És dimarts a la tarda i una parella jove de Palau-saverdera s’ha acostat a l’estany de Vilaüt, dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, equipats amb prismàtics. Les seves cares són de decepció relativa. El darrer reducte del que fa un grapat de segles era l’estany de Castelló fa tres anys que és pràcticament sec i, a hores d’ara, sec del tot per una combinació de temes de gestió amb la sequera. Els joves recorden que les fortes pluges de fa un parell d’anys havien omplert una mica la bassa temporalment. Empesos per aquest record i les precipitacions d’un parell de setmanes, s’havien decidit a acostar-s’hi amb un darrer bri d’esperança. Res. Si no estigués indicat, a ulls d’un profà podria semblar un matollar.
Poca estona abans, de Vilaüt també en tornava un home equipat amb prismàtics amb cara d’haver tingut una visió fantasmagòrica i raons de pelegrinatge compartides amb els joves. Aquest, decideix fer cap a la zona del Cortalet, al sector costaner del Parc, més resilient davant la sequera i on encara es deixen veure martinets blancs, gavians, flamencs, daines o alguna fotja, encara que la població d’ànecs que hi hiverna ha caigut considerablement.
A pocs quilòmetres d’allà, enfilant Roses amunt, en direcció a Cadaqués, el Parc Natural del Cap de Creus malda per treure alguns bocins de verd a les portes de la primavera. El gris característic de la pissarra ara contrasta tímidament amb grocs i colors llenyosos del matollar, les suredes xuclades i les vinyes arrapades a la terra que fa massa dies que passen set.
No plou, i això és una evidència arreu del país. Però, aquests dos parcs naturals —entre els més rics en biodiversitat del nostre país— formen part dels primers territoris de Catalunya que han entrat en fase d’Emergència 2 per la sequera. Es tracta d’una dotzena de municipis de l’Alt Empordà (Figueres, Roses, Cadaqués, Castelló d’Empúries, Cabanes, el Far d’Empordà, Fortià, Llers, Riumors, Santa Llogaia d’Àlguema, Vila-sacra i Vilamalla) que depenen de l’aigua de l’embassament de Darnius-Boadella que, a 19 de març, era ple a l’11% de la seva capacitat total.
Resiliència al límit
Ponç Feliu, director del Parc Natural del Cap de Creus, recorda que “és un clima mediterrani que passa sequeres recurrents cada cert temps, però aquest cop és molt severa”. L’any passat, en alguns punts del Parc van ploure menys de 200 litres per metre quadrat, “cosa que és propi d’un clima semidesèrtic”. La vegetació, exposa, “està adaptada a un clima àrid perquè hi ha molta tramuntana i poc sol, i de pluges n’hi solia haver poques, però abundants amb les llevantades”. Ara bé, “després de tres anys de sequera, la vegetació i la fauna ho nota molt i algunes rieres que abans eren permanents ara estan ben seques i no hi ha ni basses per als amfibis”. Tot plegat, argumenta, “està condicionant molt la biodiversitat del parc”.
“Al cap de Creus no hi havia vist mai tants brucs i romanís completament secs”. Qui parla és Sandra Saura, investigadora del CREAF, que està preocupada perquè “pot ser que estiguin morts. El bruc pot rebrotar, ja veurem si és així, però el romaní no”. Per ella, és significatiu que una vegetació mediterrània “que en principi està adaptada al règim de sequeres mediterrànies, actualment estigui morint”. I, amb la poca pluja que cau, “serà difícil que rebroti”, constata l’ecòloga.
Marc Vilahur, director general de Polítiques Ambientals de la Generalitat, remarca que al cap de Creus la sequera també ha provocat que “a les zones de bosc es vegin moltes clapes de bosc mort”, i afegeix que “si hi ha estrès als arbres fa que molts morin, i això provoca un canvi real del paisatge”, perquè altres espècies demanen més temps de recuperació.
Per sort, explica Ponç, “finalment ha plogut força i això ha permès, entre cometes, salvar la primavera. Sense aquest episodi de pluges, moltes plantes ja haurien estat sentenciades del tot”. Ara bé, sap que “és una cosa estructural” i que “la situació és molt crítica”.
La preocupació és compartida amb Sergi Romero, que és director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, on la sequera “té un impacte bastant sever”. El Parc té dues reserves diferenciades. La de les Llaunes, al costat del mar, “encara té aigua, però evidentment no ve de la pluja, ens ve de retruc quan, de manera natural, es tanca la gola del Fluvià perquè la zona està intercomunicada”. On pateixen més és a la reserva dels Estanys, que “és una altra zona i depèn més de l’aigua de la Muga”. Aquesta reserva, afirma, “està en una situació molt crítica” i “mai l’havíem vist tan baixa”. De fet, la sequera no només afecta les reserves, també la resta del Parc. “La part dels conreus, que és el 80%, està patint la sequera” i va en detriment de les espècies que no només busquen “aliment a les zones inundades, sinó també als conreus”.
