La llavor que deixa Aureli Argemí és darrere de moltes de les iniciatives cíviques que lluiten pels drets dels pobles, en especial el català, a casa nostra. Fou fundador del Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i Nacionals, espai des del qual ha acollit els primers compassos d’organitzacions com la Plataforma pel Dret a Decidir, l’Assemblea Nacional Catalana o l’Aliança Lliure Europea. Un tarannà de braços oberts que ja havia conreat abans en els anys al monestir de Montserrat o a la comunitat nord-catalana de Sant Miquel de Cuixà, clau en l’exili català que el mateix Argemí va viure de prop acompanyant l’abat Escarré, un cop aquest fou foragitat de Catalunya.
El seu recorregut vital comença poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, amb els darrers compassos de la República a Sabadell, un febrer de 1936. Fill d’una família “dretana, discreta, benestant”, així ho descriu ell mateix a les memòries La llavor sembrada (Pòrtic, 2023), és el novè d’onze germans.
Aquells anys, encara és conegut com a Ignasi, el seu nom de bateig. I ho segueix sent també quan amb deu anys entra a l’Escolania de Montserrat. No serà fins als 17 que rebrà el nom d’Aureli. Li’l posa l’abat Aureli Maria Escarré, com era costum fer amb els joves monjos que s’incorporaven al monestir. És menys usual, però que l’abat posi el seu nom al novici. Sigui com sigui, i més enllà del nom, la vida d’Argemí quedaria lligada per sempre a la d’Escarré. En els anys a Montserrat, Argemí forma part del sector de monjos que intenten adaptar els ritmes del monestir al de la societat i l’Església a l’escalf del Concili Vaticà II.
Joan Sebastià Martí Brugueras el coneix ja amb aquest nom, quan ell era escolà i després hi manté relació durant els anys que va ser monjo. El recorda com una persona “amb una gran curiositat. Jo sempre li feia preguntes sobre la vida monàstica, sobre sexualitat, sobre molts temes i ell sempre tenia una resposta que jo trobava molt sensata. Entenia el que m’estava dient i com s’havia d’interpretar el cristianisme dins d’una societat plural”. En destaca també el seu caràcter “encantador” i el fet que era “un seductor que sabia com resoldre situacions que podien ser complicades amb un encant personal que hi ajudava molt”.
Martí exposa que Argemí era part d’una generació de “persones en qui el monestir havia confiat perquè estiguessin intel·lectualment molt preparades. Es considerava que Montserrat havia de donar resposta a les demandes de la societat”. A aquests joves, de fet, els envien a estudiar a l’estranger i en el cas d’Argemí es forma en teologia a Roma i París. Un moment de xoc entre l’Església més progressista i la que donava suport al règim franquista requeria persones formades, i per això se’ls enviava a les universitats, on “trobaven tots els intel·lectuals que havien participat en el Concili Vaticà II”.
Sense aquesta significació política, no s’entén que l’any 1965, l’Estat franquista obligués a l’abat Aureli Maria Escarré a anar-se’n a l’exili i establir-se al monestir de Viboldone, a la Llombardia. El va acompanyar, en qualitat de secretari, Aureli Argemí, que a través del compromís de Montserrat i la figura d’Escarré “va entenent que s’ha de fer alguna cosa per la situació en què es troba el país”, exposa Martí.
Quan Escarré mor, el 1968, Argemí se’n va a viure amb la comunitat del monestir de Cuixà, on hi havien anat a parar bona part dels monjos de Montserrat més confrontats al franquisme. Són anys de forta connexió amb l’exili més compromès políticament, no només el català, i els moviments cristians de base més esquerrans. S’hi estarà fins al 1985, quan deixa la vida monacal, però abans, el 1974, emprendrà el camí per fundar el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), que, a causa del franquisme, es registra inicialment a Milà. A les seves memòries explica que “pouant en la identitat pròpia, en el fet de ser membre d’un poble ‘empobrit’, em decantaria per defensar els drets fonamentals dels pobles en situació anàloga”. Per fer-ho, “fundaria una entitat de la societat civil que facilités, d’una banda, la confluència de persones sensibilitzades pel gènere de pobresa que volia combatre, i, de l’altra, impulsaria accions per ‘resoldre’, dintre del que fos possible, les causes del problema que afectaven negativament la identitat i dignitat de tants pobles”.
