-El que ha fet amb El diputado és la història política que li hauria agradat que passara després de l’atemptat?
-En primer lloc explico la vida que porten els diputats. És una cosa que volia transmetre, perquè quan la gent veu l’hemicicle buit es pensa que els diputats estan al bar o al cine i tothom s’indigna molt, però no, és que els diputats també han de fer hores de despatx, de reunions i de contactes i a l’hemicicle estan els diputats necessaris per a la sessió corresponent. D’altra banda, el gènere de la ucronia consisteix a especular amb escenaris alternatius al real, però alhora han de ser versemblants, i jo he plantejat una història versemblant. El llibre encaixa amb la realitat i incorpora frases de protagonistes que són reals. El cas és que les eleccions es van celebrar tres dies després dels atemptats de l’11-M, tal com estava previst, i es podrien haver ajornat sense haver de saltar-se la Constitució. No es va prendre aquesta decisió, però el llibre descriu què podria haver passat en cas que sí, que Mariano Rajoy hagués guanyat les eleccions sense majoria absoluta i hagués hagut de pactar.
-El llibre és una crítica implícita a qui va ser president del Govern espanyol després d’aquelles eleccions, José Luis Rodríguez Zapatero.
-Crec que si Zapatero no hagués governat hi hagués hagut una Espanya totalment distinta, una Espanya millor. Zapatero va qüestionar la nació espanyola, i això va donar peu a la plurinacionalitat, un concepte que no va inventar ell però que va incorporar a l’agenda política. Si el concepte de nació és un ens dipositari de la sobirania dels ciutadans d’una part d’Espanya, això no ho puc comprar. Crec que es pot reconèixer l’existència de Catalunya com a nació, però això no comporta necessàriament l’existència d’un Estat propi. Al seu torn Zapatero va obrir una ferida que ja estava tancada, la de les dues espanyes amb el tema de la memòria històrica, i això encara ho tenim present. Zapatero també va deslegitimar la Transició i, de retruc, va deslegitimar tot el període democràtic. El que hi havia, en el fons, era un desig de revenja que després van multiplicar polítics com ara Pablo Iglesias amb la intenció de donar la volta a la truita, i això és impossible. No es pot rebobinar la història, però ell ho va intentar idealitzant la República, com si aquell fos un període meravellós. I no oblidem que Zapatero va justificar l’enfrontament ideològic per a guanyar vots a través de la tensió, tal com li va confessar al periodista Iñaki Gabilondo, i en això estem encara.
-Defensa que sense el període de Zapatero la situació catalana no s’hauria esdevingut d’aquella manera.
-L’escenari hauria sigut molt millor per a tots els catalans. O almenys això crec. Continuant amb la ucronia, al llibre figura que Alfredo Pérez Rubalcaba fa una moció de censura a Mariano Rajoy a partir de la trama Gürtel, la guanya i es converteix en president del Govern. I Rubalcaba, una vegada accedeix a la presidència del Govern, el primer que fa és trucar a Artur Mas. Rubalcaba era un home de partit, òbviament, però no tenia res a veure amb Pedro Sánchez: era un home d’Estat i ho va demostrar en moltes ocasions. Rubalcaba creia en l’Estat federal, un projecte que els socialistes trauen del calaix quan estan a l’oposició i que l’amaguen quan governen. Rubalcaba, presidint el Govern, segur que hagués enfocat una negociació amb Artur Mas amb aquesta idea. Mas ho podria haver rebutjat, però estic segur amb aquestes bases, en aquell moment, la sortida d’un nou Estatut hagués sigut totalment acceptable per al senyor Mas i per al senyor Jordi Pujol. I ara també, atesa la situació i la constatació del resultat de la deriva del procés a Catalunya.
-Tornant al 2004, el PP va perdre aquelles eleccions de manera inesperada, però quin sentit tenia ajornar-les?
-Aquell Govern estava en xoc, i tenia sentit ajornar les eleccions perquè no hi havia normalitat democràtica. L’article 116 de la Constitució permet al Govern espanyol declarar l’estat d’excepció, que comporta que no hi pugui haver eleccions de cap tipus. El país, de facto, ja estava en estat d’excepció: les seus del PP acorralades, els carrers ocupats, la jornada de reflexió malmesa, la televisió dient que no mereixem un govern que ens enganyés... Era justificable l’estat d’excepció, perquè estàvem en aquest escenari. A la vespra de les eleccions no hi havia normalitat democràtica, però no es pot prendre una decisió com aquesta si no hi ha la convicció total i si no es fa sota la més estricta legalitat, en temps i forma. I es podria haver fet. I em pregunto què hauria fet la progressia en aquest escenari. No haurien decretat l’estat d’excepció? Haurien permès que la gent votés tal com estaven els carrers i si això els podia perjudicar electoralment?
-Per a la història, en canvi, el que ha quedat són les compareixences d’Aznar, Acebes i Zaplana centrant-se en la línia d’investigació que assenyalava ETA com a autora dels atemptats...
