—Podria dir breument en què va consistir l’operació Garzón?
—L’operació Garzón és una operació policial i judicial de l’estiu del 1992 dirigida pel jutge Garzón amb la pretesa excusa de desarticular Terra Lliure. Realment, va ser un cop duríssim pel moviment popular independentista, amb desenes de detencions i un impacte important de les tortures a les persones detingudes que va deixar el moviment bastant tocat.
—Per què creu que hi ha interès a desplegar tota aquesta campanya en un moment en què Terra Lliure ja estava de capa caiguda?
—Perquè el que buscava l’operació era desarticular el moviment polític. És a dir, neutralitzar les mobilitzacions independentistes que hi poguessin haver durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Es volia pacificar l’espai públic i garantir una neutralitat evident, discurs que veiem ara també. El que es buscava era tancar el conflicte en un armari com a mínim durant els Jocs.
—S’aconsegueix?
—Crec que sí que s’aconsegueix. Aquest objectiu més immediat de l’operació Garzón, davant el desplegament de la maquinària repressiva, s’assoleix. Ara, el moviment és fort i té capacitat per romandre i mantenir-se, i amb els anys té la capacitat de refer-se. Afecta la repressió directa i afecta que el moviment s’ha de centrar molt en la qüestió antirepressiva. Això que fa que no se centri a liderar mobilitzacions. Una cosa que tampoc ens queda gaire lluny.
—Creu que ha passat una mica aquests anys?
—En el cicle posterior al 2017 o al 2019 ha estat molt focalitzat en la qüestió repressiva. L’agenda independentista ha quedat monopolitzada per això. En aquest sentit, penso que són escenaris similars.
—Per què dona el nom d’En encesa espera al llibre?
—Té un doble vessant. Per un costat, fa referència a l’espera dels detinguts, que es desenvolupa en una campanya de denúncia pel tema de les tortures que els fa esperar molts anys fins que triomfa al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Aquests anys segueixen, no apagats, sinó encesos en l’aspecte polític. És també referència al país que viu en una certa espera permanent de resoldre la qüestió política.
—Què creu que aporta la documentació del despatx del seu pare sobre aquesta operació judicial?
—Hi ha un apart del llibre que intenta explicar aspectes de la causa que potser no són tan coneguts i permet donar una visió més global. Hi ha alguns dels detinguts sobre els quals no s’ha parlat gaire aquests anys. Permet posar el focus en alguns racons foscos i abordar la qüestió amb molt de rigor. Intenta partir de les dades objectives que hi ha al sumari i que el lector arribi a formar-se la seva opinió. Intenta ser una mica periodístic, amb aquest valor de reforçar la credibilitat de la història.
—Quins són aquests aspectes no tan coneguts?
—Alguns debats que hi ha al si del moviment, algunes decisions individuals, la forma com cadascú afronta la tortura, la relació de cada subjecte afectat amb el procés judicial i la repressió mateixos. Intento transmetre una visió més humana de tot plegat amb la diversitat amb què cadascú es relaciona amb el fenomen de la tortura i la repressió.
—La tortura, és central en l’operació Garzón?
—És central perquè la tortura dels primers detinguts és el que permet anar obtenint noms d’altres persones del moviment i que els nous noms siguin detinguts i torturats, i aportin nous noms. És una mena de cercle que va alimentar la maquinària repressiva. La tortura és molt útil, també per l’impacte de pànic i d’intent de desactivar tot l’entorn de les persones detingudes. Fa una mica efecte de taca d’oli. És molt important.
—Quina impacte creu que va tenir l’operació Garzón per a l’independentisme organitzat, en especial l’MDT?
—Crec que suposa un cop molt dur i un replegament cap a la qüestió repressiva i, per tant, una renúncia a mantenir una certa actitud d’avantguarda o d’actor polític al nostre país. Clarament, l’MDT queda reduït a una cosa molt petita després de l’operació Garzón.
—Una de les coses que destaca al llibre és que hi ha noms de l’aparell judicial que es repeteixen en aquella operació del 92 i la repressió recent a l’independentisme.
