Recentment, l’Audiència Nacional va rebutjar els recursos presentats pel famós periodista espanyol Pedro J. Ramírez i pel seu fill Tristán contra l’ordre del Tribunal Suprem de demolició de la piscina construïda il·legalment a la seva propietat de la Costa dels Pins, en el terme municipal de Son Servera (Mallorca). La història judicial la començà ara fa vint anys el Lobby per la Independència, liderat pel professor Jaume Sastre, amb la intenció de retornar al domini públic el que era una construcció que s’havia fet al marge de la legalitat.
L’advocat Josep de Luis portà el cas en nom dels activistes independentistes. De Luis fou candidat de Sobirania per les Illes a les eleccions al Congrés de 2016 i president de l’Obra Cultural Balear entre 2018 i 2022. El procés ha durat vint anys. Finalment, l’Audiència ha donat la raó —després que ho haguessin fet instàncies com el Tribunal Suprem i altres de menors— als demandants i ha ordenat que la demolició sigui immediata.
Tot i l'última decisió judicial, l’exdona de Pedro J., Ágata Ruiz, assegurà que el seu fill Tristán —actual propietari— ja està analitzant com es pot recórrer per evitar la demolició. No seria la primera vegada que, a pesar de parèixer que serà immediata, un nou recurs del periodista espanyol o del seu fill ha aconseguit aturar-la. La família madrilenya també ha sabut jugar la carta de les influències polítiques del periodista al llarg de les últimes dues dècades; no debades, ha tingut el clar suport dels governs espanyols de dreta i d’esquerra per donar llargues a l’assumpte.
El bessó de tot, a desgrat dels nombrosos recursos, ha estat l’evidència de la il·legalitat de la construcció, tal com queda manifest amb la decisió de l’Audiència, que assegura que la sentència del Tribunal Suprem de 2021 suposa que el fons de l’assumpte ja «està jutjat» i que el que cal és executar-la.
Tant si s’ajorna altra vegada com si finalment es demoleix la famosa piscina, el que està fora de dubte és que, al llarg d’aquest procés de dues dècades, un grapat d’independentistes han assolit una simbòlica però important victòria política davant d’un dels personatges principals de l’espanyolisme més recalcitrant.
Victòria política
Jaume Matas, del PP, es convertí en president del govern illenc el 1996, després de les dimissions forçades dels seus antecessors Cristòfol Soler (1995-1996) i Gabriel Cañellas (1983-1995). En aquell moment, Eduardo Zaplana governava el País Valencià. Les esposes de tots dos eren cosines, i per això s’havien conegut en actes familiars. Ara bé, el fet que ambdós fossin presidents els uní molt més, políticament i personalment.
El murcià, des de la presidència valenciana, manejava amb prou habilitat els contactes a Madrid i cada acte públic que hi feia es convertia en una festa conservadora. Va convèncer el seu amic baleàric de la conveniència de tractar d’una manera especial tot l’univers social, polític i mediàtic del PP de Madrid. I així ho feu Matas. Durant la seva primera presidència illenca (1996-1999), cada estiu els noms més coneguts del poder dretà —Aznar, Rajoy...—, empresaris propers i sobretot periodistes com l’aleshores director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, es deixaven veure per l’arxipèlag, a vegades a Eivissa amb Abel Matutes, altres jugant a golf al camp de Pula (Son Servera, Mallorca), navegant per aigües menorquines...
Pedro J. i la seva esposa Ágata Ruiz gaudien d’aquells estius a les Illes, que eren els moments de la màxima esplendor de la seva influència davant la cort madrilenya del PP. Tant els agradà Mallorca que el 1999 adquiriren una casa a la Costa dels Pins —al nord de l’illa—, propietat de la viuda de Joaquín Calvo Sotelo, el qual havia aconseguit el 1974 un permís especial, durant la dictadura franquista, per construir-hi una piscina sota el règim de concessió, que havia caducat el 1995.
Just després d’adquirir la casa, el director d’El Mundo demanà al govern de José María Aznar que li atorgués una nova concessió d’ús de la piscina. Quelcom que els ecologistes del GOB criticaren fort ferm perquè consideraren que era impossible legalment, atès que la normativa vigent convertia la piscina en una il·legalitat flagrant, el futur de la qual, després d’acabar la concessió, havia de ser per força la demolició.
Tanmateix, el 2001 el govern d’Aznar concedí a Pedro J. el que volia. Just el 2002, el director d’El Mundo va enviar a Palma un nou delegat per a l’edició balear del seu diari, la capçalera del qual es deia El Mundo / El Día de Baleares, una fusió entre el diari madrileny i un diari dretà mallorquí, El Día, propietat del grup hoteler Barceló, íntimament relacionat amb el PP; no debades, el seu actual director general, Simón Pedro Barceló, havia estat senador del partit conservador entre 1989 i 1993.
