Era simplement una casualitat? Quan Josep Pla va publicar el seu darrer projecte d’Obra completa a Destino va situar els “homenots” de Joan Fuster i d’Antoni Simon Mossa seguits dins del mateix volum. Aparentment, el valencià i el sard no tenien res a veure. Només eren dos perfils literaris escrits en una cronologia similar —un el 1962 i l’altre el 1963. Però, ben mirat, eren dos textos que duien el projecte literari dels “homenots” fins a les seves darreres conseqüències en termes nacionals. I no només per d’on era cadascú d’ells, sinó pel que hi deien i pel que Pla hi deia a través d’ells.
Ras i curt: amb l’“homenot” de Fuster es plantejava una catalanitat al País Valencià que evidentment es vertebrava a través de la llengua, però que agafava una clara derivada política. Al capdavall, segons Pla, Fuster representava “una nova mentalitat” per tal com era “un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística”. I afegia: “aquesta és la feina decisiva que hi ha a fer: crear la unitat de la nostra àrea lingüística”.
Amb l’“homenot” de Simon Mossa, en canvi, no només reivindicava el vincle lingüístic amb l’enclavament de l’Alguer, sinó que introduïa el lector català a un altre conflicte nacional i lingüístic: el de Sardenya amb Itàlia. I més concretament a la visió que en tenia Simon Mossa, de qui en reproduïa les següents paraules: “S’ha creat un estat d’ignorància. Els sards no tenen a penes idea del seu país. El bilingüisme és considerat la causa de la decadència espiritual del poble de Sardenya. La llengua és el teixit connectiu la pèrdua del qual farà que ja no siguem un poble, sinó un ramat. Aquesta situació, com acabarà? La nostra història és la d’un poble colonial”.
La lectura seguida d’aquests dos “homenots” ben bé podia trencar els esquemes a més d’un lector català prototípic del moment. Ben mirat, Simon Mossa posava damunt la taula la condició de colònia per a un territori europeu com Sardenya. En aquest sentit, el llibre de Marcel A. Farinelli Antoni Simon Mossa, l’Alguer i Sardenya durant el franquisme (Rafael Dalmau, Editor) no només és utilíssim per entendre com Simon va teixir relacions amb diversos sectors de la intel·lectualitat catalana per tal de reconnectar les relacions culturals entre l’Alguer i la resta de domini lingüístic. També ens ajuda a entendre com l’intel·lectual sard volia conjugar catalanisme i sardisme, i com el seu coneixement de la tradició del catalanisme li va donar eines per reformular el sardisme. La visió de les coses que va acabar conformant, doncs, era que els algueresos eren una minoria lingüisticonacional catalana que formava part la nació sarda. I aquesta, al seu torn, rebia un tracte colonial per part d’Itàlia.
Això era un canvi important respecte a la tradició del sardisme. Farinelli mostra com els plantejaments de Simon Mossa xocaven amb la lectura que els intel·lectuals i líders sardistes havien fet de la situació de l’illa al llarg dels darrers cinquanta anys. Homes com Camillo Bellieni —un dels fundadors del Partit Sard d’Acció després de la Gran Guerra— o Emilio Lussu —també fundador del PSd’A i, després, el principal líder sardista antifeixista— havien defensat que Sardenya era una “nació abortiva”: una comunitat que havia tingut l’oportunitat d’esdevenir nació, però que havia perdut el tren de la història. Per tant, la seva reivindicació se centrava a reformar Itàlia: l’acceptaven com a marc nacional. Sobretot volien posar fi a la desigualtat territorial per tal de fer sortir del subdesenvolupament el sud i les illes. La reivindicació lingüisticocultural no era en cap cas prioritària.
Per contra, Simon Mossa veia la llengua com un element clau del domini que Itàlia exercia a Sardenya. Així li ho havia expressat a Pla a principis dels seixanta: “el fet més important de Sardenya és la llengua sarda. Si la llengua s’esborra, el país i la gent perdran la personalitat, que en definitiva és la seva única forma”. Segons Simon, el subdesenvolupament de l’illa, la seva submissió econòmica, no només era resultat d’una desigualtat produïda per una organització estatal parasitària, sinó que era fruit d’una relació colonial i d’una opressió nacional. I la manera que Itàlia i la burgesia capitalista del nord tenien de garantir-la i d’apuntalar-la definitivament era l’assimilacionisme lingüístic i cultural. Si es volia combatre, no es podia fer únicament reivindicacions de caire econòmic. També calia aturar el procés d’italianització i normalitzar el sard (i el català a l’Alguer) en tots els registres i espais. Per tant, calia afrontar políticament un doble front: el cultural i l’econòmic. Finalment, Simon va acabar defensant que el sardisme havia d’abraçar l’independentisme en el marc d’una futura Europa de les nacions, organitzada a partir de les “comunitats ètniques” alliberades dels estats nació opressors.
Evidentment, Simon Mossa no era l’únic intel·lectual que pensava des de la perifèria d’un estat nació, que parlava de colonialisme i que veia en Europa una possible solució. N’hi havia molts d’altres. Un d’ells era Robèrt Lafont, que també va tenir molt contacte amb el món de la cultura catalana. Tanmateix, Pla no va dedicar-li mai cap “homenot”. Tot i que l’intel·lectual de Nimes va aprendre català i el parlava de manera molt fluïda, no tenia cabuda en el projecte planià, que era exclusivament sobre personatges dels Països Catalans. Sigui com vulgui, els plantejaments nacionals de Simon i els de Lafont no foren en cap cas iguals i val la pena comparar-los. Òbviament, van viure en uns contextos —lingüístics, geogràfics, de dinàmica històrica i estatal— molt diferents a Occitània i Sardenya, però alhora feien lectures força allunyades sobre com actuar en una situació que tots dos qualificaven de colonial. Ben mirat, segurament la posició de Simon a Sardenya seria més aviat anàloga a la que mantenia a Occitània Francés Fontan, líder del Partit Nacionalista Occità.
