-Li va sorprendre la convocatòria electoral anticipada?
-Relativament. Penso que la decisió de no aprovar els pressupostos evidentment suposava un sotrac per al Govern. Però també penso que la convocatòria electoral no respon fonamentalment a això, perquè amb el temps que quedava hi havia la possibilitat de governar amb pressupostos prorrogats. Per tant, el Govern podia atendre els seus compromisos, tot i que exigia la participació activa del Parlament. També crec que la convocatòria està més vinculada al fet que Esquerra Republicana té una certa por al paper de Puigdemont i a la possibilitat –que finalment serà un fet– que s’hi presenti. Van pensar que potser amb l’avançament electoral li ho posarien més difícil, i ara se’ls ha tornat una mica en contra. Secundàriament, crec que l’avançament electoral també té a veure amb la possibilitat de retardar o complicar l’aparició d’altres llistes independentistes amb tot allò del quart espai. Tot en un context complicat per al Govern, en què s’han posat de manifest els problemes a les presons i en què la sequera també ho condiciona tot. En resum, penso que la convocatòria anticipada d’eleccions té més a veure amb tots aquests factors i no tant amb la no aprovació dels pressupostos.
-S’ha comentat molt que la gran responsable de rebutjar els pressupostos ha sigut Ada Colau per la situació de marginació que viu el seu partit a l’Ajuntament de Barcelona. Dona credibilitat a aquest argument?
-Sincerament, cap ni una. Jo, pel que he vist, i crec que tothom ho ha pogut veure, puc dir que hi ha una certa obsessió a que Ada Colau tingui la culpa de tot, tal com la tenia quan estava a l’Ajuntament, fins i tot ara que ja no és alcaldessa de Barcelona. La decisió dels comuns de rebutjar els pressupostos és perquè s’ha vist la necessitat de posar el país davant el mirall, i que en aquest mirall el país decideixi quin model de desenvolupament vol. Hi ha el tema del Hard Rock, l’ampliació de l’Aeroport i l’acceptació per part d’ERC, una mica inexplicable, del model de desenvolupament del PSC, que està vinculat a determinats sectors econòmics i que se situa a la dreta del PSOE de l’Estat espanyol en aquests moments. ERC, en contra de la seva tradició, ha assumit aquest model. Crec que tot això és el que ha influït, i en tot cas el tema de l’Ajuntament de Barcelona és una conseqüència més de tot el que està passant en aquests moments, que és una certa obsessió del PSC per apartar Ada Colau. Crec que pensaven que en no ser alcaldessa Ada Colau desapareixeria del mapa i adquiriria alguna altra responsabilitat, i ho hagués pogut fer, perquè ha tingut l’oportunitat de ser ministra o d’encapçalar les europees, però ha preferit quedar-se a l’Ajuntament de Barcelona per fer-hi polítiques d’esquerres. Per tant, això molesta Jaume Collboni i també ERC. La situació de Catalunya En Comú a l’Ajuntament de Barcelona és una conseqüència més del que està passant, i no la causa.
-D’altra banda, els resultats de Sumar a Galícia van ser desastrosos, els pronòstics per a aquest espai al País Basc no són gens bons i les últimes enquestes que s’han publicat sobre les eleccions catalanes donen menys diputats a Catalunya En Comú. Perceben que s’apropa una situació complicada?
-Jo, que tinc molts anys de pràctica política, he vist que el nostre espai no acostuma a tenir representació a Galícia i sovint tampoc no gaire al País Basc. Això es va transformar quan van aparèixer les Marees i Podem al País Basc, però després a Galícia es van quedar a zero, tal com ja es va veure al 2020. Comparteixo que això és un desastre, però no crec que tingui una influència directa en el vot a Catalunya, que com a nació té un sistema de partits diferent. Després, pel que fa a les enquestes, cal agafar-les amb pinces, però l’última, que és la més seriosa perquè l’ha feta GESOP per a El Periódico, dona, en termes d’intenció de vot, que Catalunya en Comú, que va traure un 6,8% a les eleccions de fa tres anys, ara estaria en un 7% i entre set i nou diputats. No seria un resultat per tirar coets, però després de l’impacte i de l’operació política i mediàtica de culpabilitzar els comuns pel tema dels pressupostos, crec que no és un mal punt de sortida. En tot cas, parlant d’enquestes, crec que la que va sortir dimecres, que diu que el 50% de la població de Catalunya està en contra del Hard Rock i que només un 16% n’està a favor, demostra que en aquests moments plantejar un altre model de país és una proposta que pot aglutinar més gent que la que fins ara ha aglutinat Catalunya En Comú. No soc pessimista, tot i que entenc que el sotrac d’haver aparegut com a culpables de l’avançament electoral i de la no aprovació dels pressupostos, en alguns sectors que tenien compromisos amb el Govern pel que fa a millores socials, pot no resultar agradable i pot provocar un cert desgast. Però cal explicar que tot això es podria haver solucionat amb pressupostos prorrogats. I que, per altra banda, també hi pot haver sectors bàsicament procedents d’ERC i de la CUP que es puguin sentir motivats per aquesta posició de fermesa dels comuns. Per tant, és un panorama molt complex, i penso que la definició de la situació actual és que hem estat molts anys parlant només de model d’Estat –independent, federal, confederal, plurinacional, regional...