-El seu nom va aparèixer als mitjans valencians per la seua crítica a la proposició de Llei de concòrdia. En quin moment va tindre notícia d’aquesta proposta?
-Jo no vaig parlar tant de la proposició de Llei valenciana en concret com de les lleis que el PP està impulsant i derogant. L’Aragó està al costat de Navarra i nosaltres teníem amb ells, durant l’anterior legislatura, un protocol de col·laboració en matèria de memòria. I de sobte, a l’Aragó, on governen PP i Vox, han derogat totalment la llei. Al seu torn, veiem que a la Comunitat Valenciana i a Castella i Lleó estan impulsant sengles lleis de concòrdia. A la pregunta que em van fer sobre la involució que s’està donant a Espanya i sobre el negacionisme de la dreta i la ultradreta es va parlar de València en concret, però la referència era en general a la política que està desenvolupant el PP allà on governa.
-Però va arribar a consultar la proposició de Llei valenciana? Què li va semblar?
-Sí, l’he llegit de manera tangencial, i respon a allò que el PP i la ultradreta estan fent aquests anys, que és negar la memòria democràtica. Vull recordar que Mariano Rajoy, quan era president, es va vantar de no destinar ni un euro per a les exhumacions. O Santiago Abascal, que va dient que defensaran els fills i els nets dels que van estar al bàndol nacional. Aquest negacionisme existeix des de fa anys, sobretot des que s’han desenvolupat polítiques de memòria democràtica. Però és cert que ara, amb les propostes que s’han fet a València i a Castella i Lleó, s’ha fet un pas més. Ja no és negacionisme, sinó que s’equiparen contextos que no tenen res a veure i s’estableixen falsedats, com ara que el de la Segona República va ser un Govern il·legal sustentat per una mena d’Estat terrorista. El que es desprèn d’aquestes propostes no és només una negació de la memòria, que ja de per si és terrible, sinó que s’equiparen períodes de la història d’Espanya que no tenen res a veure. Per tant, han fet un pas més en aquest sentit, han aprofundit en una falsedat. Els textos plantejats a les dues comunitats posen en qüestió la legalitat de la Segona República i volen fabricar altres contextos victimològics quan nosaltres, des del Govern de Navarra, sempre hem treballat reconeixent tots els contextos d’aquest tipus i atenent totes les víctimes, però sense equiparar ni diluir. I aquestes lleis, d’alguna manera, intenten diluir les víctimes del franquisme intentant fer creure que tot allò va ser un empat. Això és el pitjor que pot ocórrer en matèria de memòria.
-La seua coalició, Geroa Bai, va arribar al Govern navarrès el 2015. Durant les dues primeres legislatures vostè va ser consellera de Relacions Ciutadanes. Fins aleshores el Govern navarrès havia estat en mans d’UPN, un partit regionalista amb lligams generacionals amb el franquisme. Des del primer moment van rebre crítiques per les polítiques de memòria democràtica.
-Per descomptat. Crítiques negacionistes, que asseguraven que Navarra sempre havia sigut favorable al bàndol nacional. És cert que Navarra, sobretot per la influència del carlisme i dels requetès, va ser un dels pocs territoris que des del primer moment va estar controlat pel bàndol revoltat. També cal tindre en compte que d’ací eren els generals Emilio Mola i José Sanjurjo, dos dels grans protagonistes del bàndol nacional. I tot i que Navarra no va ser un front de guerra, hi va haver 3.500 persones assassinades. I dic assassinades perquè van ser persones tretes de casa pel simple fet d’estar implicades socialment o política i, amb judici previ o sense, van ser assassinades. D’aquestes, encara n’hi ha més de mil desaparegudes. Però mentrestant hi ha qui nega això, i diu que Navarra sempre va ser franquista i que no hi va passar res. Alhora, la dreta també ha intentat consolidar l’argument que ara dona la proposició de Llei que han presentat a València: “els altres també van ser dolents, també van matar”. És un intent de deixar-ho tot en un empat, però en matèria de drets humans mai no hi pot haver un empat. La vulneració de drets humans l’hem de reconèixer si volem construir una societat democràtica, i és el que alguns no volen fer. Ací portem nou anys treballant lleis de memòria democràtica i hem aconseguit fruits importants, i clar que també els republicans van matar, però el cert és que hi ha famílies que continuen buscant els seus familiars a les fosses i d’altres van tindre el reconeixement i la reparació necessària de les seues víctimes durant el franquisme.
-Si haguera de destacar alguna fita en matèria de memòria democràtica durant aquests anys a Navarra, quina destacaria?
-N’hi ha moltes, perquè hi ha una línia de treball molt continuada. Tenim una Llei de llocs de memòria, tenim un projecte recentment presentat, que és el fons digital més potent a nivell proporcional que recull, a Navarra, testimonis, fotografies i documentació sobre les més de 38.000 persones que hi van ser assassinades, represaliades o exiliades. Tenim un programa d’exhumacions i la creació d’un banc d’ADN públic del Govern de Navarra exclusivament per a la identificació dins de les fosses, on encara hi ha mil persones desaparegudes. Ací, a més, es va produir la major fuga de presos d’Europa des del fort de Sant Cristòfol, i només tres dels 850 fugats van arribar a França. Molts dels presos que hi havia en aquest fort es van dispersar per l’Estat espanyol i hem fet col·laboracions amb altres comunitats per a localitzar-los. Però en tot cas, el programa que més m’agrada a mi és el d’“Escoles amb memòria”, perquè intentem que les noves generacions perquè no cresquen en la desmemòria en què altres hem crescut. És un programa que, en col·laboració amb el professorat, porta els grups de joves a les exhumacions, fa trobades amb víctimes, amb fills i nets d’afusellats, i està impregnant en les noves generacions, que al final són el futur de la societat i cal obrir-los les portes.
-Ara, en canvi, el context és diferent. Navarra és una excepció en polítiques de memòria, després del canvi polític del maig de l’any passat.
-Navarra no és una illa i veiem el que tenim al voltant. Per exemple a l’Aragó, on han derogat la seua Llei de memòria democràtica; o a la Rioja, que sembla que camina en la mateixa direcció. Per això, com que aquest sistema té una gran fragilitat, hem d’estar convençuts des de les institucions, des de les associacions i des de la ciutadania per continuar treballant en aquest tipus de polítiques. Una de les crítiques que se’n solen fer és sobre l’economia: per què dedicar diners públics per a exhumacions, si ja han passat vuitanta anys? Se’n fan més aquesta mena de crítiques, que tenen el seu impacte en l’opinió pública, més que qüestionar les polítiques de memòria en si. El cas és que la fragilitat hi és, tal com es demostra en moltes comunitats, i cal enfortir el compromís amb les polítiques de memòria.