Després de l’intent frustrat de constituir l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (APEV) abans de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), es reprenia el projecte a principi de 1934. La nova Protectora es trobava un terreny més adobat en el valencianisme. Encara tendre, però amb un alt grau de dinamisme, com recordava un atent coneixedor seu, Joan Coromines: “El moviment lingüístic reivindicador en terres balears i valencianes, encara que més endarrerit, es trobava en l’indret més fortament ascendent de la seva embranzida abans de la Guerra”. Des de les pàgines d’El Camí, ultra els nuclis a València, Castelló i Alacant, s’esmentaven agrupaments a Elx, Manises, Xàtiva, Pego, Cocentaina, Alzira, Alcoi, Bocairent, Borriana, Alcúdia de Carlet, Alzira, Algemesí, Benassal i Sant Joan de Moró. Un moviment que avançava decidit per la millora de la situació de l’idioma, a partir de l’aprovació de les Normes de Castelló (1932), el mateix any de l’aparició del Diccionari Fabra: la referència ineludible.
L’anhel d’un ensenyament valencià, amb el desplegament que tenia a Catalunya el Decret Domingo per a l’ensenyament del català a les escoles del Principat, també era un alçaprem important per impulsar de bell nou el projecte. Des de la constant reivindicació d’un ensenyament adequat als xiquets. Adequació que comportava ser ensenyats amb la llengua que entenien, la usual per a ells. Car una llengua aliena, com era la castellana, comportava endarreriment acadèmic. A més, ensenyar valencià a l’escola era oposar-se a la castellanització i prestigiar no una parla popular, sinó un idioma.
Des de les pàgines del que era el portaveu del Centre d’Actuació Valencianista (CAV), El Camí, Enric Navarro Borràs fa una proposta que esdevé un detonant. Recordant l’exemple clos el 1923 de Nostra Parla, proposa la constitució de Foment de la Parla Valenciana (FPV), a principi d’estiu de 1932. Un projecte “multitasca” que havia de donar suport als mestres que introduïssin l’ensenyament del valencià, unificar l’ortografia, editar un diccionari general valencià, fer d’oficina de correcció de textos i coordinar els valencianistes arreu del País. Si això no era prou, proposava crear una agrupació de mestres dins del Foment, a més de fer concursos escolars, cinema en valencià i distribuir bíblies valencianes.
Ben aviat, Carles Salvador li ofereix constituir Foment de la Llengua Valenciana (no “parla”) i, per fer-ho, oferir-li una sèrie de “lliçons de llenguatge”.
S’enllaçava així unificació ortogràfica, difusió gramatical i suport a l’ensenyament valencià.
Més endavant, Angelí Castanyer afirmava que, per assolir l’objectiu normatiu gramatical, calia editar un llibret amb el títol Normes transaccionals per al foment de la parla valenciana, amb la col·laboració d’escriptors i filòlegs. Faltaven tres mesos per a la trobada de Castelló. Al seu torn, Serafí Salort, Enric Soler i Godes, Francesc Boix i Carles Salvador volien impulsar el Foment per promoure l’ensenyament en llengua materna a l’escola, preparar els materials docents adients i fer cursos de llengua.
Finalment, es considerava l’àmbit d’actuació del FPV: la Pedagogia, Publicacions, Propaganda, Orientació Universitària i “Diccionari i unificació ortogràfica”. No s’hi posaven per poc!
La convocatòria a Castelló d’una assemblea de la Federación de Maestros de Levante (el seu) i el rebuig espanyolista de la ponència que hi presentà Salvador, seguint la proposta que feia al Foment, va cohesionar un grup de mestres valencianistes que es proposen dur a terme un pla d’acció eficaç: “El pla es redueix a la iniciativa d’escriptura valenciana a les nostres escoles nacionals o particulars”. Des de les pàgines d’El Camí en aquest final prolix de 1932 Salvador publicava ja lliçons de llengua. Duia a la pràctica allò que havia ofert.
A partir d’aquí, dues propostes s’aniran configurant per a l’ensenyament valencià, l’APEV i l’Associació de Mestres Valencianistes (AMV).