Amb les dades a la mà, Romero afirma que d’ençà que el Parc es va crear el 1984 “no hi ha hagut un episodi de sequera tan accentuat com l’actual”. Si la mitjana era de 600 litres per metre quadrat, els darrers tres anys no ronda els 300, la meitat. “Ara ve la temporada de cria i, si no plou, no serà bona”, lamenta. Ja no han estat bons els resultats del cens dels hivernants, perquè “l’aigua és un element clau i, si no en tenim, provoca desequilibris”.
David Ibáñez, biòleg empordanès i membre del grup ecologista IADEN, encara hi afegeix alguns factors més. “Si cada vegada tenim menys aportació d’aigua dolça, és més fàcil la intrusió d’aigua marina. Això fa que moltes espècies que són sensibles als canvis de salinitat es puguin veure minvades, pujar cap a trams superiors del riu o morir”. Això no només afectaria la biodiversitat, sinó que “també contamina aigües de rec per a l’agricultura o molts pous”. La situació també és greu per a moltes espècies aquàtiques com els ànecs: “Hi ha estanys que estan completament secs i quan s’ho troben han de canviar els seus períodes i llocs de migració amb el risc que suposa. Les migracions són molt perilloses, i quan surten de la ruta més adient per a ells, hi ha més riscos de mortalitat i pot afectar, més tard, les nidificacions”.
El catedràtic de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona, Xavier Quintana, destaca que als estanys dels Aiguamolls “hi ha zones amb masses d’aigua temporànies i altres permanents, però he vist zones que havien estat permanents que ara estan seques. És el lloc més greu”. A parer seu, en els espais temporals, també els del cap de Creus, “quan plogui, en principi, s’omplirà de nou de fauna, que és el que conec més, que surt quan hi ha aigua”. Adverteix també que es podria generar una tendència que afavorís les espècies invasores per davant de les autòctones. “Si tens espais amb aigües permanents que tenen fauna autòctona, no tens més remei que intentar mantenir, encara que sigui artificialment, una certa inundació”, exposa l’ecòleg. Ara bé, això, de forma prolongada “no és bo, és bo que sigui per funcionament climàtic”.
Posa l’exemple de les nàiades que “necessiten aigua permanent i si s’asseca la bassa, el mol·lusc mor i està en perill d’extinció”. Així doncs, convé mantenir aigua. Ara bé, “la seva reproducció depèn de les larves de determinats peixos. Si s’artificialitza el sistema, s’afavoreixen les espècies invasores. D’alguna manera, salves les nàiades, però a la llarga estàs limitant la seva reproducció”. Això es deu al fet que les espècies de peixos autòctones, “per superar l’estiu, s’adapten sense reproduir-se. En canvi, les invasores es reprodueixen tot l’estiu”. És a dir, que, per exemple, l’espinós es reprodueix “el març o abril, quan hi ha més aigua, però, si en aquell moment n’hi ha menys, limites la reproducció i a l’estiu ja no es reprodueix més perquè té el cicle biològic sincronitzat amb els cicles dels nostres rius”.
Un fenomen que també afecta les plantes. Sandra Saura exposa que, per l’escassetat d’aigua, en molts llocs les basses estan força estanques i, de retruc, “les aigües estan eutrofitzades, amb molta matèria orgànica en suspensió. Això fa que moltes plantes d’aigua dolça no puguin fer ni la fotosíntesi sota l’aigua perquè està molt tèrbola”. A això, cal sumar-hi les espècies invasores, també en el cas de la vegetació. Tant a les zones humides com a les més seques.” Les zones s’estan aridificant. Hi ha espècies que necessiten condicions concretes d’humitat i temperatura. Si la temperatura puja, hi haurà espècies que potser no hi podran viure i altres que colonitzaran”. Les que millor s’adaptin guanyaran terreny i probablement hi haurà “augment de plantes cosmopolites i homogeneïtzació”.
Sobre l’homogeneïtzació, Saura constata que “als aiguamolls està dominant el canyís quan abans també hi havia moltes més espècies de plantes, més boga, més tipus diferents de jonc, més plantes d’aigua dolça…”. Al cap de Creus el problema, en canvi, és més gran amb les plantes invasores: “L’ungla de gat és una planta originària d’Àfrica, exòtica i invasora, i al cap de Creus n’hi ha moltíssima i està ocupant molt espai. Quan les autòctones moren per la sequera, aquesta colonitza molt ràpid”. Davant d’això, afirma que “els parcs no s’estan de braços plegats i fan molts esforços per treure’ls, però el canvi va molt ràpid i els recursos del Departament són els que són”. Amb tot, creu que caldria fer “plans i estratègies coordinades i interdisciplinàries d’adaptació i mitigació al canvi climàtic que aquests parcs no tenen i en alguns llocs de Catalunya com el Maresme o el Pirineu ja s’està fent”.
