El salt de la marginalitat a les principals institucions protagonitzat per Vox ha estès la idea de “Franco ressuscitat”. N’és bona mostra la llei valenciana “de concòrdia”, que s’aplicarà amb retroactivitat des de l’any 1931 i soterrarà la de memòria democràtica aprovada pel Botànic. La formació ultra presumeix aquests dies que, ara, els vestigis del franquisme —com ara les creus dels caiguts i els escuts preconstitucionals— gaudiran de protecció legal.
No es tracta, però, de l’únic Franco que ha obrat el miracle de la resurrecció. Al PSPV-PSOE, que acaba de renovar la seua direcció amb Diana Morant com a secretària general, també en tenen un. I en aquest cas, sí, una resurrecció plenament constatable, palpable, de carn i ossos. Amb més de 500 delegats com a testimonis presencials.
Perquè, en efecte, l’incombustible Ángel Franco, la mà negra que controla l’agrupació d’Alacant des del quaternari inferior, és un dels 55 integrants de l’executiva nacional sorgida del congrés extraordinari celebrat a Benicàssim. Senador durant vint anys, de 1983 a 2003, suspès de militància de 2014 a 2016 per les seues connexions amb l’empresari Enrique Ortiz en el marc del cas Brugal, el seu accés al principal òrgan del PSPV constitueix una atrocitat.
“Com el SAMU que esquiva vehicles de manera termerària en un embús, Franco va obrir-se pas entre els membres de l’executiva per a fotografiar-se amb Pedro Sánchez”
Els assistents al congrés extraordinari de Benicàssim sempre presumiran d’haver vist, en viu i en directe, Franco desfilant entre els delegats per a prendre possessió de la seua cadira a l’executiva. Un estatus que no assaboria des dels temps de Joan Lerma i que va voler immortalitzar amb profusió de material gràfic. En primera instància, abraçant efusivament Diana Morant i, a continuació, obrint-se pas enmig de la resta de membres de l’executiva —com el SAMU que esquiva vehicles de manera temerària en un embús— per a fotografiar-se al costat de Pedro Sánchez tot just després de La Internacional que posa fi als congressos socialistes. La retratista a distància era Yolanda Seva, regidora de Santa Pola i diputada provincial, a qui Franco va dedicar gestos ostensibles perquè activara el zoom. Calia deixar constància de la fita.
Amb el cas Koldo en ebullició, el PSPV ha tingut la gosadia d’ascendir a la direcció l’home sinistre a qui Ortiz preguntava si havia de “castigar” o “premiar” —amb presents— els edils socialistes de la ciutat en funció de la predisposició o no a beneficiar-lo. Ortiz i Franco es coneixen des de fa mil anys, quan el primer ja contractava personal —llegiu militants— suggerit pel segon. Era el seu modus operandi per a afermar-se internament.
No sols això. En temps de José Luis Rodríguez Zapatero, Franco també va dur a terme tasques de mediació per tal que Ortiz s’entrevistara amb alts càrrecs de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. Pretenia desblocar la seua joia de la corona: el megapla urbanístic del barri de Rabassa. En les converses telefòniques interceptades per la policia, el constructor de capçalera d’Alacant es referia a ell, el seu bon amic Franco, com “el gran jefe del PSOE”.
Una ascendència interna que, malgrat que semble increïble, preserva intacta. A les eleccions del 23 de juliol, el seu nom va figurar de nou a la papereta del Senat, per bé que va aconseguir 32.328 vots menys que Ana Martínez i 16.683 menys que Antonia Moreno, les dues companyes amb què compartia llista oberta.
Des d’ara, doncs, Ángel Franco és el secretari de Mobilització del PSPV. Veient com és capaç de mobilitzar-se cada vegada que s’aproxima un congrés del partit o unes eleccions, podria semblar la persona més encertada per a una àrea com aquesta. Una de tantes creades alegrement, els últims anys, a fi de quedar bé amb els uns i els altres. Lluny queden les executives d’una vintena de membres, més eficients, d’èpoques pretèrites. La mida mastodòntica de les actuals, tan desproporcionada, permet que fins i tot hi estiga Franco.
“No n’és conscient, però el millor servei que Franco pot oferir al PSPV, si s’estima el partit, és deixar-ho estar d’una vegada, jubilar-se”
Encara cal remuntar-se més lluny per a revisitar l’entrevista que el mateix Franco va concedir a EL TEMPS en 1985, quan compatibilitzava la Secretaria General de la UGT a la província d’Alacant i l’acta de senador pel PSOE. Una conversa en què afirmava que “la política és només un instrument d’acció provisional i, per tant, no pot ser patrimoni de ningú”. Maleïa els “professionals de la política” i s’hi posicionava “rotundament” en contra. Igualment, confessava la seua predilecció per l’acció sindical: “Si haguesses de triar entre les dues responsabilitats, amb quina et quedaries?”, li preguntava el periodista. “La raó de ser de la meua activitat política ha estat sempre el sindicat i, per tant, triaria aquest”, assegurava. En canvi, després que PSOE i UGT partiren palletes amb motiu de la vaga general de 1988, Franco va aferrar-se a l’acta de senador com el castell de Santa Bàrbara viu arrelat al Benacantil.
El cúmul de despropòsits que atresora és inesgotable. Quan la direcció del PSPV, per exemple, ha obviat les seues preferències a l’hora d’elaborar la llista municipal, Franco no ha dubtat a fer-li la vida impossible al número u de torn. Li passà a Etelvina Andreu, entre 2007 i 2011, a Francesc Sanguino, de 2019 a 2023, i ara, a l’exconsellera Ana Barceló. Fins i tot a ella, que ha gestionat una pandèmia, la conllevancia amb Franco li resulta un suplici.
No n’és conscient, però el millor servei que Franco pot oferir al PSPV, si de debò s’estima el partit, és deixar-ho estar d’una vegada. Jubilar-se. Conservar el carnet d’afiliat i res més. Apartar-se del ring com el boxejador que penja els guants. De colps, n’ha repartits massa. I de victòries als comicis locals, cap ni una des de 1991.
Franco resideix a Alacant des de 1968, quan la família, oriünda d’Almanza (Lleó), hi emigrà per causes laborals. És un poble bonic, de tan sols 600 habitants, amb abundants paradisos naturals ben a prop: Babia, Laciana, el Bierzo, la serra dels Ancares... Llocs humits i amb aire pur on, ja retirat, podria desconnectar periòdicament.
Ironies de la vida, l’alcalde del seu menut poble i també exsenador, Javier Santiago Vélez, va dimitir en novembre de 2022 com a líder del PP de Lleó. No feia ni un any i mig que estava en el càrrec. El motiu? Les irregularitats en les primàries que van dur-lo a la presidència provincial del partit. Va afiliar gent massivament per a ser-ne el guanyador. Compartir batalletes amb ell li resultaria ben estimulant.