En una primera audició, Un idioma nou sembla tenir dues parts ben diferents: una primera cara més clàssica, on reconeixem de seguida el Xarim Aresté de sempre, en comparació amb una segona cara més atrevida, amb un blues dylanià passat de voltes —però autèntic i divertidíssim— i una cançó folk tan perfecta que desperta dubtes sobre l’autoria d’Aresté (no serà una cançó tradicional de Flix? A veure els crèdits; doncs, no, és seua).
Aquesta primera sensació es va diluint ràpidament després d’escoltar una altra vegada el disc perquè les primeres cançons ja es mostren com de veritat són: no una repetició d’una fórmula que sap que li funciona sinó una mostra d’estils pensats per combinar a la perfecció amb la lletra (o un conjunt de lletres que combinen amb els textos). La gran notícia és que el grup d’Aresté combina la maduresa dels últims discos —i en fa molts que són madurs— i l’espontaneïtat pocavergonya del primer projecte musical del de Flix, Very Pomelo.
L’àlbum comença amb “La barca” un mig temps on la guitarra de Xarim i el piano de Ricard Sohn creen una atmosfera de mar en calma, onades musicals que bressolen la cançó en els primers compassos per anar in crescendo a mesura que la bateria (Enric Fuster) i els vents embolcallen la barca amb un Xarim desorientat: “Tampoc sabria endevinar on comença el cel i on acaba el mar”, canta mentrestant.
Els vents del grup de Xarim Aresté donen un ambient extraordinàriament orgànic en un món on els enginys tecnològics volen sonar com trompetes i trombons sense aconseguir-ho. A les següents peces del disc, “Mai més” i “Sense eix”, Tomeu Garcias, al trombó, i Pep Garau (trompeta i fiscorn) afegeixen una indiscutible sensació de calidesa al final de les cançons. Sempre ve de gust que t’abrigallen quan et canten “prefereixo a les palpentes” o “donant voltes sense eix”.
La desorientació es mostra a poc a poc com el tema de la majoria de les cançons: la barca enmig de la mar o el personatge del següent tall, que diu “mai més” després que “els profetes” l’han fet anar “a cegues”. Els vents, en aquesta peça de pop clàssic, donen optimisme al missatge del que, com a mínim, ha decidit dir “mai més” al que l’ha portat “a donar tombs per la perifèria (...) cada dia en una dèria cada cop més insignificant”.
“Sense eix” és una exquisidesa de l’Aresté més original, entre el soul i el folk, fugint del seu fraseig més habitual, amb una delicada contenció vocal. Una altra vegada la guitarra i el piano combinen a la perfecció i esperen els vents finals per acomiadar la cançó molt amunt.
“Un idioma nou”, en canvi, és una cançó més clàssica en el repertori d’Aresté, amb la guitarra elèctrica dominant un ritme suau i marcada per una tornada insistent que torna a insistir en la incertesa: “És un món delirant / Ple de gent estimant/ Abraçant i deixant anar / Ignorant si hi haurà un demà”.
El món ebrenc d’Aresté (el riu, el canyissar) es fa molt present en “Les regnes” igual que tindrà ecos a l’última cançó del disc, “La riuada”. Aquí són la veu i la guitarra acústica d’Aresté —sense més ornaments— els que expliquen la història del cavall que “no arribarà molt lluny (...) i ensopegarà amb qualsevol pedra o tronc”.
Aquest pessimisme escèptic del començament del disc s’estronca amb una llum al final de la cara A: “Diamants” brilla amb moderat optimisme i una música lluminosa que es remata amb solo de guitarra elèctrica, vents d’alegria i un missatge: el secret està a seguir picant pedra en aquella única cosa que et dona resultats (“Jo seguiré buscant diamants on els he trobat sempre”). Pot ser la música?
La cara B continua amb aquest vitalisme i a “La cosa més simple” es marca un swing cabareter amb alegria (“Faig malabarismes amb tot l’amor del món / La cosa més simple uneix a tot el món”).
La disbauxa musical segueix a “Nassos de paper”, una denúncia de la manipulació (“No té res de subtil / No veus les mans rere els fils? (...) Com putxinel·lis de cartró”) i una música que passa del blues a la subtil jota, de la guitarra al piano i la trompeta més jazzística per acaronar el caos i tornar a l’ordre.
El caos, en canvi, es deslliurarà feliçment en el blues dylanià que arriba a continuació, “Des d’aquí veig ca teu” —que supera en gosadia el dylanianisme recent, i valuós, de la Ludwig Band—: Una història surrealista i hilarant, una histriònica versió del vocalista de blues i una tornada amb la trapelleria dels Very Pomelo (“Júlia” o “Remei”). Potser per això Aresté rescata aquí un personatge de la “Remei” de Very Pomelo: l’oncle Jaume.
La peça instrumental d’aquest disc, “Lo galatxo” és una altra filigrana guitarrística d’Aresté que comença caòticament i va trobant un curs de ressons a l’Índia i al Mississipi. Un aperitiu abans d’una cançó folk d’una bellesa desoladora (“Canta, cadernera, tu que pots alçar-te per sobre dels teus mals”), amb la col·laboració de Pol Batlle i Rita Payés.
I un final, “La riuada”, que tot ho escombra amb dos únics versos i un punt multiinstrumental i ambiciós del rock progressiu: “Res no és com jo creia / S’ho ha endut la riuada”.