En canvi, Lafont tenia una certa aversió al concepte de “nacionalisme”. Ell havia viscut de jove els “excessos” nacionalistes de la França de Vichy i de l’ocupació alemanya i, de fet, havia format part de la resistència com a occitanista. Evidentment, també havia viscut l’estigma i la sospita de col·laboracionisme que el nacionalisme francès —que, al capdavall, havia estat el que més col·laboracionistes havia fornit als alemanys— havia estès sobre tots els defensors de les llengües “regionals”. I ho havia combatut. El 1945 ja havia participat en la fundació de l’Institut d’Estudis Occitans. Però més enllà de veure el “nacionalisme” com una exacerbació no desitjable del fet nacional com tants d’altres pensadors del moment —Fuster mateix, sense anar més lluny—, la seva aposta per un occitanisme que no parlés de la qüestió nacional en aquests termes era perquè ho veia una via morta per al creixement de la causa occitana.
Tot plegat era resultat de l’anàlisi històrica que havia fet de la realitat occitana. La va condensar en dos llibres publicats en francès a una gran editorial de París com Gallimard a finals dels anys seixanta. Eren en francès perquè Lafont va mantenir un bilingüisme més o menys estable amb l’objectiu de fer córrer les seves idees: creació literària en occità i assaig i text polític en francès. En això, de fet, no diferia gaire de Simon Mossa, que escrivia en tres llengües (català, sard i italià). El públic lector ampli, a França i Itàlia, només existia en les llengües estatals. Les obres en qüestió eren La révolution régionaliste (1967) i Sur la France (1968).
En aquest darrer llibre, traduït al català amb el títol Per una teoria de la nació, Lafont hi desplegava la seva visió sobre la formació de la nació francesa. L’intel·lectual de Nimes havia llegit els textos occitans de Simone Weil i hi estava d’acord: l’extensió de França més enllà dels territoris d’oïl s’havia fet inicialment a través d’un únic principi: la força. I si s’havia consolidat era perquè França s’havia edificat sobre la destrucció de les “nacions” anteriors. En el cas d’Occitània, a partir de la conquesta del segle XIII, que segons Lafont havia trencat una dinàmica d’obertura i de tolerància. A partir d’aleshores havia començat un lent procés d’“alienació provincial”, de reducció de la “nació” occitana a província: “l’alienació és la substitució d’un futur que es dedueix lògicament de l’autonomia cultural i de vegades de la independència política, per una evolució de submissió cultural i un desplaçament del sentit polític”.
Per això, després de cinc segles d’aquest procés, Lafont considerava que quan arribà la Revolució Francesa ja era massa tard per les antigues “nacions primàries” incloses dins de França. Ben mirat, aleshores ja no hi havia ni tan sols consciència d’unitat lingüística a Occitània i ja s’havia estès la consideració de patuès cap a la llengua. La Revolució Francesa, però, havia obert un nou escenari històric: a partir d’aleshores la nació estava fundada per un contracte polític de ciutadania. No obstant això, Lafont creia que ben aviat el contracte havia quedat desvirtuat i s’havia impossibilitat una vertadera organització estatal descentralitzada, en què els ciutadans poguessin participar en l’elecció de tots els nivells de la vida pública, respectant llengües i territoris. En canvi, s’havia imposat un model absolutament centralitzat, descendent i assimilacionista.
Això ho denunciava a La revolució regionalista: l’Estat centralitzat capitalista, al servei de la burgesia francesa, drenava els recursos de la perifèria no ètnicament francesa, i havia deixat aquests territoris en un estat de subdesenvolupament. Per tant, defensava que hi havia una situació de colonialisme interior: a diferència del cas algerià, aquí el colonitzador i el colonitzat tenien els mateixos drets civils. L’origen de la dominació era tan antic, que ja s’havia “oblidat”. De fet, el colonitzat participava de la ideologia centralista: tenia la consciència alienada. Així, segons Lafont, “el colonialisme interior tendeix ineludiblement cap a l’autocolonització”.
La resposta que l’escriptor occitanista donava a aquesta situació era aprofitar un espai administratiu existent com la regió per tal de disputar la idea de nació francesa. Defensava que la regió era un espai econòmic amb sentit, que si se li donava més contingut i es canalitzava el malestar existent a favor de les lluites de classes populars del territori podia servir per revertir el subdesenvolupament i la situació de colonialisme interior. I això podia encetar el meló per revisar el model de contracte de ciutadania francès per acabar establint un model federal i socialista obert a Europa. I aquesta situació podria obrir una opció de futur per les llengües “regionals”.
Per tant, Lafont veia impossible formar a aquelles alçades una nació política occitana. Com els líders sardistes històrics, creia que aquesta opció ja no era possible. Però a diferència d’ells i de la mateixa manera que Simon Mossa, sí que situava la reivindicació lingüística en un primer pla, al mateix nivell que l’econòmica. No cal dir que la “renúncia” nacional de Lafont no va ser del tot compresa del Principat estant. Ell mateix, que va comparar l’evolució catalana amb l’occitana, tampoc no en volia fer un model exportable i tenia clar que la via catalana era la realment reeixida en comparació amb l’occitana. Fet i fet, tant Simon Mossa com Lafont van analitzar la dinàmica catalana per tal de fer comparacions, evidenciar diferències i extreure’n influències a l’hora conformar les seves visions del món des de Sardenya i Occitània.