-En el seu llibre explica la necessitat històrica de combinar el catalanisme alguerès amb les reivindicacions pròpies de Sardenya. Dues realitats que no sempre han sigut fàcils d’encaixar.
-Sí. Antoni Simón Mossa va ser qui les va intentar encaixar. Ell era sard, però no de l’Alguer, tot i que en tenia vincles familiars i des de petit hi passava estius i caps de setmana. Per això tenia la sensibilitat sardista i alhora catalanista.
-Simon Mossa no ho va aconseguir del tot, però va crear unes bases per a les generacions posteriors.
-Ell era un avançat si es té en compte el context que vivia l’Alguer. Ell treballava al Centre d’Estudis Algueresos de manera molt activa, però els seus companys eren molt més conservadors que ell, i separaven la cultura i la llengua del discurs polític. Els interessava la qüestió lingüística, però no trobaven la raó per a plantejar una batalla política. Simon Mossa estava una mica sol, aïllat, en aquest sentit. Això canviaria una generació més tard.
-Com?
-Els qui van prendre el testimoni dels pensaments de Simon Mossa sabrien combinar el sentiment alguerès amb el sard, alguns fins i tot esdevenint independentistes i solidaritzant-se amb l’antifranquisme catalanista durant els últims anys de la dictadura i també durant la transició.
-Tal com passa en altres racons dels Països Catalans, a l’Alguer el catalanisme ha tingut èxit en el plànol cívic o cultural però no tant en el polític.
-La paradoxa de Simon Mossa és que el seu treball era el d’un intel·lectual, el d’un agitador, però no tenia cap càrrec, per exemple, com a regidor a l’Alguer. Simon Mossa era arquitecte de professió i tampoc va influir massa en aquest terreny, perquè no el van escoltar.
-La població de l’Alguer i del conjunt de Sardenya sentia certa animadversió cap al centralisme italià. Què va fallar, a l’hora de desenvolupar una proposta política exitosa?
-La història del sardisme també és una gran paradoxa. Es tracta del moviment autonomista o anticentralista més antic d’Itàlia, però aquesta reivindicació, durant la postguerra, en els anys més actius de Simon Mossa, era una mena de regionalisme aigualit. Una cosa estranya d’entendre.
-Ho pot explicar?
-Després de la Segona Guerra Mundial Sardenya esdevé una regió autònoma i l’Estat italià impulsa un pla de reformes i inversions econòmiques a l’illa. Segurament aquest va ser el pla que més va canviar estructuralment l’illa en termes econòmics i socials, portant molts serveis que abans no hi eren. Aleshores, la relació entre Sardenya i Itàlia no era perfecta, però evidentment el context imposava una inèrcia. Durant els seixanta, en canvi, es veuran totes les coses negatives d’aquell pla. Als setanta el nacionalisme sard, fruit d’aquesta realitat, passa a ser més combatiu i a inspirar-se més en les tesis de Simon Mossa, que havia mort al 1971. Quan encara vivia, el nacionalisme pel qual apostava era molt minoritari. El seu mèrit va ser crear un corrent independentista i anticolonial. Ell es va inspirar molt en Fidel Castro, no tant pel marxisme –Simon Mossa no era d’esquerres– com per la teoria de l’alliberament nacional.
-Tenia raó, Simon Mossa, amb aquell plantejament que situava Sardenya com una realitat colonial intraeuropea?
-Sardenya i Còrsega han estat considerades des de l’Edat Mitjana com les primeres realitats colonials europees. Ja en l’època contemporània, el colonialisme es proposa imposar un model econòmic i un model cultural en territoris aliens, i això es reflectia a Sardenya amb el pla econòmic que he esmentat i amb altres factors com ara la llengua. Als anys seixanta, coincidint amb la Guerra d’Algèria, aquest missatge és molt fort tant a Sardenya com, sobretot, a Còrsega. Simon Mossa també era un apassionat de Còrsega i tenia present aquesta illa.
-Josep Pla, el pare Batllori o Lluís Crusellas van estar presents en la vida Simon Mossa i, per tant, en l’esdevenir de l’Alguer.