Robert Moròder començava, ben tost, en les pàgines de la revista a avançar cap a la creació de l’APEV. Volia que la solució fos que la Protectora catalana servís per aturar una alta taxa d’analfabetisme provocada per ensenyar la canalla en una llengua (la castellana) que no comprenia.
La pre APEV s’havia de constituir, en absència d’un moviment valencianista encara poc estructurat, gairebé naixent, a partir de la capta d’un segell que havia de ser administrat per un consell d’administració amb representació de tot el valencianisme. El resultat de tot plegat havia de servir per obrir escoles valencianes. La proposta de fer escoles era acollida per una crida de la Secció d’Escoles del CAV.
Al seu torn, els acollits al que volia ser l’AMV, dins de la II Setmana Cultural Valenciana (estiu de 1933), estructuraven la seva tasca des de la ponència de Salvador que duia per títol “L’idioma valencià a les escoles”. Amb un primer punt ineludible: “L’ensenyament a l’escola primària ha d’ésser monolingüe a base de la llengua materna dels infants”. No se n’introduiria cap altra, mentre la primera no estigués ben fonamentada. Un ensenyament que havia de ser “gratuït, obligatori, laic i coeducatiu”. Per això calia, a més de l’assignatura de valencià, ensenyar matèries relacionades amb el país a les normals i a la Universitat. “Valencianitzar l’escola” era l’objectiu a partir d’un decret futur sobre llengua com l’aplicat a Catalunya. Aquell estiu, Soler havia organitzat una colònia escolar valencianista. L’AMV volia també organitzar els cursos que reclamava a les administracions.
Dos models, doncs, en el valencianisme: escola valenciana o valencianitzar l’escola. Institucions noves o actuar en les existents. Per Soler Godes, impulsor de l’AMV: confiar en els mestres o bé confiar en els polítics.
En aquesta mateixa Setmana Cultural, seguint l’orientació del que havia proposat Moròder per fer escola valenciana, l’alcalde Gisbert es va comprometre a dur al Ple de l’Ajuntament de València la proposta de crear una “escola valenciana model”: alegria.
Per la llengua i per l’escola
Quan el febrer de 1934 El Camí anunciava la creació (o recreació) de l’APEV, en destacava un dels que fora un dels objectius més reeixits: “La difusió de la nostra llengua, entre ells un curs de llengua valenciana per correspondència i també ens han parlat d’un curs de morfologia”, sota la direcció, tots dos, de Carles Salvador.
La primera decisió de l’Associació va ser fer constar la seva adhesió, atès que, en convocar-se, no estava constituïda, “a les normes ortogràfiques aprovades en l’esmentada assemblea de Castelló”. A la III Setmana Cultural, Salvador insistia en l’estreta relació entre la Protectora valenciana i el redreç lingüístic iniciat: “Pensem de l’APEV no podia fer una labor de continuïtat i de redreçament si no tinguérem ja una ortografia normalitzada i un sentit lògic de la depuració lingüística”. El material escolar i la llengua emprada pels mestres havia de ser una de sola. Com es va escaure a Catalunya: un any després de l’aprovació de les Normes de l’IEC (1913), es refundava la Protectora (1914).
L’APEV esdevindria, així, la impulsora de l’escola valenciana, però, per possibilitat, una de les millors eines era promoure l’idioma. La Protectora valenciana esdevindria el gresol principal popular per impulsar-la.
La forma del curs seria cabdal per impulsar la represa del valencià, àdhuc abans d’aprovar-se les Normes de Castelló. Salvador començava l’abril del 1932 “Notes gramaticals”, posteriorment el curs “Ortografia”, enteses, segons El Camí, com “la possibilitat d’ensenyar a llegir i escriure la llengua materna amb més facilitat que cap altra”. Creia que es podien arribar a 1.600 inscrits. A més dels manuals Ortografia valenciana i Morfologia valenciana, de Salvador, es comptava amb dos volums de reivindicació de la llengua, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i el fullet La llengua, útil per a alumnes i per a majors. Amb molt poc temps, l’impuls castellonenc que havien fet seues l’AMV i l’APEV generava l’aparició del diari L’Hora (molt poc abans de l’esclat de la guerra), una pàgina en valencià diària a Las Provincias i la possibilitat, com feien emissores catalanes, d’emetre un curs de llengua des de les ones d’Unión Radio de València.
