—Creieu en Satanàs?
—No, jo no crec en Satanàs perquè tampoc no soc creient. Però, sí que crec en el mal. Ara, no sé definir-lo. Fer coses malament no és genètic. No sé per què hi ha gent que fa coses dolentes a consciència. El mal deu ser alguna cosa molt estranya. No crec en Satanàs, però és cert que l’Església, avui dia, té gent que practica exorcismes arreu del món. Si l’Església té gent que fa això, és que existeix el dimoni de debò o, si no, és igualment estrany. Alguna cosa hi ha que porta la gent a fer coses abominables.
—Un dels motius de la novel·la, és pensar sobre com actua el mal?
—El mal, aquí, era un recurs novel·lístic. Després, mirant-ho amb perspectiva, acaba sent el protagonista de la novel·la. De la dicotomia entre el bé i el mal, m’interessa més el mal. Crec que a la gent també. El bé és molt fàcil. El mal té moltes variables, i crec que als humans ens atreu molt. Les pel·lícules de terror no les suporto, però me les miro. Ho passo malament i després estic sol a casa i tinc por, però no puc deixar de mirar-les. El mal exerceix un poder molt gran sobre moltes persones.
—En un moment del llibre dieu que no hi ha una dicotomia molt clara entre el bé i el mal, però, en canvi, entre els protagonistes del llibre fa una distinció molt clara entre els bons i els dolents.
—A mi m’agraden molt les pel·lícules de bons i dolents. Els bons són bons i els dolents són dolents. No soc expert en aquests temes, però sant Tomàs d’Aquino deia que hi ha el bé i el mal. I si no és bé, és mal, i si no és mal, és bé. No seré jo qui el corregeixi, però crec que sí que hi ha trames grises. Hi ha gent que és molt bona gent, però a la feina són uns dèspotes. Gent que té un vessant concret a la vida en què és molt mala gent i en un altre, gent respectada. O petites maldats. La maldat té graduacions i crec que no hi ha ningú que estigui al zero per cent. Tots fem coses que estan malament.
—Si el mal és només un pretext, què persegueix la novel·la?
—La novel·la és un vehicle d’entreteniment. Està pensada perquè la gent s’ho passi bé unes hores, uns dies, en un viatge, de vacances. Perquè tinguin una estona d’evasió. És un thriller, bàsicament, en català i ambientat a Catalunya. Però, és un llibre per passar-ho bé. Després, com que hi ha coses que em capfiquen, qui vulgui fer altres reflexions, hi ha espai per fer-les. Tanmateix, no és un tractat de filosofia, és un llibre, un thriller, com qualsevol thriller de qualsevol país del món.
—Un escriptor que m’havia dit quelcom semblant quan l’entrevistava és Ildefonso Falcones…
—És veritat. Tinc la sensació que a Catalunya, en català, fem una literatura —o un cine, teatre, escultura...— adreçada a minories. A minories molt grans, però a minories. Tenim una literatura molt introspectiva, molt reflexiva, de temes com la culpa, l’absència, el perdó, el buit… Però, no tot el públic vol llegir això sempre. Hi ha temes que es tracten poquíssim, com la novel·la romàntica. No obstant això, els catalans llegeixen novel·la romàntica i, per tant, l’han d’anar a buscar fora. Hem de fer tots els gèneres, perquè, si no, no serem una literatura normal. El millor elogi que m’han dit de la novel·la me’l va fer una companya periodista que em va dir que era l’únic llibre en català que hi havia a la llibreria de l’estació de Sants. Estava emprenyada perquè tot estava en castellà. Si no som a tot arreu, si no som a les llibreries de masses, serem una literatura, una cultura, minoritària. Hem de disputar totes les partides. Novel·les ben escrites, però sense pretensions de fer reflexions filosòfiques de fons.
—Per tant, cerqueu fer un producte per a tots els públics més que no pas alta literatura…
—Jo no sé fer alta literatura, jo soc periodista. No soc escriptor. No he estudiat literatura, no he fet cursos per fer llibres o novel·les, no sé com es fan des del punt de vista tècnic. He fet el que m’ha semblat que havia de fer, a la meva manera. Amb el meu estil, que és molt directe, gairebé periodístic. Passen moltes coses i s’han d’explicar. No perdo el temps explicant res que no acompanyi la història. Vaig al gra. És un llibre perquè la gent ho passi bé. I, si la gent no ho passa bé, l’ha de deixar de llegir. Jo no sacralitzo els llibres.
