-En primer lloc, què li ha animat a fer aquest llibre?
-Crec que el llibre és molt adient pels temps que estem vivint de transformació, d’incorporació de gènere o de legislació des del feminisme. És un tema molt vigent, aquests canvis s’estan produint a la societat i els cossos d’emergència i de seguretat no en queden al marge. Cada cop hi ha més noies i més dones que s’incorporen a aquest àmbit i cal explicar com s’hi treballa, quina és la relació amb la ciutadania i com s’organitzen els equips de treball, amb relacions més horitzontals i no tan verticals. Això cal que es conegui, és necessari.
-Al pròleg, el conseller Joan Ignasi Elena parla de la contradicció que suposa el fet que les dones siguen el 51% de la societat i que, en canvi, hagen estat tradicionalment excloses d’àmbits com els que vostè tracta al llibre. Per què ha ocorregut això?
-Primer, perquè les mateixes noies o dones no hem tingut referents. Si de petites o joves no veiem dones que fan això, doncs no tenim aquest imaginari. Ens han educat així. Però quan més dones n’hi hagi n’hi haurà més referents. Per això les anomenem pioneres, perquè ho són. Al cos de bombers hi ha només un 2% que són dones. I per raons de gènere, per l’educació que hem tingut fins ara, pensem que unes feines són destinades a un gènere o a un altre. Evidentment un bomber necessita força, però no només: hi ha altres factors com la capacitat d’intuïció o d’altres, i si als processos de selecció no només haguessin mirat la força potser n’hi hauria més dones. Per això, cal aplicar aquesta perspectiva de gènere, perquè les noies i les dones també hi puguin accedir. A principis de març hi va haver una convocatòria per al cos de bombers, i s’hi van presentar 3.563 sol·licituds de les quals 696 eren dones. És la xifra més alta de la història. Aquestes dones necessiten una empenta que fins ara no han tingut. Calen referents en aquest sentit.
-Pensa que aquesta tendència està canviant?
-No ho dic jo, sinó les dades. També és molt important recordar que ser dona no adjudica cap plaça, cal un treball físic molt gran i no ens regalen res, ni a nosaltres ni a ningú.
-Pel que fa als comandaments, pensa que també està canviant la perspectiva a l’hora de valorar el treball de les dones en aquests camps?
-El que expliquen és que s’hi està treballant. La Mari Muñoz, una de les dones bomberes que surt al llibre, explica que queda moltíssima feina per fer i que algunes coses no s’estan fent bé del tot, però se n’estan fent passos. Aquesta és una feina de formigueta i, quan més dones hi hagi a dins que se sentin identificades amb aquesta manera de treballar, més fàcil serà.
-Al seu llibre apareixen agents rurals, bomberes i mosses d’esquadra. Hi ha algun camp que haja sigut o continue sent especialment difícil per a la integració de la dona en termes laborals?
-Algunes de les que surten al llibre són dones ja jubilades que van ser les primeres a incorporar-se a aquests àmbits. Si mirem els números, al cos de bombers hi ha només un 2% de dones, al d’agents rurals un 12% i al de mossos d’esquadra un 23%. Quan elles ho expliquen totes coincideixen una mica: elles han de demostrar la vàlua cent vegades més que els companys masculins, dels quals ja es dona per fet el seu valor. O coses com ara que, en determinades operacions, el responsable s’adreci a la dona i li digui “no pateixis, que hi aniràs acompanyada”. Però també és cert que cada vegada hi ha més equips i companys que les comprenen.
-En totes aquestes històries que li han explicat al llibre, hi ha alguna que li haja cridat especialment l’atenció?
-N’hi ha moltes. La vida personal d’aquestes persones explica moltes coses. Moltes d’aquestes dones són mares i havien de passar un dia sencer sense veure els fills. Preguntades per si pensen que els seus companys homes que també eren pares ho viuen de la mateixa manera, moltes diuen que potser sí, però que no ho demostren. També hi ha el fet de la vestimenta: les primeres dones que van ser mosses d’esquadra les van vestir amb mitges i sabates amb taló obert. Elles mateixes van haver de dir que així no podien treballar, i va costar més d’un any de canviar-ho. I ara, les bomberes, també diuen que els cascos moltes vegades els van grans. Són coses que queden per canviar, tal com han canviat d’altres.
-Hi ha alguna cosa més que vulga dir i potser no li he preguntat?
-Cal destacar la transformació, que no és només de número de dones, sinó que és també de sistemes d’actuació, de canvia de paradigmes, de transformar i que els cossos de seguretat i emergències tinguin unes formes de treballar més adequades al segle XXI i a una societat més diversa. Perquè la diversitat el que fa és enriquir els equipis.