Amb tot, Ibáñez assenyala que els ecosistemes tenen “certa capacitat de recuperar-se, però quan se’ls va colpejant de manera recurrent, hi ha el risc que puguin col·lapsar. Això passa quan perden les seves funcions ecosistèmiques i les comunitats de biodiversitat que s’hi troben”.
Pel que fa a altres espècies, Vilahur explica que els peixos i els amfibis es veuen afectats “directament perquè no es poden moure” i destaca que el canvi climàtic “és mortal per a algunes d’aquestes poblacions, perquè perden l’hàbitat on poden viure i es produeixen extincions locals”. A més, destaca que la intervenció és complicada i, tot i que es fan accions, “hi ha coses que no podrem mantenir artificialment de forma indeterminada. En un escenari de canvi climàtic la biodiversitat del nostre país hi sortirà perdent”.
Anar passant
Sense pluja, també els pobles que limiten amb els parcs pobles tenen mala peça al teler. Ara bé, des dels consistoris, qui més qui menys intenta donar resposta a la crisi.
Pia Serinyana és alcaldessa de Cadaqués, un dels municipis afectats per l’Emergència 2. Afirma que “fa uns anys que estem prenent mesures perquè ja es veia a venir” i que treballen en pro de “l’autosuficiència” a través de la recuperació de pous. “Tenim un pou on l’aigua no era potable i s’ha fet un projecte per potabilitzar-la, però és una inversió d’uns 300.000 euros”. Han rebut una subvenció de l’Agència Catalana de l’Aigua per entomar la despesa i pensen que a l’estiu “ja podrà anar directament a la xarxa”. També estudien reobrir-ne d’altres, tot i que com a molt podrien representar un 10% del total de consum. Ara tot suma. Com la campanya de sensibilització, la revisió de les fugues del sistema o la reducció de la pressió de l’aigua que surt per les aixetes. A més, clar, d’aprovar una ordenança per sancionar els que incompleixen el decret de sequera.
A través dels fons Next Generation, també treballen en un projecte “per recuperar aigües regenerades que tenim a la depuradora” i, de moment, han habilitat un punt on “els professionals i l’ajuntament podem recollir aquesta aigua regenerada per al reg o la neteja, i així no hem d’anar amb aigua de xarxa”. També tenen sobre la taula poder fer una dessalinitzadora, però “és una inversió molt gran” i estan a l’espera que el Consorci de la Costa Brava pugui impulsar la inversió a escala territorial entre diferents pobles.
Des de Castelló d’Empúries, l’alcaldessa Anna Massot exposa que en un municipi amb residents de tantes nacionalitats com el seu cal “molta conscienciació” perquè les pautes de la Generalitat sovint “no arriben”. Per això difonen bans municipals en llengües diferents. “Com a mínim que tinguin tota la informació, tant els residents que hi són tot l’any com els que venen ara que s’acosta la temporada turística. Hem de fer que totes les immobiliàries, hotels i càmpings tinguin la informació perquè és important que ens ajudin a l’estalvi d’aigua”. D’altra banda, cal “vigilar que empreses i particulars, en la mesura del que puguin, no sobrepassin els límits permesos. Amb avisos per conscienciar, però també multar si cal”.
Com a Cadaqués, a Castelló també han recuperat un pou que els van cedir la setmana passada. “Ara fem estudis per posar-lo en funcionament, perquè, en cas que s’acabi l’aigua del pantà, puguem fer arribar aigua a Empuriabrava, que, a diferència del centre del poble, no surt dels pous”, relata.
A tot plegat, a l’estiu, s’hi sumarà l’augment de població derivat del turisme. Una qüestió davant la qual, els consistoris, no creuen tenir massa marge de maniobra. “No podem limitar-ho, seria un daltabaix econòmicament parlant”, exposa Massot, que afegeix que “crec que no està a les nostres mans, no crec que es pugui evitar. El municipi viu molt del tema turístic i molta part són els habitatges o segones residències, tenim pocs hotels i podem fer poc”. Al seu torn, Serinyana també exposa que “aquí a Cadaqués l’única activitat que tenim és la turística”. Pensa que aquest model de ciutat cal fer-lo “sostenible”, però “és difícil canviar el model si no hi ha una iniciativa privada. Com a Administració pública, és difícil que puguis decidir cap on va una economia”. Amb tot, afegeix que “l’Administració pública hi ha de posar les bases i ho ha de fer fàcil, però és difícil canviar el model que tenim actualment”.
