Encara que el nom de la seua Conselleria era més llarg, Igualtat i Polítiques Inclusives, a Mónica Oltra li agradava resumir-lo amb quatre lletres: la Conselleria de la Vida. O dit d’una altra manera, la Conselleria dels que només disposen de la política per a millorar la seua vida.
No, Oltra no estava en política per interès crematístic, la manca d’alternatives laborals o la necessitat de satisfer el seu ego. Per això no va limitar-se a ser-ne vicepresidenta, sinó que va assumir la cartera dels serveis socials, que pesa com una llosa. Siga quina siga la inversió, els disgustos sempre superen de llarg les alegries.
Ara bé, i com gaudia ella de les petites alegries que cada dia li proporcionava aquella responsabilitat? Les famílies que per fi accedien al sistema de dependència, els joves provinents d’entorns adversos que trobaven una eixida ocupacional, els migrants que no havien arribat a l’oasi promès però sentien l’escalf de l’Administració... El Govern del Botànic va tenir un perfil marcadament social i ella va ser-ne la gran abanderada. No hi hauria hagut Botànic sense Oltra —ni sense la irrupció de Podem— així com tampoc no hauria sigut possible un Botànic III amb Oltra ostentant el títol d’imputada. El problema venia d’abans. Era un problema d’arrel.
“No hi hauria hagut Botànic sense Oltra però tampoc no hauria sigut possible un Botànic III amb Oltra imputada”
Fer-se càrrec d’una àrea tan sensible com la dels menors quan el seu marit treballava com a monitor en un dels centres tutelats per la Generalitat constituïa un risc evident. Una excedència temporal o passar a desenvolupar tasques que no comportaren cap contacte amb els interns hauria estat un tallafoc molt convenient. Des de l’entorn d’Oltra s’ha qüestionat la versió de la víctima, que ha variat amb el pas del temps, però el ben cert és que existeix una condemna ferma per abusos sexuals —ratificada pel Tribunal Suprem— a l’exparella de la vicepresidenta. Fa un mes i mig que va ingressar a la presó de Picassent, on estarà reclòs fins el març de 2029.
Oltra, doncs, va pecar d’innocent. Pel fons i per la forma, havia estat la gran responsable del pas a l’oposició del PP. Els discursos esmolats, la fiscalització extrema i les samarretes reivindicatives perduraran a l’imaginari col·lectiu. Fou ella qui situà Compomís en el mapa i capgirà l’statu quo imperant. Era obvi que els rivals aprofitarien la més mínima escletxa per venjar-s’hi. I encara sort que no van fer-ho abans.
Tant la formació aleshores presidida per Isabel Bonig com algun mitjà afí coneixien, amb anterioritat a les eleccions de 2019, la causa oberta contra l’exmarit de la vicepresidenta. No obstant, ningú en parlà ni escrigué una sola ratlla fins que l’Audiència de València —el 2 de desembre, set mesos després dels comicis— dictà la primera sentència condemnatòria.
Que un feixista pata negra com José Luis Roberto —qui ja havia assetjat el domicili d’Oltra amb alguns membres del seu partit, España 2000, tot acusant-la de col·laboracionisme amb l’independentisme català— exercira la defensa legal desinteressada de la víctima, i que Cristina Seguí, una pseudoperiodista que va participar en el naixement de Vox, la passejara d’ací cap allà, ja permetia intuir la finestra d’oportunitat que hi percebien alguns.
Els populars tan sols van haver d’anar a roda dels ultres, amb la nissaga De Rosa —la més sinistra del País Valencià, mereixedora d’una bona sèrie— actuant des de diversos fronts, Francisco Camps tacant una vegada més el vestit de Molt Honorable i l’actual alcaldessa del cap i casal, María José Català, en el paper de fuet parlamentari. Tots ells insinuaven que Oltra i el seu equip havien tractat d’encobrir els fets, raó per la qual havia de dimitir.
“Flagel·lar-se per la dimissió d’Oltra, fins al punt de considerar-la una greu errada i la raó de la desfeta del Botànic, constitueix un autoengany”
Si el panorama per la dreta resultava dantesc, per l’esquerra no era molt més encoratjador. La química entre la vicepresidenta i Ximo Puig s’havia evaporat per complet després que el feeling dels primers dos anys es deteriorara a poc a poc. En primer lloc, per la relació sentimental que el president va iniciar amb la consellera de Justícia, la fiscal Gabriela Bravo, que estava enemistada amb Oltra. Més tard, per l’avançament electoral que el president va decretar de manera unilateral en març de 2019, amb l’oposició manifesta de Compromís. I, per últim, durant el primer any de la pandèmia, en què va haver-hi períodes d’incomunicació que a la coalició atribuïen a un excés de presidencialisme.
L’escrit acusatori de 71 pàgines de la fiscal superior del País Valencià, la progressista Teresa Gisbert, que va posar Oltra contra les cordes, ha quedat en evidència. Era tan contundent reclamant-ne l’encausament com, ara, l’escrit de 96 pàgines amb què el jutge instructor Vicente Ríos arxiva el sumari sense obrir judici oral: “Tots i cadascun dels indicis que van fonamentar les imputacions judicials provisionals contra les persones investigades en aquestes diligències prèvies s’han esvaït per complet en practicar les diligències necessàries”.
En qualsevol cas, la situació era insostenible. Flagel·lar-se ara per la dimissió de la vice, fins al punt de considerar-la una greu errada i la raó de la derrota del Botànic, no passa de ser un autoengany. Ni Oltra estava en condicions de governar en aquelles circumstàncies, ni Compromís podia tolerar el desgast que comportava una lideressa imputada per uns fets tan lletjos, ni els socialistes, és clar, tenien la intenció d’immolar-se al costat seu si s’haguera aferrat al càrrec.
“El seu pecat fou ser massa innocent, obviar que hi havia una legió de persones deleroses de passar-li factura”
Una fugida endavant de Compromís, atrinxerar-se amb ella, hauria conduït a un govern socialista en minoria o un bipartit PSPV-Unides Podem, dos escenaris que haurien transmès la sensació de final de cicle. Anar encara més enllà i mantenir-la com a cartell electoral sota la condició d’imputada hauria estat directament suïcida. En canvi, el Botànic arribà al 28M amb opcions serioses de conservar el poder.
El malestar d’Oltra amb bona part de la seua coalició —no sols amb l’antic Bloc, que de feia temps aspirava a controlar Compromís, sinó amb Iniciativa, el seu partit, que avui navega a la deriva— resulta ben comprensible. També ho és l’animadversió envers Puig i el seu nucli de Presidència, per la pressió exercida sobre ella. Els uns i els altres confiaven en la seua innocència, però, en realitat, no tenien marge de maniobra. L’únic pecat d’Oltra fou el de ser massa innocent. Obviar que al davant seu hi havia una legió de persones deleroses de passar-li factura i que el lloc de treball del seu marit els ho posava en safata.