El dijous 20 de setembre de 2012, Mariano Rajoy i Artur Mas es van reunir a la Moncloa. Quan va sortir de la trobada el president de la Generalitat de Catalunya va ser clar i rotund: “Això no ha anat bé”. A sobre de la taula Mas havia posat el pacte fiscal, una proposta que havia de permetre a Catalunya equiparar-se amb Navarra i el País Basc en matèria tributària. És a dir, una proposta per recaptar els seus impostos i legislar sobre aquests. O cosa que és el mateix: assolir una certa sobirania tributària.
Era una petició de mínims per al president català, el qual havia vist com, nou dies abans, un milió i mig de catalans inundaven els carrers de Barcelona amb motiu de l’Onze de Setembre al crit d’“Independència!”. El carrer bullia. Rajoy, però, es va fer el desentès, tant al clam popular com a la petició presidencial, i el pacte fiscal va passar a engrossir la llista de greuges de l’independentisme.
Aleshores, Pere Aragonès era diputat per Esquerra Republicana. Als seus 29 anys, i a l’ombra d’Oriol Junqueras, era un dels representants més joves d’un Parlament que, en els anys que estaven per venir, viuria mil i una vicissituds a compte del procés. Dotze anys després d’aquell 2024, Aragonès, ara com a president, ha presentat davant la ciutadania una proposta de sistema fiscal que s’assembla molt a aquella altra que Artur Mas plantejà a Mariano Rajoy. L’ha batejat com a “finançament singular” i és un dels punts principals amb què el també candidat d’Esquerra es presenta a les eleccions del 12 de maig vinent. En essència, totes dues propostes comparteixen esperit: que Catalunya puga gestionar, recaptar i decidir sobre tots els impostos que es generen dins del seu territori. En definitiva, assolir un estatus com el dels territoris forals. “Volem un model singular com el del País Basc i Navarra, ni més ni menys. No demanem res que no sigui nostre”, ha dit Aragonès en les últimes setmanes.
Les claus de la caixa
Amb l’aplicació d’aquest nou sistema, la Generalitat passaria de gestionar el 9% dels impostos generats a Catalunya al 100%. Això es traduiria en un ingrés potencial proper als 52.000 milions d’euros anuals, el doble que amb el model de finançament actual (25.616 milions d’euros) amb dades de 2021, darrer any liquidat.
El darrer informe de Fedea (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada) elaborat a partir de la liquidació del sistema corresponent a l’any 2021, indica que Madrid, Catalunya i les Illes Balears van ser les tres autonomies que van fer aportacions netes al sistema de finançament. És a dir, van incorporar a la caixa comuna més recursos dels que van rebre. Segons la Generalitat de Catalunya, els catalans i les catalanes aporten uns ingressos per habitant el 17,7% per sobre de la mitjana, però reben uns recursos per habitant el 2,1% per sota.
Això és el resultat d’una sèrie de disfuncions que tenen a veure, sobretot, amb l’existència d’uns fons de suficiència i convergència que distorsionen l’ordre de les comunitats en termes de recursos per habitant (vegeu la taula). Amb l’argument de la “solidaritat interterritorial” hi ha autonomies que acaben sent perjudicades. “Els resultats del sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú no només contravenen el principi d’ordinalitat, sinó que no segueixen una pauta redistributiva coherent —explica el Govern català—, de forma que comunitats amb una capacitat fiscal molt per sota de la mitjana després de l’anivellament queden molt per sobre, i a la inversa”.
El greuge és evident en el cas de Catalunya, però no només. El País Valencià és la novena autonomia en capacitat fiscal (cosa que indica que és, per dir-ho ras i curt, una autonomia pobra); tanmateix, és el territori que menys recursos rep per habitant. Les Balears, segona autonomia en capacitat fiscal, queda, una volta aplicat el model de finançament, en la mitjana.
Justícia o privilegi?
La proposta catalana no ha caigut bé en el govern de Pedro Sánchez, el qual, per boca de la ministra María Jesús Montero, ha instat a resoldre el problema del finançament de manera global. No molt diferent ha estat el posicionament de la resta d’autonomies. Tant presidents d’esquerra com de dreta —aquests segons amb major animositat— s’hi han manifestat obertament en contra i han brandat el greuge de la “insolidaritat” catalana.
Al capdavall, la iniciativa significaria un canvi en les regles del joc fins ara vigents, en la mesura que Catalunya ha participat durant més de dues dècades en el règim general establert en la Llei orgànica de funcionament de les comunitats autònomes (LOFCA). Catalunya és la segona autonomia que més recursos aporta, per darrere de la Comunitat de Madrid.
A parer dels detractors, si se substanciara, suposaria privilegiar Catalunya, sobretot en un context en què moltes autonomies —en especial, les més perjudicades, com ara el País Valencià, Múrcia o les Illes— esperen, des de 2014, la revisió del model de finançament. “L’independentisme és insaciable”, ha arribat a dir Ruth Merino, la consellera valenciana d’Hisenda. “Hi ha un òrgan multilateral, el Consell de Política Fiscal i Financera, que és on s’han de negociar les relacions financeres de l’Estat amb totes les comunitats”, ha establert el seu homòleg balear, Antoni Costa.