—Sí. Hi ha alguns actors que participen en les dues etapes de repressió a l’independentisme. Algun dels responsables de la Guàrdia Civil que lidera l’operació Garzón després ha estat el responsable de la Guàrdia Civil d’atacar els manifestants de l’1 d’Octubre o el que duu a terme les operacions judicials per evitar el referèndum. Amb aquesta continuïtat, el llibre vol relatar sobretot una continuïtat d’estructures, d’espais de poder i d’ideologia que va travessant l’Estat des d’abans del 92, que s’expressa llavors i que es continua expressant el 2017.
—Tot i que encara no havia trobat els documents del seu pare, quan vostè s’ocupa de la defensa de Jordi Cuixart davant el Suprem té presents aquests casos?
—Jo crec que hi ha algunes coses que, de vegades inconscientment, van conformant-nos. Per tant, encara que sigui d’una manera inconscient, això ho portem, no només jo, tot el conjunt del moviment. En tot cas, sí que recordo converses amb Cuixart sobre com s’havia enfrontat la repressió del 92. Parlem de la Comissió de Portaveus unitària que es fa el 92 i que no es va aconseguir el 2017. Sí que va ser present en els nostres debats i en els moments de discussió estratègica. Crec que l’estratègia judicial del judici del 92 és un bon referent per al “jo acuso” i l’estratègia més de ruptura i confrontació que va voler desplegar Cuixart.
—La majoria dels detinguts a l’operació Garzón són homes. A què respon això?
—En el moviment hi havia dones. Potser no era paritari, parlem de finals dels vuitanta, però hi eren. El que passa és que el poder té aquesta visió tan patriarcal que reconeix sempre més protagonisme als homes. Això ens ajuda a entendre per què en una operació així pràcticament només es detenen homes i només s’empresonen homes. El llibre reflexiona sobre com el paper de les dones queda relegat tota l’estona al de cuidadores i a ser les parelles dels detinguts, quan moltes eren militants del moviment.
—Ha tornat a parlar amb molts dels encausats d’aquell moment. Com ha estat per a ells reviure els fets?
—Crec que cadascú té la seva relació pròpia amb la memòria d’uns fets dolorosos. Hi ha qui no n’ha volgut tornar a parlar i hi ha per a qui parlar-ne és una forma de curar i reparar la situació. Hi ha diferents vivències i perspectives que tenen en comú que es tracta d’una situació traumàtica, i cadascú ho viu diferent. Amb el component que tots ells mantenen una gran capacitat d’anàlisi política i intenten reviure-ho des d’una perspectiva política.
—Sobre l’operació Garzón hi ha una sentència del TEDH. Creu que és reparadora dels fets?
—Quan algú ha estat víctima de vulneració de drets per part de l’Estat, qualsevol reconeixement és un pas reparador. Aquell, evidentment, va ser un pas insuficient. Es va reconèixer i indemnitzar, però no es van investigar els responsables, no es van sancionar i no es van fer mesures per evitar que es torni a repetir. Tot plegat té un punt de victoria moral més que no pas de victòria efectiva. Però, quan vens d’un context de tanta repressió, es viu com un pas endavant important.
—És un reconeixement parcial?
—Reconeix que no es va investigar. Això, en termes de jurisprudència del TEDH, és un cop prou important per a l’Estat perquè el raonament és que, si no investigues, el que fas és encobrir. Des de la perspectiva dels encausats és una bona patacada a l’estructura estatal.
—Pensa que en el cas del 2017 pot ser que en surti una resposta a mig camí de la mateixa manera que passa amb el cas del 92?
—Nosaltres, els advocats, hem estat treballant perquè la condemna fos el més gran i segura possible. El cert és que el pas del temps també la fa cada vegada més difícil. La lentitud de la justícia és poc amiga de la idea de justícia. Com més trigui a arribar, més difícil serà que sigui del tot reparadora. En tot cas, anem treballant perquè pugui ser el més àmplia i contundent possible.
—Com a advocat, que en treu d’haver treballat el llibre?
—Capbussar-nos en les històries del passat, moltes vegades serveix per reafirmar-nos en els nostres compromisos. La perspectiva del temps ens fa veure la importància que té el nostre paper. M’ha reconciliat bastant amb la meva professió.