En les èpoques de grisor, qualsevol evidència, qualsevol afirmació òbvia, té la capacitat d’adquirir una dimensió èpica, gairebé mística. Va succeir dijous passat a les Corts Valencianes, el dia en què la majoria parlamentària de PP i Vox —53 diputats sobre 99— va consumar el primer pas per a l’aprovació conjunta de cinc proposicions de llei que capgiren les polítiques del Botànic com un mitjó: la de “llibertat educativa” que reduirà l’ensenyament del valencià, la que retornarà À Punt als temps de Canal 9, la que introdueix canvis de pes a l’agència anticorrupció, la que suavitza les incompatibilitats dels alts càrrecs públics i la que porta el nom de “concòrdia”, una denominació harmònica malgrat que no s’adiu gens amb l’ambient que es respirava a l’hemicicle.
Enmig d’aquell maremàgnum, en plena sessió de control al president de la Generalitat, Carlos Mazón va proclamar als quatre vents que Franco fou un “dictador” i que el franquisme fou una “dictadura”. Als seus socis de Vox aquella constatació els degué coure tant com un kilo de sal en una ferida en carn viva, però en el pecat porten la penitència. Sense ells, la referida llei “sobre concòrdia de la Comunitat Valenciana” mai no s’haguera posat damunt la taula, i sense ells al Consell, mai no hauria arribat a rams de beneir. D’altra banda, concòrdia i valencians és com posar a la mateixa equació Fuster i Arévalo o aspirar a consensuar si la paella mixta, efectivament, pot ser considerada paella.
Però ja ho va dir amb to resignat Mazón —en referència a la Diputació d’Alacant, la corporació que governava abans d’ocupar-se de la Generalitat— durant una reunió amb dirigents locals del seu partit en novembre de 2022: “En el peor de los casos tendríamos que chupársela a uno de Vox, que vienen aquí a tocar los cojones”. ElDiario.es va publicar aquella gravació.
Al PP es freguen les mans: gràcies a aquest ‘totum revolutum’, reduiran les incompatibilitats, retocaran l’agència anticorrupció i es garantiran el control d’À Punt
De les cinc lleis que el Govern valencià tirarà endavant aquest estiu, després que concloguen el tràmit parlamentari “pel procediment d’urgència”, la que incomoda una mica Mazón és aquesta. Mariano Rajoy, recordem-ho, mai no va gosar tombar la llei de memòria històrica validada sota el mandat de Rodríguez Zapatero, va limitar-se a no aportar-hi ni un euro. En canvi, les altres quatre lleis sí que són PP en estat pur. Aquest és el peatge que ha de pagar pel seu pacte amb l’extrema dreta. Una llei de cinc, tot just la correlació de diputats —40 a 13— que separa ambdós grups.
Els populars tracten de disfressar amb colors alegres la llei de concòrdia que soterrarà la de memòria democràtica. Han de buscar alguna justificació convicent. Per això insisteixen a dir que no només honrarà les víctimes de la repressió de postguerra, sinó també les més recents d’ETA i l’islamisme radical. Com si continuaren en cunetes i no hagueren obtingut mai el reconeixement que mereixen. Com si la finalitat de la memòria històrica consistira en allò tan castellà de “mezclar churras con merinas”.
A les Corts, dijous, els parlamentaris del PSPV van exhibir retrats de represaliats del règim franquista i els de Compromís van anar vestits de dol. De negre integral. Era la seua manera de protestar davant l’oprobi que significa equiparar els qui van revoltar-se amb les armes contra la legalitat establerta i els qui van patir-ne els efectes amb mort i repressió. I és que la llei en qüestió té la missió d’“honorar i protegir la història d’Espanya des de l’any 1931 fins a l’actualitat”.
El preàmbul de la norma és ben eloqüent. Parla de la “convulsa” Segona República i destaca que “la Guerra Civil va dur fins al paroxisme les dinàmiques d’enfrontament dels anys anteriors”. Així doncs, prossegueix, “un passat tan complex i ple d’arestes requereix aproximacions plurals, desapassionades i generoses”. Perquè, segons el redactat, “mai no hi ha hagut un relat consensuat sobre la Segona República, la Guerra Civil i el Franquisme [sic]”. I diu encara més: “Les noves generacions […] han rebut massa vegades una visió esbiaixada d’aquell conflicte, l’única finalitat de la qual era alimentar una divisió partidista de la societat”. Tela marinera.
