—Va ser el primer director del Parc ara fa quaranta anys. Quina importància té per als aiguamolls de l’Empordà haver esdevingut Parc Natural en aquell moment?
—La importància que va tenir en aquell moment era que amb això aturàvem en sec tots els problemes que hi havia perquè ho intentaven urbanitzar. Entre la Muga i el Fluvià volien fer una mena d’Empuriabrava tres vegades més grossa. Això la llei ho evitava del tot. A més, en fer una zona de reserva integral, és una zona en què els caçadors no poden caçar. Per tant, per fi, els ocells s’hi podien estar tranquils. Abans, els ànecs que hi havia als aiguamolls a l’hivern ho passaven malament perquè els perseguien i no podien estar bé enlloc. Amb la llei, s’atura la urbanització i es van posar les eines perquè no hi hagués caça o es poguessin tornar a inundar alguns espais.
—Per què era important preservar els aiguamolls?
—Sempre dic que per moltes raons. Hi ha una raó purament estètica. Són espais bonics. Però, sobretot, els aiguamolls, tots, són l’hàbitat més productiu que hi ha al planeta. Per la mateixa superfície i energia solar, són els que són capaços de sintetitzar més vida. Per això en un estany d’aquests hi ha centenars de flamencs i ànecs, perquè hi ha molt menjar. Si vas a un bosc o un prat, no hi ha tanta biomassa. Els animals i les plantes que viuen en un lloc tan productiu estan adaptats a viure en aquest lloc. Un flamenc, amb les seves potes i becs, només poden menjar en un estany. Si no n’hi ha, se’n van enlaire. Només poden viure en un aiguamoll. A l’Empordà, els estimadíssims aiguamolls que hi ha ara, són només un 10% del que hi havia hagut a l’edat mitjana. En altres llocs, com al Maresme, hi havia uns aiguamolls espectaculars que es van anar secant. A Europa hi ha només un 5% o un 10% d’aiguamolls i hi ha una fauna i una flora que no pot viure enlloc més. A més a més, hi ha tota la fauna migratòria que va des d’Escandinàvia a passar l’hivern a l’Àfrica. Per viatjar, han de passar de benzinera en benzinera, que són els aiguamolls. És crucial des del punt de vista biològic. També, per a l’espècie humana, és un reservori d’aigua i, quan hi ha inundacions, és un lloc que les lamina.
—La preservació dels aiguamolls està molt vinculada a la lluita social, oi? És la manera com vostè s’hi vincula?
—Jo vaig ser qui va començar la campanya de defensa. Quan tenia catorze anys, anava a pescar molt amb el meu avi. Anàvem en tren fins a Peralada i baixàvem a la Muga. Un dia, al costat, s’hi va parar un ocell blanc. El meu avi no sabia què era i jo tampoc. Només d’arribar a Figueres vaig anar a la biblioteca i vaig demanar si hi havia un llibre d’ocells. Em va treure el Peterson, la guia d’ocells d’Espanya i Europa, i vaig veure que era un martinet blanc. Vaig veure també que hi havia altres ocells que podia identificar. I en un mapa de la zona vaig veure que hi havia uns estanys entre la Muga i el Fluvià. Vaig anar en cotxe de línia fins a Sant Pere Pescador i seguint el Fluvià; per mi va ser un descobriment anar descobrint aquests estanys d’aquí. Em sentia un explorador. Mentre veia els ocells, també veia una gent que anava clavant estaques i em deien que d’aquí a uns anys hi farien obres i seria més gran que Empuriabrava. Jo, quan havien marxat, els trencava les estaques, que era l’únic que podia fer en aquell moment. Aleshores, aquesta urbanització va ser aprovada el 1974, en època franquista. Quan recomença la democràcia, escric un article a la revista Presència que es diu “Els últims aiguamolls de l’Empordà en perill”, L’any 76, a Lieja, a Bèlgica, hi van fer un congrés sobre zones humides i amb en Martí Boada vam presentar-hi una ponència sobre els aiguamolls de l’Empordà que va tenir molt èxit. Era la primera conferència de la meva vida i l’havia de fer en francès; estava més que acollonit. Vam tornar aquí amb una força… i amb suport internacional. Així vam començar la campanya. Els urbanitzadors primer pensaven que érem quatre nens, però quan van veure que anava seriosament, van voler començar les obres. El que vam fer nosaltres va ser posar-nos davant les màquines i parar les obres. Ens vam aprofitar del moment polític. Com que passàvem per la Transició, el governador civil de l’època, en comptes de manar fer-nos fora a cops de porra, va dir a la policia que ens havia de protegir. Vam parar les obres i després va néixer la Generalitat de Catalunya i es va interessar pel tema, però no prou per protegir-ho. Aquí havíem creat un grup ecologista, IAEDEN, i juntament amb DEPANA, d’àmbit català, vam redactar un projecte de llei amb l’ajuda d’arquitectes i la vam dur a alguns parlamentaris. El Govern de Convergència, en aquell moment, no volia fer el Parc. Al Parlament, van escapçar el projecte perquè agafava l’Alt i el Baix Empordà, i els ajuntaments del Baix van dir que no volien protecció. Vam veure que era millor consolidar el Parc a l’Alt Empordà i es va fer el Parc. Això va fer veure a la gent que no n’hi havia per a tant, que no passava res amb la conservació, i al cap d’uns anys, el 2010 també es van protegir els aiguamolls del Baix Empordà, juntament amb el Montgrí.