-Simon Mossa va ser el primer alguerès a establir relacions continuades amb persones destacades de la cultura catalana per a establir-hi vincles entre l’Alguer i la resta de territoris. I en va propiciar un diàleg polític molt intens. Pel que fa al pare Batllori el seu rol era diferent. Ell va tenir una gran relació amb l’Alguer, hi va anar vàries vegades, però jo destaco el seu paper en l’organització dels Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961.
-Explique’l.
-Hi havia la por que aquell esdeveniment cultural es convertís en un acte de reivindicació política amb la presència de catalans a l’exili. El Ministeri franquista d’Afers Exteriors, a través de l’ambaixada espanyola a Roma, va contactar amb el pare Batllori davant la preocupació per possibles proclames antifranquistes. En aquell moment Miquel Batllori era professor a la Universitat Pontifícia Gregoriana, ubicada a Roma, i també director de l’Institut Històric de la Companyia de Jesús. Aquí veiem com l’Alguer no només es va convertir en el centre de la cultura catalana, sinó també en el centre de les maniobres franquistes. Simon Mossa no va entrar en aquest discurs antifranquista, i els seus companys del Centre d’Estudis Algueresos menys encara.
-Es refereix al fet que alguns dels impulsors del Centre d’Estudis Algueresos eren persones que havien estat vinculades al feixisme italià, fet que en part tranquil·litzava les autoritats franquistes.
-Sí. Antonio Era i Rafael Catardi eren persones fiables per a les autoritats espanyoles. El primer era company del pare Batllori a l’Arxiu Històric de la Companyia de Jesús, i el segon era qualificat pel Ministeri com un “antic general feixista”. Els dos tenien interès per la llengua catalana a l’Alguer, però res més. El franquisme sabia que no organitzarien ni promourien actes polítics d’oposició al règim.
-L’Alguer va recobrar transcendència amb l’episodi de la visita i la detenció del president Puigdemont al setembre del 2021. Això va servir per a recuperar certa consciència?
-Aquell va ser un moment que va despertar molt d’interès a l’Alguer pel que ocorria a Catalunya. El procés era pràcticament desconegut. En canvi, després, les relacions han tornat a ser com sempre: l’Alguer ignora la resta dels Països Catalans i viceversa. Cal més connexió, sobretot informativa, però també comercial i de tot tipus. Ningú no ha parlat de la crisi de l’aeroport de l’Alguer, per exemple.
-D’altra banda, què se n’ha fet, del Partit Sard d’Acció pel qual va passar Simon Mossa?
-La història d’aquest partit és llarga i trista. El 1921 era el partit més popular a Sardenya. Després molts dels sardistes es van identificar amb el feixisme. Quan el feixisme acaba s’entra en una llarga lluita i el Partit Sard d’Acció acapara el 3% o el 4% del vot. Més tard assumiria la lluita per l’autonomia i després per la independència, tot i que mai no van saber com fer-la. Al 2007 es va aliar amb la Lega Nord, que era el partit de Berlusconi que defensava l’autonomia de les regions del nord d’Itàlia i que més tard es transformaria en Lega i aniria assumint –en part ja ho havia fet abans– postulats de l’extrema dreta. El Partit Sard d’Acció es va aliar amb la Lega per a governar la regió. Una cosa molt estranya, sobretot si es veu des de fora. Alhora, els partits sardistes –nacionalistes o independentistes– no han tingut grans resultats: tots tendeixen a aliar-se amb partits d’àmbit estatal i es presenten, per tant, per separat. En un mes hi haurà eleccions a Sardenya i no guanyarà cap candidat autonomista.
-I qui es preveu que les guanye?
-La dreta porta governant dos mandats, però el Moviment 5 Estrelles ha presentat una candidata que podria ser la favorita. Farà coalició amb forces independentistes.
-Per tant, ni l’Alguer ni Sardenya tenen un comportament electoral propi dins d’Itàlia.
-No. Aquesta és la gran diferència amb la dinàmica ibèrica.