D’aquest impuls impetuós, de pocs mesos, comportava que el Curs de Morfologia, a El Camí, estigués inserit amb el concepte “patrocinat per l’APEV, sota la direcció del mestre Carles Salvador”. És per això que dins de la Protectora es constituí una oficina de divulgació i conreu de la llengua.
A l’extensió del curs esmentat, s’hi afegia el que, des d’Alacant, publicava El Tio Cuc, amb la correcció d’Enric Valor, també sota el patrocini de l’APEV. A més, a Castelló el butlletí de l’Associació anunciava un curs per correspondència, fet per Gaetà Huguet. En absència de xarxa associativa consolidada, la premsa, l’edició i el correu eren l’eina de difusió de la llengua.
Una altra eina privilegiada per difondre al Principat la tasca de la seva Protectora van ser els concursos de llengua i escriptura, amb els quals l’alumnat s’introduïa en el coneixement d’una llengua que no s’ensenyava, s’ensenyava poc o calia millorar-ne l’exigència. Al País Valencià es tractava de la primera opció. Varen ser tres edicions a la ciutat de València les que es feren i una a Canet lo Roig. Com també dues festes d’Infants, com es feia al Principat a la fi del curs, sota el nom de Festa d’Infants i de Flors.
Seguint el lema modificat de l’homònima catalana “Ja sou soci de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana?”, malgrat tenir poc més de 200 socis, un petit arrelament pel País i una crisi interna el 1935 que va comportar la sortida de la presidència d’Antoni Tarín substituït per Joaquim Rieta, com recull el Butlletí de l’APEV, la iniciativa no s’atura.
Es volia trobar, a banda de la proposta que hem vist dels mestres valencianistes (més discreta), una forma immediata, plausible, “d’escola valenciana”. Per això, a Castelló, el director de l’Acadèmia Minerva va establir l’octubre de 1935 “el dijous valencià”, per al qual, aquell dia al matí, es feien les classes en valencià i, a la tarda, per als alumnes de les escoles públiques, a més, dels batxillers, es feien classes d’ortografia valenciana, com deia la revista Timó.
La mateixa publicació de l’entitat Proa anunciava que l’APEV volia obrir una escola valenciana a València. Una proposta plausible que no comportés haver de fer un pas en fals era fer una classe diària de llengua valenciana, història i geografia del País Valencià. Si aquesta proposta reeixia, n’ampliarien l’horari, com recollia el Butlletí de l’APEV la tardor de 1935.
A un mes i escaig de l’esclat de la Guerra, Acció anunciava: “Esta benemèrita entitat [la Protectora valenciana], que una profitosa i mai prou lloada tasca va realitzant, ha obert una escola valenciana que es dona de 5,30 a 6,30 a l’edifici de l’Ajuntament [de València] (Escola Normal)”. Classes gratuïtes, complementàries a l’ensenyament reglat, per a infants més grans de deu anys.
Aquesta iniciativa es conjuminava al que el BAPEV qualificava d’“importantíssima reunió”. Convocada per la Protectora valenciana, s’acordà sol·licitar l’ampliació del Decret sobre l’ús del català a l’ensenyament primari al País Valencià, a més de demanar la creació de càtedres de valencià a les normals i a la Universitat, com a assignatura obligatòria. La revista Acció explicava que es creava el Consell d’Ensenyança Valenciana, integrat pel Seminari de Pedagogia de la Universitat, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat, la Federación Valenciana de Trabajadores de la Enseñanza, la Federación Universitaria Escolar i l’Agrupació Valencianista Escolar. El valencianisme ampliava el seu radi d’actuació.
Poc abans de l’esclat de la Guerra Civil, malgrat la migradesa de recursos humans i materials, l’APEV havia col·locat hàbilment les seves peces: primeres passes per a l’escola valenciana, desenvolupament de cursos de llengua, proposta d’incidir en tot l’ensenyament del País per promoure la llengua, festivals i distribució d’eines divulgatives. El model d’èxit marcat per la Protectora catalana s’iniciava per a la valenciana. A la primera li van caldre uns quants anys per assolir-ho.