Aqüífers i salinització
La voluntat de trobar noves fonts d’aigua ha dut al Consorci de la Costa Brava a explorar la possibilitat d’explotar un aqüífer a la zona del Trabuc d’Empuriabrava, a Castelló d’Empúries. La iniciativa ha despertat la preocupació de la pagesia de la zona, que en tem les possibles conseqüències.
Miquel Terrés és agricultor i la seva família és propietària de la zona de Vilaüt, al terme municipal de Pau, però també té camps a Castelló d’Empúries, just a la zona del Trabuc. Explica que aquest “aqüífer és molt bo, però està en una situació crítica, perquè hi ha perill d’intrusió d’aigua salina si se’n fa una sobreexplotació”. Recorda que als anys vuitanta ja es van salinitzar molts pous i tem que pugui passar el mateix.
A parer seu, això es fa per “salvar la temporada turística” a la zona d’Empuriabrava, Roses o Cadaqués, però creu que cal tenir en compte que, “un cop entra l’aigua salada, ja no hi ha marxa enrere, s’hi queda durant anys”. “Tot plegat”, afirma, “aniria en detriment de la pagesia, que som els grans afectats d’aquesta sequera. Som els únics que hem rebut les conseqüències de les restriccions, i no només això, les actuacions de gestió de l’aigua ens poden repercutir els anys següents”. Remarca que no és un problema de manca de comprensió de la situació i que “si ens prohibeixen regar, ho entenem, sabem que hi ha un problema, però altra cosa és passar la línia vermella d’hipotecar tota l’aigua de per vida”.
Anna Massot, l’alcaldessa de Castelló, diu comprendre els arguments de la pagesia i exposa que “hem fet arribar un escrit al conseller amb la preocupació” i li han demanat “que estudiïn alternatives abans de fer els pous. Ens consta que s’està treballant en altres opcions, com que arribi més aigua de la depuradora de Figueres o fer arribar dessalinitzadores al municipi”.
Tot plegat se suma al fet que la sequera “està afectant el rendiment dels cultius i això influeix en la rendibilitat de les explotacions”. L’any passat, de fet, “vam anar a pèrdues”. Amb les pluges dels últims dies, però, espera que “si ploguessin ara uns trenta o quaranta litres més, encara se salvaria la campanya”.
Una preocupació semblant té, al cap de Creus, la vinyatera Anna Espelt, de Mas Marés, després d’enllaçar tres anys de sequera. “La vinya és un cultiu llenyós pensat per durar uns quants anys. Durant el cicle, hi ha una part de l’aigua que es dedica a fer els raïms i l’altra fa reserves. Quan broten les vinyes, ho fan a partir d’aquestes, però amb la sequera pràcticament no ha tingut temps de fer reserves”. Si no hi hagués hagut les últimes pluges, “patiríem perquè els ceps sobrevisquessin”.
Amb tot, estan mirant d’adaptar-se plantant els ceps més separats “en previsió de l’aigua que esperem” i busquen varietats adaptades com la garnatxa i la carinera blanca, “que no era ben valorada perquè el most era molt àcid, però ara ens va molt bé perquè a la garnatxa ara li falta frescor”. També han fet canvis en mecanismes de rec o en sistemes de poda.
Risc d’incendi
Tot plegat ho fan en coordinació amb el Parc, treballant el sistema de mosaic perquè “als espais agraris d’alt valor, el que passa és que si hi afegeixes dosis petites d’agricultura de baixa intensitat o ramaderia extensiva tens ecosistemes més resilients al canvi climàtic”, relata Espelt.
Una resiliència que també creix davant els incendis, una de les grans preocupacions al cap de Creus. Ponç Feliu explica que “tanta sequera en un lloc de tramuntana fa que hi hagi molt risc d’incendi forestal. La vegetació és molt seca i el risc és màxim. El Pla Alfa 3 s’ha activat molt sovint els últims anys i aquest any hi tornarem”.
Davant d’aquest risc, des de l’Ajuntament de Cadaqués, Pia Serinyana explica que han demanat noves restriccions per a l’estiu, perquè, en alguns casos, hi hagi restriccions a la carretera d’accés al poble “per exemple, per a vehicles pesants, bicicletes, autocaravanes o segons quina mena de vehicle. Ens podem trobar que, sobretot al mes d’agost, hi ha cues per arribar al poble, hi hagi un incendi i no es pugui sortir. No pots escapar d’aquesta carretera”.