —de fet, Guillén ha trobat informes de les autoritats militars que ho confirmen— i abans d’arribar a l’estació. I aquestes no consten enlloc.
Un còmic per difondre la història
Guillén, net de refugiats espanyols, va catalogar i contextualitzar els 500 objectes, i els va tractar per aturar-ne el deteriorament. Inspirat per la història d’aquells qui, com els seus avis, van haver de fugir per salvar la vida i van trobar una realitat massa crua, va decidir fer-ne un còmic. Un republicà: mort als 20 anys, publicat per Alda Talent amb el suport de l’Amical de Mauthausen i La Bolsa de Bielsa, narra la història de José María Asín Usieto, però podria contar la de qualsevol dels vuitanta-un enterrats.
Amb el còmic que ha il·lustrat ell mateix, Guillén pretén divulgar l’existència del camp, de les tombes i dels objectes trobats per retornar-los als descendents dels soldats. De moment, gràcies a la publicació de la novel·la gràfica, una família de Guadalajara ha sabut que el seu avantpassat estava enterrat a Setfonts i ha pogut consultar-ne les pertinences. I Guillén explica que tres famílies catalanes més s’han posat en contacte amb ell i aviat vindran a consultar els arxius.
Malauradament, encara hi ha moltes persones desaparegudes, molts familiars que desconeixen què va passar amb el pare o l’avi durant la Guerra Civil. “No hi ha un cens de persones mortes a l’exili, però es calcula que són milers, aproximadament 4.000 morts del 39 al 44”, conta Joan Calvo, president de l’Amical de Mauthausen.
“Ara ja és la generació de nets i besnets qui els busca”, diu Calvo. I explica que, per trobar els seus avantpassats perduts durant aquest període fosc de la història, hi ha dues vies: “a través de l’Administració, que té un servei d’acompanyament, o posant-se en contacte amb associacions de víctimes i de memòria històrica” com la que ell dirigeix.