Mar Pujol: «Quan podem fer silenci és com tastar un tros d’univers»

—Què hi ha darrere el concepte de Cançons de rebost?

—En realitat, hi ha una idea molt simple. No hi ha un gran concepte al disc, és això, cançons de rebost. Són cançons que parlen de la quotidianitat d’estimar-se que és una cosa molt gran. Els fets del dia a dia són la cosa més gran. Totes aquestes petites coses són les que pretenc guardar al rebost per conservar-les.

—És aquesta la idea d’”Amor en conserva”? És possible conservar l’amor?

—A mi m’agraden els vincles que tenen a veure amb la profunditat. M’interessa conservar-los. No des del punt de vista de voler que no variï mai, sinó conservant l’amor. Cuidar la gent que tinc al voltant.

—Al disc hi ha una mena de lluita íntima amb el fet d’estimar?

—No connecto tant amb la paraula lluita. Però, estimar implica incomoditat i decepció. Comunicar una decepció costa. Quan has de dir una cosa que no és molt bonica, sempre costa més. És més senzill dir-nos afalacs, però l’altra cara de l’amor és sentir-te incòmode, dir que no, comunicar una decepció…

—Diu que fa “cançons d’ànima antiga”. Per què?

—Es parla d’antiga perquè utilitzo elements molt primaris. Veu i guitarra. Alguna segona veu i en alguna cançó alguna cosa més, però bàsicament això. Això et porta ja als cantautors que en podríem dir antics: Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Silvio Rodríguez. Jo tinc aquests referents que t’he dit i utilitzo recursos vocals, timbres de veu, que poden recordar aquests autors. També són cançons de rebost i el rebost és un lloc que a mi em transporta o em fa anar enrere en el temps. Ara ja no s’utilitza el rebost. Les coses es fan servir ja, al moment. A ciutat, quantes persones tenen rebost? Gairebé ningú. Quasi, el rebost només el tenen a les masies i això s’associa a alguna cosa antiga.

—Manté la guitarra molt en primer pla tot el disc. Trenca una mica amb el que fa la majoria de gent de la seva generació. Ha tingut dubtes?

—M’hi sento molt còmode. Ara mateix no sé fer una altra cosa. Tampoc m’interessa ara mateix fer-ne d’altres. Sí que m’agraden les propostes que representen l’actualitat musical de Catalunya, però, jo, ara mateix, em sento a gust composant des d’aquí. Sento molta comoditat amb el que he fet i tinc moltes ganes de transmetre-ho a la gent. La rebuda és maquíssima. Està bé que hi hagi una mica de varietat.

—Presenta el disc amb colors força càlids. Lliga amb el concepte del disc?

—Totalment. A Trepa, el meu EP anterior, el to era el verd fosc, el verd de bosc. Ara, el color és més marró. Il·lustra més un concepte d’interior, d’estar a casa, recollits, a la vora del foc. És on era jo quan feia les cançons, davant del foc i a la vora del rebost. I la porta del rebost és de fusta, marró.

—“Creure en la sort del vent i el foc”; “tot té el seu lloc i tot balla al voltant del foc”; “just al bell mig del punt de foc hi ha dos camins; hi ha dues sorts”. El foc és molt present al disc, l’entén com una mena d’element ordenador?

—Sí. Hi ha dues coses. D’una banda, pot ser un element que pot convertir en pols un element que existeix. Marca un ordre molt radical. Alhora, el ball de les flames és una cosa molt boja. És l’ordre i el desordre a la vegada. En tot cas, és transformador, el foc.

—A Cançons de rebost hi ha, també, un vincle estret amb la natura?

—Absolutament. En gairebé totes les meves cançons surt un element natural. Jo he crescut a Prats de Lluçanès i el bosc ha format molt part de mi. És un lloc molt recurrent de la meva quotidianitat. Considero que hi he après coses molt boniques i que, d’alguna manera, he crescut molt en la tranquil·litat d’aquest verd. Amb el meu pare hem fet moltes excursions. Ell és llenyataire i m’explicava històries dels arbres, de com es diuen; tota una saviesa que m’ha anat formant com a persona.

—A “Verd avellaner” diu: “Porta’m on no puguin atrapar-nos les mirades”. L’entén com un refugi, el bosc?

—És un refugi amb absència de codis humans. Allà ningú et jutja, no hi ha regles. Hi ets tu i la natura, i ja està.

—“Farigola pel mal de coll i un remei per no acabar espatllant el món”, canta a “Per cada u.

—La paraula remei fa referència a la farigola que ens cura el coll. Vull parlar de tots aquests sabers sobre les plantes i tot el poder curatiu que tenen. Ostres, si sabéssim tot això, si fóssim molt més conscients del nostre entorn i els usos curatius que pot arribar a tenir, tindria un impacte molt fort a la nostra societat. Som una societat que ja no dona valor a allò local, al que té al voltant. Es relega tot el poder curatiu a una farmacèutica. No hi estic pas en contra, eh. Però, d’alguna manera, és com que ho comprem. Ibuprofèn i endavant. Estem molt desvinculats de tot el que ens rodeja en el nostre entorn immediat. Aprendre tots aquests sabers ens faria més autònomes.

—També hi ha les “bledes que ploren per la sequera”. És un crit a escoltar la natura?

—D’alguna manera, el canvi climàtic forma part de les meves preocupacions. Si fos una bleda, i si fos una humana, estaria molt preocupada pel canvi climàtic.

—“Una pausa per saber apreciar cada silenci i sentir a l’orella un xiuxiueig per tastar un tros d’univers”. Com es relaciona el silenci amb tastar l’univers?

—D’alguna manera, em refereixo a aquesta pausa, aquest saber escoltar el silenci, a no parlar tota l’estona, no actuar tota l’estona, aquest no fer. Estem molt instal·lats en el fer sense parar, en la productivitat, i quan som capaces de parar-ho podem gaudir més de la vida i del present. Quan frenem la productivitat que se’ns demana, quan podem fer silenci, per mi és com tastar un tros d’univers.

—Què vol dir quan parla de marinar-se la pell a “Princesa de la sal”?

—D’una banda, per capritx: marinar-me la pell per evitar el canvi, per quedar-me jove. Però, alhora, és com fer-me forta, aprofitar el dolor per créixer.

—Com és que ha escollit un poema de Joan Josep Camacho Grau per musicar-lo a “Flor de nit”?

—Un dia vam fer un concert a La Lluerna, una llibreria de Ripoll, i ens van dir que ens regalaven un llibre. Un amic va obrir-ne un i em va dir que el mirés. Era el poema de “Flor de nit” del Joan Josep Camacho Grau. Vaig flipar. Em vaig enamorar de tot el joc rítmic que portava el poema, amb monosíl·labs. Ja és una cançó. Si la llegeixes, podria semblar un rap. Jo ho vaig convertir en una cançó més bufona. Em vaig enamorar de tot el llibre [A recer de les gosses hipodèrmiques].