El seu, doncs, és un “exercici monacal molt lligat a la resistència política, a la lluita contra el franquisme, als drets del nostre país”, exposa Carles Riera.
Ell va ser el primer president del CIEMEN després que Argemí deixés el càrrec. Tots dos es van conèixer quan aquest Centre va acollir la comissió de política internacional de la Crida a la Solidaritat de la qual Riera formava part. “La figura d’Argemí ens va influir moltíssim en el nostre pensament i acció política, perquè era una de les persones que ho liderava intel·lectualment amb conceptes com Europa de les nacions, els drets dels pobles, els drets lingüístics… És un referent internacional en això”, explica. L’ara diputat de la CUP el recorda com “un mestre i un amic”, però també “un gran humanista”; “una de les persones més cordials, amables i acollidores que he conegut mai” o aquell que “sempre ha mostrat més interès, curiositat i entusiasme per les altres persones, per conèixer-les i escoltar-les”.
Encara afegeix que “amb permís de l’Eugenio, és la persona que ha explicat els acudits més divertits que he escoltat mai” i remarca que fa dues setmanes encara n’hi va explicar un parell mentre feien el vermut. En rescata, també, “l’afirmació que sense drets col·lectius no hi ha justícia, sense justícia no hi ha democràcia i sense democràcia no hi ha pau”.
Carme Forcadell, expresidenta de l’ANC, recorda també com el CIEMEN ha servit d’aixopluc per a moltes iniciatives de la societat civil, de la mateixa manera que amb la Crida. Ella va conèixer Argemí quan era part de l’Associació per la Llengua i la Cultura, i es reunien en aquests locals. “Els inicis de totes les associacions de les quals he format part han estat als locals del CIEMEN i això és gràcies a la generositat de l’Aureli, que acollia tothom que defensava la llengua, el país i els drets i les llibertats democràtics”, destaca l’exconsellera. El defineix, doncs, com “un home que sabia acollir la gent, que feia d’aixopluc de persones amb inquietud” i “molt generós i molt bona persona”.
Entre les organitzacions que neixen a l’escalf del CIEMEN hi ha la Plataforma pel Dret a Decidir (2005), de la qual Forcadell assegura que “Argemí en va formar part i s’implicava molt en tots els projectes”. També hi va tenir el seu primer local l’Assemblea Nacional de Catalunya (2011). Totes aquestes organitzacions transversals del sobiranisme són clau per entendre l’evolució recent del moviment d’emancipació nacional i casen amb l’esperit d’Argemí. “Era una persona de pau i de crear consens, d’evitar enfrontaments. Evidentment, des del punt de vista ideològic era molt clara, però sempre intentava crear consensos”, diu Forcadell.
Al CIEMEN Argemí també va ser promotor de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles (1990) i de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (1996) o del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (1986). El 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi i també va ser distingit amb la Medalla d’Or de Barcelona.
David Minoves, actual president del CIEMEN, el considera un pioner en moltes d’aquestes qüestions. Recorda, per exemple, que “ara es parla molt del reconeixement del català a Europa. Això, el primer cop que es proposa, a partir del tema de l’Europa de les nacions, semblava forassenyat i sortia del CIEMEN de l’Aureli Argemí”. Minoves el considera “molt intel·ligent, li encantava discutir i conversar. Un home molt curiós, amb molta cultura, gran capacitat d’empatia i erudició”. Com Forcadell, també en reconeix la “voluntat de treballar de manera transversal” i assenyala que, “tot i tenir opinió política i que es va comprometre per la diversitat, contra el racisme, per la diversitat lingüística o pel dret a l’autodeterminació, no va tenir mai cap enganxada política més enllà dels atacs que va rebre per l’espanyolisme”.
De fet, Minoves remarca que la figura d’Argemí “és reivindicada per tot l’espectre polític del sobiranisme català, i això no és habitual a la Catalunya d’avui”. Això malgrat que “se li ha de valorar que tots aquests anys, en totes les iniciatives que ha proposat i ha anat desenvolupant, no ha buscat el protagonisme”. Per això, pensa, ara “tocaria reconèixer-lo”.