El preàmbul també parla de les “ingerències, coaccions i restriccions de drets de la legislació memorialista” i lamenta que la Llei de memòria democràtica i per a la convivència aprovada pel Botànic en 2017 no perseguia “els valors de llibertat, respecte i tolerància que van impulsar la Transició, en decretar la intromissió de l’Estat en l’esfera de la consciència dels espanyols”, fins al punt d’impedir “la llibertat d’opinió”, coartar “la llibertat de càtedra” i penalitzar “el treball dels investigadors si no s’ajusta a la interpretació sectària i interessada” que en fan alguns partits. Més que un preàmbul legal, sembla el comentari que Vicente Barrera, l’actual vicepresident primer i conseller de Cultura, va escriure a Facebook el 25 d’agost de 2020: “Yo también me siento orgulloso de ser nieto de quienes dieron su sangre y ganaron la guerra”.
PP i Vox diuen que la llei de memòria que derogaran nega la llibertat d’opinió i la de càtedra, a més de penalitzar el treball dels investigadors “si no s’ajusta a la interpretació sectària i interessada” d’alguns partits
La semàntica made in Vox, és clar, ha enfurismat l’oposició. En paral·lel, al PP es freguen les mans: gràcies al soroll de la llei de concòrdia i a una bateria de lleis que és un totum revolutum, podran reduir les incompatibilitats, retocar els aspectes de l’agència anticorrupció que els agradaven menys i garantir-se el control de la radiotelevisió pública mitjançant un consell d’administració que, en temps pretèrits, ja va servir perquè tant Joan Lerma com els altres presidents del PP feren de l’ens el seu joguet. Lògicament, en totes aquestes normes i la de la “llibertat educativa”, Vox hi hauria anat bastant més enllà, però han optat pel pragmatisme en benefici de la concòrdia. De la mateixa llei de concòrdia que també han registrat als parlaments de Castella i Lleó i l’Aragó, perquè ja se sap que, per a Vox, Espanya és una, i l’autogovern, una màquina fotocopiadora.
Amb tot, si aquesta llei té l’objectiu de rescabalar la memòria dels assassinats per ETA, potser convindria que Mazón començara a fer passes en aquesta direcció. Per exemple, acudint a l’acte de record a l’exministre del PSOE Ernest Lluch que cada any se celebra a la porta de la Facultat d’Economia de la UV, on fou catedràtic als anys setanta i la seua petjada continua viva.
L’anterior cap del Consell, el socialista Ximo Puig, no sols assistia cada any a l’homenatge al professor Manuel Broseta en el punt exacte de l’avinguda de Blasco Ibáñez de València on també fou abatut a trets per ETA, sinó que ho ha continuat fent en abandonar la presidència. I lliurava, al Palau, el premi Manuel Broseta a la Convivència que atorga la fundació amb el seu nom; l’any 2017, per cert, amb el malestar evident de Compromís, el seu soci de govern, ja que va recaure en l’entitat Societat Civil Catalana. A més, el Botànic també va alterar el nom de l’estació de metro de Facultats, que ara es diu Facultats-Manuel Broseta.
L’homenatge a Broseta del 15 de gener passat, però, no va ser com tots els dels altres 15 de gener. Barrera va enutjar-se per la presència de Puig i va deixar-ne constància a les xarxes socials: “Hay que tener valor, @ximopuig, para convertirte esta mañana en protagonista del acto de recuerdo a Manuel Broseta, asesinado por ETA, mientras tu partido, el PSOE, entrega España a Otegui y al resto de la banda ¿Por qué no se lo dijo el sábado en Bilbao? Vergüenza e hipocresía”.
Consuelo Ordóñez, germana del regidor de PP de Sant Sebastià Gregorio Ordóñez i presidenta de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), fins i tot va haver d’eixir-ne al pas, també a les xarxes socials: “Vicente @BarreraSimo, nunca ha colaborado tanto un gobierno en esta comunidad con todas las asociaciones de VT que desde que llegó @ximopuig. Lo sé porque me dirigí a él recién nombrado y desde entonces la colaboración no hizo más que crecer. ¡Abrazo!”.
Un dels fills de Broseta va haver de demanar disculpes personals a l’expresident per la reacció furibunda de Barrera. Malauradament, agrade o no al PP, ho assumisca o no, aquesta és la concòrdia de cartó pedra que Vox predica i que ells, amb els seus 40 vots, estan a un pas d’elevar a rang de llei.