-Té vostè tota la raó. La gestió de l’atemptat no va poder ser pitjor. Al PP li la van deixar botant quan el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, es va adreçar a la nació demanant unitat a totes les forces polítiques. Això ho va oferir i el Govern no ho va acceptar.
-Per què?
-Perquè creien que no convenia, que era millor liderar aquest tema en solitari, cosa que va derivar en una catàstrofe. Va ser una gran equivocació. El Govern d’Aznar volia sincronitzar el relat i guanyar temps perquè sabia que si l’atemptat l’haguessin fet uns o altres hi hagués hagut un benefici o un perjudici electoral. A partir de les 12 del migdia del mateix dia dels atemptats el Govern ja tenia indicis suficients per a saber que es tractava d’un atemptat islamista. A les 13.30 va sortir el senyor Acebes dient que eren els bascos. Fixi’s, ho resumiré: sap quina hauria sigut la bona gestió? Adreçar-se als mitjans dient la veritat: “no sabem qui havia estat el responsable de l’atemptat i conforme tinguem informació la traslladarem”. Al mateix temps, prenem la mà estesa de Zapatero i incorporem a aquesta unitat els partits que van signar la Llei antiterrorista per a gestionar-ho tot en conjunt. Era el moment per fer-ho.
-Els dirigents del PP haurien d’haver demanat perdó per aquells fets, passats els anys? Aznar i part del seu circuit mediàtic defensa encara la teoria de la conspiració.
-Sí, però està totalment desacreditada. El jutge Javier Gómez Bermúdez, qui va jutjar els atemptats, és un home conservador, i fa poc va dir que dels atemptats, en aquests moments, si no coneixem el 95% del que va passar, en coneixem el 90%. És a dir, discutir això a aquestes altures no té sentit. Sabem què va passar. Però és que a més hi ha una altra cosa que són les cadenes de Markov: un esdeveniment pot succeir i pot estar condicionat per d’altres que també han succeït anteriorment i es van enllaçant entre si. Un any abans dels atemptats Bin Laden havia situat Espanya com a objectiu dels terroristes. Un any abans vam tindre els atemptats islamistes a la Casa d’Espanya de Casablanca, al Marroc, on van morir quaranta persones. Això se’ns va oblidar? No se’ns va ocórrer que això podia tornar a ocórrer, en major o menor mesura? Aquells atemptats van ser molt greus i es van menysprear. Això, amb l’amenaça de Bin Laden, amb tots els informes dels serveis secrets que anaven arribant –i que en van ser molts–... Jo no responsabilitzo directament el Govern, però crec que els sistemes d’informació van fallar.
-En tot cas, perquè pensa que ni Aznar ni cap dels seus ministres mai no s’han disculpat o, com a mínim, s’han explicat davant aquella gestió?
-Ells pensen que van fer el que tocava: no van ajornar les eleccions perquè és el moment suprem de la democràcia. Creuen que era raonable pensar des del primer minut que era ETA, perquè de fet en un primer moment tothom ho creia. Fins i tot van aconseguir una condemna de l’ONU en aquest sentit. Jo, personalment, recordo que aquell dia vaig trucar una amiga que treballava a Nova York, al sector de les finances, i em va dir que en tots els atemptats que hi havia hagut d’ETA mai no havia abaixat la Borsa, i aquell dia sí. I diré més: el president Bush, quan va anar a l’ambaixada d’Espanya a signar el llibre de condolences, va preguntar a l’ambaixador Javier Rupérez què en pensava, el Govern espanyol, d’aquests atemptats. I l’ambaixador li va dir, aquell mateix 11-M: “pensem que és ETA”. Bush se’l va quedar mirant i li va dir: “nosaltres estem en un altre escenari”. Per tant, el Govern espanyol va ignorar, deliberadament, totes les dades que contradeien el relat que sabia que el podia beneficiar. I va seguir un camí totalment equivocat.
-Per convicció o per conveniència electoral?
-Per conveniència electoral. Pedro Arriola, que era el guru del PP, en un moment donat, en una reunió informal al carrer Gènova va dir: “és evident que si l’atemptat és d’ETA guanyarem les eleccions. I si l’atemptat és islamista no podem dir el mateix”. Això era una pauta, evidentment.
-En aquell moment vostè venia de ser diputat per Barcelona al Congrés i director de l’Oficina Parlamentària del PP català. Vostè que coneix bé el PP per dins, i més encara en aquella època, té constància que el partit haja fet alguna mena d’autocrítica interna per la gestió d’aquells atemptats?
-No, no se n’ha fet. Al partit hi ha la convicció que tots els governs s’equivoquen i no van pel món demanant perdó. Però cal dir una cosa: Toni Blair, després de la Guerra de l’Iraq, va comparèixer i va reconèixer que havia pres una decisió equivocada perquè va ser “enganyat” pels seus propis serveis d’informació, que estaven contaminats pels serveis d’informació nord-americans. Ell ho va dir clarament: no hi havia armes de destrucció massiva. Aquí Aznar podria haver fet el mateix, però no ho va fer. Admetre equivocacions costa molt, i la sortida genèrica és dir que no hi ha govern al món que no s’equivoqui. Que això forma part de la vida.