– i això ha tapat moltíssimes coses. Ara cal continuar parlant de model d’Estat, perquè el PSC s’equivoca si es pensa que la carpeta del tema nacional queda tancada amb l’amnistia, que és un fet molt positiu però ha de permetre que es continuï parlant de quin Estat vol Catalunya. Però aquesta decisió de no aprovar els pressupostos pel Hard Rock col·loca un nou element que fins ara havia estat més en segon terme, que és el del model de país. I ara ens trobem amb projectes com el de l’ampliació de l’Aeroport del Prat en plena etapa d’emergència climàtica o amb projectes com el del Hard Rock en plena etapa d’emergència hídrica. Són projectes incompatibles amb una lluita que ha de ser aferrissada pel medi ambient, per evitar el canvi climàtic. Això, unit al tema de millores socials que molts sectors han estat demandant i que ERC, cal dir-ho, ha tingut una gestió molt deficient en aquests anys i que no ha pogut resoldre, marcaran unes eleccions en què l’amnistia permetrà que no es continuï parlant només d’un tema, sinó que en continuarem parlant i parlarem, també, del model de país.
-Tal com han anat les coses, pensa que reeditar un tripartit entre PSC, ERC i comuns és una possibilitat més complicada actualment a com ho era fa un any?
-Cal reconèixer que el que ha passat ho complica més. Com es pot fer un govern tripartit d’esquerres si no som capaços de posar-nos d’acord en com afrontem la relació amb l’Estat espanyol, si aquí el PSC discrepa d’ERC i de nosaltres; i com afrontem la idea de model de país, sobre la qual cosa PSC i ERC tenen punts de confluència que no tenen amb nosaltres? Això ho complica. Ara bé, crec que en aquests moments és una incògnita total saber què passarà a les eleccions. Sempre és una incògnita, però en aquests moments encara més. El fet que Puigdemont es presenti és una operació que pot presentar riscos per ell, però per altra banda ha posat nerviós ERC i ha provocat que cometin errors. Això pot trastocar una mica el panorama polític, i cal veure quines majories es podran construir. Això, avui, és una incògnita. Per mi seria desitjable la possibilitat d’un acord tripartit, però no a qualsevol preu. I aquí, des del punt de vista dels comuns, del que es tracta és de tenir la força més gran possible com perquè puguem, d’alguna manera, posar damunt la taula determinades visions de país que PSC i ERC no comparteixen.
-Imagina més una situació de pacte o una situació de bloqueig, atesos els resultats que pronostiquen les enquestes?
-Jo em temo que ens apropem a una situació de bloqueig. Sincerament, la previsió que podia tenir ERC, de competir amb el PSC per veure qui guanyava quan va convocar les eleccions, crec que ara no és creïble. El factor Puigdemont incidirà molt, i ERC es pot veure en una situació molt delicada si queda tercera. I per altra banda, aquesta qüestió que en el debat s’introduiran altres coses que poden tenir una importància que fins ara no tenien, com incidirà? Cal tenir clar que la possibilitat de bloqueig és real.
-Per últim, pel que fa a la candidatura del seu partit, Podem anirà per lliure. Catalunya En Comú incorporarà altres forces?
-D’una banda, una altra incògnita és que sembla que Podem està intentant anar a les llistes d’ERC, una operació que seria, si més no, curiosa. A banda d’això, la candidatura dels comuns aglutinarà l’espai de Catalunya En Comú, al qual s’han afegit bona part dels dirigents de Podem que no van compartir la decisió de trencar amb Sumar. Previsiblement la candidatura estarà encapçalada per Jéssica Albiach, i això en el cicle actual, amb Jaume Asens encapçalant les europees, dona un discurs atractiu i d’esquerres, però també sobiranista a Catalunya En Comú i que jo comparteixo clarament i em fa sentir molt còmode.
-Hi ha ple consens en el fet que Albiach encapçale la candidatura?
-Sí. No pronostico cap tipus de sorpresa ni de problema amb això. Ara es faran les primàries, s’estan recollint avals per part dels possibles candidats. No sé si hi haurà alguna altra alternativa a la d’Albiach, però crec que ella té un suport absolutament majoritari, si no total, de les persones que aglutinen tota la candidatura.