L’home de confiança que Pedro J. envià a Palma per dirigir la seva delegació va ser Eduardo Inda. En aquells moments ,no era conegut com ara. Convertí la capçalera en una arma contra el Govern del primer Pacte de Progrés (1999-2003) i sobretot atacava el nacionalisme, tant el progressista dels dos PSM —Partit Socialista de Mallorca i Partit Socialista de Menorca—, com el centrista d’Unió Mallorquina, i amb especial virulència carregava contra el Lobby per la Independència, un grup mallorquí que advocava per la independència dels Països Catalans, el qual, amb Jaume Sastre i Pere Palou al capdavant, s’havia fet relativament conegut a través de les pàgines d’una capçalera local —L’Estel de Mallorca des de 1993, fundat el 1981 com a S’Arenal de Mallorca— i, més tard, del Diari de Balears. El Lobby es dedicava a denunciar l’espanyolisme de personatges amb certa rellevància. Un dels seus objectius més preuats era Antoni Alemany, cap d’opinió d’El Mundo / El Día de Baleares i que era l’encarregat d’escriure —almenys en part— els discursos presidencials de Jaume Matas. L’animadversió era mútua i Alemany dedicava tot tipus d’invectives contra els creadors del Lobby.
Inda, des de la direcció, emproà el Lobby, defensà el llegat del Govern de Matas entre 1996 i 1999 i la seva gestió de ministre de Medi Ambient —Aznar el nomenà per al càrrec el 2000, mesos després d’haver perdut les eleccions baleàriques de 1999— i, sense dissimular, apostava pel seu retorn a la política illenca el 2003.
Així ho feu Matas i guanyà amb majoria absoluta les eleccions d’aquell any. El diari dirigit per Inda es convertí en el portaveu oficiós del president. Tot el que feia era meravellós i la seva gestió havia de suposar l’inici d’una època de gran esplendor per a les Illes. Com és fàcil imaginar, qualsevol que s’hi oposés era atacat sense pietat per la capçalera, amb mentides incloses que es convertiren en marca de la casa.
En aquell context, el Lobby pensà a centrar la seva atenció en la piscina de Pedro J., el diari del qual era el gran estendard de l’espanyolisme a les Balears. El 2004 els activistes es presentaren a la propietat del director d’El Mundo amb un notari, el qual certificà l’existència de la construcció sobre les roques, a tocar de la mar, en una ubicació que la llei no permetia perquè era de domini públic. Així va començar, tal com ha recordat aquests dies Jaume Sastre, la llarga batalla en els jutjats contra aquella piscina que es convertí en quelcom més que una il·legalitat; era el símbol de l’espanyolisme més recalcitrant que aparentment feia el que volia a Mallorca, amb les institucions governades pel PP molt més atentes a satisfer els desitjos del periodista que a fer-li complir la normativa urbanística.
L’estiu de l’any següent, el Lobby protagonitzà un recordat acte reivindicatiu. El 13 d’agost de 2005, Jaume Sastre i Josep Palou, acompanyats d’altres persones, entre les quals hi havia activistes ecologistes i el diputat al Congrés d’ERC Joan Puig, intentaren passar entre la piscina i la vorera de mar, és a dir en la zona de domini públic, i els serveis de seguretat de Pedro J. els ho impediren i es produïren enfrontaments que ocuparen les portades de l’endemà.
L’agost de 2006, una nova acció —des de la mar— del Lobby contra la piscina va tenir la resposta dretana d’una manifestació per terra al mateix temps, a prop de la casa, per donar suport a Pedro J., la qual va ser convocada, entre d’altres, pel Círculo Balear —presidit per Jorge Campos, avui diputat per les Balears al Congrés en representació de Vox— i Nuevas Generaciones del PP.
Cal recordar que Jaume Matas aleshores governava altre pic Balears. Que, per descomptat, donava suport absolut al periodista, cosa que no era molt diferent del que feia el Govern espanyol d’aleshores, del PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero (entre 2004 i 2011), que permeté que la piscina continués essent gaudida en exclusiva pel director d’El Mundo i la seva família.
Quan Mariano Rajoy es convertí en president, tampoc va fer res contra la construcció il·legal. Tot el contrari. Actuà a la pràctica contra el domini públic: el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient concedí al periodista dues pròrrogues —el 2014 i 2016—, que ara han estat anul·lades per l’Audiència.
La Sentència del Suprem de 2021 va obrir la porta a la resolució final del conflicte, que ara l’Audiència ha reafirmat. Dues dècades després de l’inici de la lluita, està fora de dubte que els independentistes del Lobby han guanyat la guerra de la piscina a l’espanyolisme.