En realitat, el sistema, elaborat des del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, està dissenyat per assolir l’autonomia fiscal, però no es desentendria completament de la resta d’autonomies. D’una banda, preveu una transferència a l’Estat com a contraprestació pels serveis que l’Estat presta a Catalunya, com ja passa en el cas del País Basc i Navarra. D’una altra banda, es modularia un fons de reequilibri territorial destinat a les comunitats autònomes amb menor capacitat econòmica, per tal de contribuir a l’equitat entre territoris.
“Aquest model comporta que la Generalitat assumeixi tot el risc financer i, per tant, sigui responsable directe davant la ciutadania de la política d’ingressos i despeses. No obstant això, el model preveu i exigeix una relació bilateral i de coordinació amb l’Estat fluida i lleial”, explicita el document de noranta pàgines on s’exposa el model.
El “finançament singular” dissenyat per Catalunya és, al capdavall, munició per a un Partit Popular que ha fet del greuge comparatiu i la qüestió catalana un pilar de la seua tasca d’oposició. Tot i que el Govern espanyol ha mantingut fins ara que no vol ni parlar-ne, la realitat és que a les delegacions territorials del PSOE al País Valencià i les Illes cauria com una bomba que Sánchez s’obrira a negociar aquesta qüestió. Especialment, perquè tant un territori com l’altre malden des de fa deu anys perquè es revise un sistema de finançament que perjudica tot l’eix mediterrani. Un hipotètic sí de Sánchez al “finançament singular” obriria, en definitiva, la caixa dels trons.
Abandonar o empentar el vaixell
A Vicent Soler, exconseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, la possibilitat que Catalunya deixe el tauler multilateral no li agrada. “Una hipotètica eixida del Consell de Política Fiscal i Financera [l’òrgan on es dirimeixen les qüestions financeres de les autonomies] ens deixaria molt a soles. De fet, crec que el fet que durant el procés no hi participaren no va ser bona ni per a ells ni per a nosaltres”, explica aquest socialista que, durant la seua etapa com a conseller, va fer tàndem amb Oriol Junqueras en les reunions dels responsables autonòmics d’hisenda.
“Crec que ens cal avançar junts perquè la força negociadora de Catalunya és enorme. Estic convençut que guanyen més dins el sistema que fora d’ell”, opina. No s’ha de passar per alt que l’executiu de Sánchez només va reobrir el tema de la reforma del finançament i s’ha obert a parlar del deute històric quan els dos partits catalans li ho han exigit a canvi del seu vot favorable en la investidura.
En aquest sentit, també Compromís ha advertit que no transigirà amb cap reforma del model multilateral que no preveja la revisió de l’actual sistema de finançament. “No acceptarem cap solució al sistema de finançament que no passe per solucionar el problema valencià. No volem ser més que ningú, però no permetrem que hi haja una solució sense que es tinga en compte la situació d’infrafinançament del poble valencià”, ha dit la seua diputada al Congrés dels Diputats, Àgueda Micó.
Rafa Beneyto, que va ser director general de Tributs en la legislatura passada i que fou abans membre de l’Alt Comissionat per al Finançament Valencià, combrega amb la postura de Micó, però introdueix algun matís: “Des d’una sensibilitat sobiranista no tindria cap sentit que tancarem aquesta porta que vol obrir Catalunya. Ara bé, després de deu anys d’espera, és condició indispensable revisar el model en conjunt”.
Hi hauria, en tot cas, prou recursos a repartir si una autonomia com la catalana adquirira aquesta mena de concert? “D’una banda, hi ha el fons de reequilibri territorial. D’altra banda, al marge de com es distribueixen els recursos entre autonomies, caldria parlar sobre com es distribueixen els recursos entre l’Administració central i les autonomies. El que deixe d’aportar Catalunya ho podria aportar l’Administració central”, exposa Beneyto. Es tractaria, en definitiva, de redefinir el repartiment del pastís.
A Més per Mallorca simpatitzen plenament amb la iniciativa catalana. Com Catalunya, les Illes són un aportador net al sistema. De fet, Més va presentar al Parlament balear a finals de l’octubre passat una proposició on demanava precisament un model de relació tributària amb l’Estat com el que gaudeixen País Basc i Navarra. La proposició, tanmateix, no va comptar amb els vots ni del PP ni de Vox ni del PSIB, per la qual cosa no va tirar endavant.
“Estem d’acord amb el canvi que reclama Catalunya, però caldria que això s’introduïra en el marc d’una reforma del model de finançament. Si la qüestió s’aborda com un debat singularitzat de Catalunya, les Illes n’eixiríem perjudicades perquè som un territori aportador net. Si Catalunya surt del model, encara ens espremeran més a nosaltres”, reflexiona Lluís Apesteguia, que recorda que, durant molts anys, a les Balears el PP va ser partidari d’un model singularitzat com el basc per a les Illes. Eren, però, altres temps.