Fins a tres vegades s’ha aixecat el públic a ovacionar el president a l’exili. La primera, quan ha anunciat que es presentaria a les eleccions del 12 de maig. Ho feia a l’inici del seu discurs, que ha durat més d’una hora, per a justificar que defuig de la resignació, que “no busco el que és més còmode ni menys arriscat” i que, per tant, “no podria explicar, ni tan sols a mi mateix, que després de passar sis anys i mig defensant la presidència a l’exili, ara que s’obre l’oportunitat per fer possible la restitució, no puc defugir d’aquesta responsabilitat per raons de comoditat personal”.
La segona vegada en què el públic s’ha posat dempeus era quan Puigdemont anunciava que, si acaba sent candidat a la investidura, deixarà l’exili per demanar la confiança de la cambra. I la tercera, tot seguit, quan aportava el detall inquietant plantejant la possibilitat que els jutges entren en rebel·lia contra l’aplicació de l’amnistia. “Assistiré igualment si soc proposat a ser investit president”.
Els presents, la plana major del partit, en un espai ple de gom a gom habilitat per l’Ajuntament d’Elna (Rosselló), irrompien entre aplaudiments abans de cloure l’acte amb l’entonació de l’himne dels Segadors.
La fortalesa de Puigdemont és precisament aquesta. La de la seua capacitat d’apel·lar a les emocions bastint un relat que ve defensant sempre, el de “mantenir la posició”, tal com ha reiterat en diverses ocasions. El d’explicar que la seua travessia a Europa ha servit per a atorgar més probabilitats d’èxit a l’estratègia de la confrontació. El de contraposar aquesta idea a la practicada per Esquerra Republicana aquests anys.
Evidentment, el president a l’exili té motius per reivindicar-se, tot i que també ha obviat algunes qüestions incòmodes o les ha vestit amb arguments d’optimisme de cara al futur. Per exemple, pel que fa a l’oficialitat del català a Europa, ha assegurat que aquest desenllaç no té marxa enrere. O pel que fa al pacte que va servir per investir Pedro Sánchez, no ha reivindicat el “cobrament per avançat” que el seu partit tant va destacar i que no sempre s’ha produït.
Però Puigdemont ha demostrat a Elna que manté una capacitat enorme per a il·lusionar els seus i molts votants que oscil·len entre la seua candidatura i la d’altres partits independentistes. Tant és així que Puigdemont mai no ha deixat de ser candidat de Junts des de les eleccions del 2017. El seu lideratge és indiscutible, i al partit no hi ha cap altra figura que interpel·le totes les sensibilitats.
Pel que fa a les eleccions europees, Puigdemont ha descartat presentar-s’hi davant la prioritat de les catalanes. També ha discutit l’estratègia d’Esquerra Republicana contraposant la taula de diàleg amb les negociacions de Junts a Suïssa amb el PSOE amb la presència de mediadors internacionals. Planteja la “restitució” perquè “quedi clar què és aquest país”, afirma, i torna a reclamar una candidatura unitària tot i saber que aquesta no serà possible. Tot i així, demanava incorporar persones a la llista electoral alienes a l’espai de Junts. De manera involuntària, però simptomàtica en aquest sentit, el batlle d’Elna, Nicolas Garcia, del Partit Comunista Francès, presentava el seu acte i evidenciava una vegada més la sintonia entre tots dos, tot i procedir de tradicions polítiques tan diferenciades.
En aquests sis anys i mig d’exili, això sí, Puigdemont ha deixat descontents pel camí. La més destacada és l’exconsellera Clara Ponsatí, que amb el filòsof Jordi Graupera impulsarà la candidatura unilateralista Alhora. Ells dos, com molts altres independentistes del sector més disconforme, podran dir que el president a l’exili en cap moment ha parlat explícitament de l’aixecament de la declaració unilateral d’independència, una exigència present a cada manifestació independentista i que posen sobre la taula constantment entitats com l’ANC. El protagonista de l'acte sí que ha fixat la celebració d'un referèndum reconegut internacionalment com una condició indispensable, i ha recordat la negativa constant de l'amnistia fins que s'ha acabat aprovant per part d'un PSOE que la va titllar com a impossible.
Puigdemont diu que “comença el compte enrere del retorn” i que va “a totes”, però el desenllaç que busca, el de ser proposat com a candidat a ser investit president, no serà fàcil. La majoria independentista al Parlament no està ni de bon tros assegurada, i les disputes amb ERC, més intenses que mai aquests anys, tampoc garanteixen que els dos espais s’entenguen a l’hora de negociar un govern compartit i encara menys un full de ruta com el que planteja Puigdemont, que per a uns és el camí a seguir i per a d’altres focs d’artifici que s’apaguen a l’endemà de les eleccions.