—Hi ha una influència del món cinematogràfic a la novel·la?
—Crec que sí. No és un tema meu, és una qüestió generacional. Fins i tot, els capítols són molt serialitzats. Cada capítol acaba amb un ganxo per passar al capítol següent. Això és l’única cosa que hi ha una mica pensada perquè el lector s’hi enganxi. Capítols curts i molt àgils on passin moltes coses. Crec que és el llenguatge de la nostra generació. També amb la voluntat que tenim els periodistes de fer les coses molt visuals i molt versemblants.
—Teniu molta experiència en la comunicació política. Hi ha cap influència d’això al llibre?
—Hi surten coses polítiques i històriques perquè m’agraden molt. Tot i això, crec que la política és molt fàcil. És un joc de nens comparat amb altres institucions com el Vaticà, el món empresarial o els grans equips de futbol. A la política hi ha moltes intrigues, però hi ha un mecanisme de control molt gran. No només perquè la gent vota, qualsevol polític està constantment exposat als mitjans i les xarxes socials. L’autèntic poder és aquell que té menys control.
—I en la manera d’escriure?
—Sí. Va molt lligat al periodisme. Sé molt bé del que vull parlar. Crec que als periodistes ens costa menys escriure novel·les perquè tenim l’hàbit d’escriure. Aquesta novel·la m’ha costat molt temps pensar-la, però escriure em va costar menys. No és difícil, és endreçar les idees i posar-les per ordre.
—En termes polítics, sí que hi aboqueu moltes idees sobre com ha de ser la seguretat. Ho fa expressament?
—Sí, això m’interessa molt. Alguns mossos d’esquadra m’han ajudat a fer la novel·la. També un mossèn del Poblenou en els temes religiosos i el doctor Jaume Padrós pel que fa als mèdics. Però, la seguretat sempre m’ha interessat i al Govern ho veus de molt a prop. Va sortint. Surt el que cadascú pensa. Quan fas una cosa, les teves cabòries surten.
—És curiós perquè una arma tan polèmica com la Taser és un element clau de la novel·la…
—És un instrument que em sembla fantàstic. Falla com fallen totes les coses, però és molt millor fer una descàrrega elèctrica a una persona amb una actitud agressiva que disparar-li. Sempre hi haurà errors i gent que té problemes i mor, però em sembla una bona solució, i la immensa majoria de vegades funciona bé. A part, m’anava molt bé posar la Taser aquí, perquè tampoc s’havia de carregar l’altre.
—Per què escolliu Montserrat i el Vaticà?
—El Vaticà surt perquè havia de sortir. Aquesta novel·la, sense Roma, sense el Papa, no es pot fer. Tot i això, és cert que l’altra part podria haver passat a qualsevol lloc en qualsevol època. Però, jo tinc un problema, soc català. Per tant, havia de passar a Catalunya. Si havia de sortir un monestir, només podia ser Montserrat. Poblet també, però perd la part de la muntanya. Després, com a recurs narratiu. Jo volia una novel·la molt visual i a Montserrat tothom hi ha anat. No és només que jo cregui patriòticament que ha de sortir Montserrat i Catalunya, sinó que, a més, m’ajuda.
—A més, Montserrat té una faceta sagrada que és compartida per molts catalans encara que no siguin creients?
—Sí. Jo no soc creient, però quan vaig a Montserrat, d’alguna manera… ostres… t’emociones. No és un lloc qualsevol. Tinc amics estrangers que, quan els porto a Montserrat, només començar a pujar la muntanya ja es comencen a emocionar. És un lloc amb molt magnetisme, molt curiós. Quan dic que és la muntanya sagrada dels catalans, no ho dic només per als creients.
—Els motius pels quals escolliu Montserrat són els mateixos pels quals feu sortir els Borja?
—A mi no m’agrada llegir els llibres dues vegades. Un dels poquíssims llibres que he llegit dues vegades és el Borja Papa de Joan Francesc Mira. Com que hi havia de sortir un Papa medieval, vaig escollir el papa Borja. Qui més qui menys ha llegit sobre això. M’agrada que tota l’estona surtin referents catalans. Podria haver-hi posat Lleó XIII, però hauria d’haver buscat qui era i el lector no l’hauria ubicat tan bé.