—Què explicaven la gent, llavors, per convèncer-la que això calia defensar-ho?
—Era molt diferent de la gent de Girona, Barcelona o Figueres, sense gens d’interès directe en això d’aquí, que a la gent de Castelló d’Empúries. La gent de Castelló veia els aiguamolls com un lloc ple de mosquits, de paparres, de sangoneres que no valien res. En canvi, veien que la urbanització portava negoci. El primer que vam fer veure a la gent, als pagesos, per exemple, és que si fas una Empuriabrava, el que fas és fer entrar el mar cap endins. De manera que els pous i els camps s’anirien salinitzant i més en anys una mica secs. Això va fer que els pagesos es posessin al nostre cantó, també. De mica en mica, els anàvem convencent. Va anar calant, la campanya va durar set anys, va conscienciar molta gent i és de les poques lleis aprovades per unanimitat al Parlament de Catalunya.
—Ara quina relació té amb el Parc?
—Segueixo a la Junta de Protecció i, a més a més, soc el president dels Amics dels Aiguamolls, una associació que vam crear quan encara era director. El Parc el porta l’Administració; per tant, és una màquina burocràtica, que no té ànima. Per tant, l’ànima de la campanya de defensa ara la porten els Amics dels Aiguamolls que són els que porten l’esperit de protecció. Una cosa trista és que aquests anys, a part de la sequera, hi ha hagut dèficit de gestió als Aiguamolls de l’Empordà. Ara la sequera ha fet que baixi molt el nombre dels ànecs hivernants; ja fa uns anys que hi ha un dèficit de gestió. Cal un canvi de rumb i tornar-hi a posar il·lusió. Espero que ara, amb els quaranta anys, fem un revulsiu. Aquí fèiem uns campaments de natura a l’estiu que era impressionant. A l’estiu hi havia 500 places per a infants i joves. Amb els Minyons Escoltes, una vegada, vam fer una jornada a la qual van venir més de dos mil escoltes a treballar un cap de setmana. Encara que donaven més feina de la que feien, era gent que sortia amb una consciència ambiental espectacular; era una cosa molt maca que es feia aquí.
—Com es nota la sequera al Parc?
—La sequera s’ha notat. Però, abans de la sequera, ja hi havia dèficit de gestió. Per exemple, a l’estany de Vilaüt , que és sec, el propietari va dir que hi posaria aigua. Però, hi ha un enfrontament del propietari, que encara és privat, amb l’actual director del Parc. Em diu que per mi hi posaria aigua, però que per aquest paio no n’hi posa. No pot ser que el director d’un parc, amb la seva mala gestió, faci que un propietari deixi sec l’estany de Vilaüt. No pot ser de cap manera.
—Pel que fa als ocells, com s’està notant el canvi climàtic?
—Moltíssim. Amb això dels ànecs, aquest hivern s’han comptat 2.500 ànecs, menys que el primer any de protecció. Si seguim aquest camí, jo estaria preocupadíssim. Jo faria més coses de les que es fan. Ara se’n van fent algunes, però caldria fer-ne més.
—Però, si no plou…
—Serà un problema per tothom, a tot arreu. Cada cop més, l’espècie humana necessita més aigua per ús domèstic, industrial i agricultura. Tota aquesta aigua es treu als espais naturals. Si, a més a més, no plou, tenim un problema gros i cada cop serà pitjor.
—Si s’hagués fet bé, s’hauria entomat millor la sequera?
—Sí, segur, aprofitant recursos que es podrien aprofitar. En la meva època, vaig deixar fer la depuradora d’Empuriabrava dins els aiguamolls per aprofitar l’aigua, que no s’aprofita prou. Hi ha indicadors que no fallen i em sap greu dir-ho. Hi ha un indicador, que es fa a tot el món, que es compten els ànecs que hi ha a les zones humides cada 15 de gener. Si n’hi ha 100, té importància local. Si n’hi ha 1.000, és nacional i, si n’hi ha més de 10.000, té importància internacional. Els vam començar a comptar el gener del 1975. Des de llavors fins quan es crea el Parc, la mitjana era de 500. Quan es crea el Parc, el primer any, la població ja puja a 3.000 ànecs i, deu anys després, n’hi havia 25.000. És veritat que jo era un obsés de la conservació, massa i tot. Em passava el dia observant, inundant camps… Havia fet uns sistemes impressionants. Era una època d’ebullició constant. Hi havia ebullició de conservació i això donava ebullició de vida. Ebullició de gent que venia a fer de voluntaris, d’infants els caps de setmana… D’això hem passat gairebé a un punt de congelació. Si no fas res, per no tenir feina, arribes a un punt de congelació. Puc assegurar que es podria haver entomat millor la sequera amb certes accions i no patirien tant els ocells. Cal una gestió més activa i pensar en la conservació i en l’ús públic, que la gent que vingui aquí en surti meravellada.
—El canvi climàtic no ho posa tampoc fàcil…
—No, evidentment. Però, hi haurà maneres de lluitar-hi. En zones properes al mar, com aquestes, s’haurà d’aprofitar l’aigua per fer salines, per exemple. Ens haurem d’adaptar.
—Creu que el Govern fa prou per cuidar el Parc?
—Podrien fer més, ho dic sempre. He conegut tots els consellers i prou feina que tenen, però podrien fer molt més. Tenim uns parcs espatarrants a Catalunya. Crec que el potencial dels parcs naturals encara l’hem d’acabar de polir.