El català i l’alguerès al cine Germanies, segons Rafael Escobar
A Calendaris de cel·luloide (NPQ, 2023), Rafael Escobar explica una història de formació d’uns joves durant el franquisme a través de les pel·lícules que van veient als cines de València i els pobles de l’Horta.
El novel·lista Rafael Escobar (guanyador del Premi Andròmina 1993 amb L’últim muetzí) fa una captivadora barreja de novel·la de creixement, o growing-up, educació cinèfila i retrat de la València del franquisme en aquesta inclassificable Calendaris de cel·luloide. A estones és un document sobre el cinema i de sobte una lliçó de vida. Molt divertit és el fragment on els adolescents espectadors es reconeixen enmig d’una pel·lícula per la llengua, a pesar de ser una espanyolada o una pel·lícula italiana. El protagonista explica que sovint es veien més reflectits en una pel·lícula americana com Esplendor a l’herba que en una espanyola: “Les espanyolades eren també, per això i ben sovint, un altre món on els valencians no existíem (...), en aquell cine espanyol amb prentensions d’espill”. Entre les excepcions: “Es recordava, com ara, una cinta patriòtica de títol concloent, Agustina de Aragón, i es podien reproduir, dintre del cap, les imatges d’una partida de guerrillers on, de tant en tant, véiem un parell d’amics, més aviat simpàtics i folklòrics, aragonès l’un i català l’altre, muntant en sengles muls (...) i fent-se bromes o contant acudits, fins que el català acabava invariablement la qüestió amollant sempre la mateixa frase tallant:
—Ja està bé, home, ja està bé!
I aquella aïllada frase vernacla enmig del monolingüe omnipresent, desencadenava sempre la mateixa reacció festiva, pueril i pagadeta al pati de butaques. (...)
—Eeei... Heu sentit?”. O enmig d’una pel·lícula italiana: “De vegades, el poc arribava a través d’un film estranger, que podia anomenar-se, com ara, Una questione d’onore, amb l’acció centrada a l’illa de Sardenya. Però el protocol variava poc, i enmig dels cent minuts de metratge se’ns concedien unes poques gotes d’autopercepció quan un alguerès esclatava furibund:
—No continuïs amb això perquè et socarro la panxa!
—Eeeeii...! Heu sentit? I en italià?”
Les indústries dels anys trenta i seixanta, segons Marc Font i Julià de Jòdar
El pare de la protagonista de La modista de Gràcia de Marc Font (La Campana, 2024) comença a treballar a la Sedeta als anys trenta i Gabriel Caballero (La casa tapiada de Julià de Jòdar) a la Sherwin Williams als seixanta.
La modista de Gràcia de Marc Font (La Campana) vol ser una novel·la costumista amb rerefons negre. Els pares de la protagonista treballen en el tèxtil: “A principis dels anys trenta, l’Enric va entrar a treballar a la Sedeta, un dels vapors més importants de la ciutat de Barcelona. Dins d’aquell món fabril hi havia diferents categories amb les corresponents setmanades. El càrrec més ben pagat era el de filador, amb una retribució de cinquanta-dues pessetes a la setmana, seguit dels teixidors, que en rebien quaranta-vuit, i els oficials, que en cobraven quaranta-una. L’Enric va entrar-hi com a peó, però de seguida va passar a ser teixidor.
Pel que feia a les dones, es considerava que treballar a la fàbrica era un complement més que no pas una feina, i, per tant ,s’assumia que el seu lloc real de feina era la llar. La Paulina, però, va començar fent de talladora i cobrant vint-i-una pessetes a la setmana”.
En canvi, Gabriel Caballero, protagonista indirecte de La casa tapiada de Julià de Jòdar (Comanegra, 2024) entra a treballar a la química Sherwin Williams als anys seixanta: “Al cap d’una hora, ja teníem el Gabriel incitant els seus moliners a convèncer la resta de la plantilla que fessin una aturada general en senyal de dol pel company mort. Jo mateix i els Brucs, que em van fer costat, ens hi vam afegir fent córrer la idea pel laboratori, però només la voluntat acordada dels treballadors hauria pogut organitzar un atur; aquella fàbrica era molt avançada per l’època, no estava immersa en l’atmosfera llòbrega de les fàbriques químiques d’obra vista a l’anglesa, la feina no era pesant, el personal no estava mal pagat per a la mitjana de salaris de l’època, disposaven d’un menjador molt econòmic i de camps d’esports, fins als anys setanta no van tenir una organització lligada a Comissions Obreres....”
Saxo, mentides i cintes de vídeo: les aficions dels polítics, en campanya
Ara que hi ha campanya electoral al Principat, cal llegir com van començar algunes estratègies electorals que les xarxes socials retroalimenten: Balló i Oliva n’expliquen una a La imatge incessant (Anagrama).
A La imatge incessant de Jordi Balló i Mercè Oliva, els autors recorden quan va començar el costum d’exposar coses personals dels candidats per entendrir els votants: “Un dels primers símptomes d’aquesta escenificació se centra en la tendència a presentar polítics en campanya com a personatges que tenen aficions i que posen en públic l’esfera privada i les emocions, seguint el mateix paràmetre d’altres celebritats que exposen la seva intimitat. La presència de Bill Clinton al programa The Arsenio Hall Show, el 3 de juny de 1992, significa un dels clímaxs de les possibilitats d’aquesta tendència. Per recomanació de la seva assessora de campanya, Mandy Grundwald, Clinton decideix aparèixer en aquest programa que comença a despuntar i que compta amb una audiència majoritàriament jove. La primera imatge del xou és la de Bill Clinton, amb ulleres negres, tocant el saxofon com un més de la banda musical que acompanya el programa.”
