Aquest 25 de febrer, Sardenya celebrarà unes noves eleccions. La realitat de l’illa és ben singular dins del context polític italià, però la inèrcia dels partits sardistes i la dinàmica insular ha amagat aquestes particularitats en el debat polític. Tot i això, les votacions presenten aspectes interessants pel que fa a l’actualitat europea.
L’illa de Sardenya compta amb vora 1,7 milions d’habitants. Dins d’Itàlia és una regió que disposa d’un estatus especial, tal com ocorre amb l’illa de Sicília, la Vall d’Aosta —que limita amb França i Suïssa—, Trentino-Südtirol —ubicada al sud d’Àustria— i Friül-Venècia Julia, que té la capital a Trieste i que limita amb Àustria, Eslovènia i el mar Adriàtic.
Sardenya també té un parlament, el Consell Regional, que es renova cada cinc anys a través d’eleccions democràtiques. La barrera electoral està situada en el 10%, fet que obliga els partits minoritaris a inserir-se dins de coalicions que acaben acumulant desenes de formacions d’allò més diverses. Al seu torn, l’autonomia sarda, en marxa des de l’Estatut de 1948, permet una certa recaptació fiscal sobre alguns tributs, així com alguna competència lingüística per a protegir el sard al conjunt de l’illa o el català a l’Alguer. Els més ambiciosos en termes territorials anhelen un estatut més potent. Nello Cardenia, alguerès resident a Badalona (Barcelonès), militant d’Esquerra Republicana, compara, amb voluntat de clarificar el context, les competències de l’autonomia sarda amb les que tenen territoris autonòmics espanyols com ara Andalusia.
La singularitat sarda i el debat polític
Sardenya, pel fet de ser una illa, té vida pròpia dins d’Itàlia. Es va incorporar al Regne d’aquest país el 1861, en ple procés unificador. Abans, durant segles, havia format part de la Corona Catalanoaragonesa i va ser cedida a Àustria després del Tractat d’Utrecht del 1718. Aquesta circumstància històrica va fer que l’illa estiguera ben lligada a la catalanitat. La prova més clara n’és l’Alguer, ciutat situada al nord-oest extrem de l’illa, on encara es manté el català, però n’hi ha d’altres. Per exemple, l’historiador Marcel Farinelli explica a la biografia dedicada a l’activista sard Antoni Simon Mossa (Rafael Dalmau, Editor) que Sardenya, després de la guerra de Successió, va continuar mantenint contactes amb ports com el de Palma o el de Barcelona, i que fins al 1848, “quan els sards van demanar l’extensió a l’illa de les institucions en vigor al Piemont, la Ligúria i Savoia”, “va seguir funcionant com si fos part de la Corona d’Aragó”.
També hi ha elements actuals que n’expliquen la singularitat. Sardenya es podria convertir en la fàbrica de les energies renovables d’Itàlia sense que aquest paper tinga un retorn econòmic en l’illa. Les formacions autòctones miren de fer veure aquesta realitat i els greuges que representaria per al conjunt de Sardenya. De fet, els partits independentistes insisteixen en una consigna: amb l’energia que s’hi produeix, Sardenya podria ser independent. Per contra, reforçar la dinàmica de produir energia al servei d’Itàlia convertiria Sardenya en un parc gegant de plantes fotovoltaiques sobre allò que fins ara han sigut camps de cultiu i de pastura. Aquesta possibilitat genera malestar, però només un dels candidats a les eleccions, Renato Soru, situa la qüestió a l’eix del debat polític. Un altre dels problemes que afecten els sards és la manca de connectivitat. Les infraestructures que enllacen l’illa amb el continent no són, ni de bon tros, les necessàries, i la comparació en aquest sentit amb les illes Balears o amb Sicília n’evidencia encara més les mancances.
En canvi, l’agenda política es mou al voltant d’altres qüestions. La que més han seguit els mitjans italians de comunicació ha sigut la disputa, al si de la coalició entre la dreta i la ultradreta, per liderar la candidatura a governador de l’illa. El president entre 2019 i 2024 ha sigut Christian Solinas, del Partit Sard d’Acció, l’històric partit sardista —té més d’un segle d’història—, que, al llarg de la seua existència, ha defensat posicionaments més o menys ambiciosos —segons el moment— amb l’estatus territorial de Sardenya. Solinas va ser nomenat president després que el Partit Sard d’Acció s’aliara amb la Lliga de Matteo Salvini, el partit que en aquell moment estava més fort dins de l’espectre dretà italià.
Actualment, en canvi, un nou actor ha passat a liderar aquest espai. Es tracta de Germans d’Itàlia, el partit neofeixista liderat per la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que després de diverses disputes ha aconseguit imposar el seu candidat, l’alcalde de Càller —la capital sarda—, Paolo Truzzu. El desenllaç era previsible atesa la força de Meloni i la davallada de la popularitat de Salvini, arran, sobretot, de la invasió russa contra Ucraïna i l’admiració de l’actual vicepresident del Consell de Ministres italià, fins fa ben poc, cap a l’autòcrata rus Vladímir Putin, que des de fa dos anys s’ha erigit com el gran enemic de la política europea.
El més normal, segons les enquestes, és que Truzzu guanyara aquestes eleccions. Això és així perquè l’espectre de la dreta, des del centre fins al neofeixisme, s’integra en la seua candidatura. L’esquerra, en canvi, en presentarà dues. Una és la que liderarà Alessandra Todde, del Moviment 5 Estrelles, aliada amb el Partit Democràtic —equivalent al PSOE—, amb Progessisti —una mena de Sumar a la italiana— i altres formacions, entre les quals també hi ha de nacionalistes sardes. Aquesta candidatura, que centra el seu discurs a plantar cara al feixisme, seria la segona més votada, amb el 42% dels vots segons les últimes enquestes —el centredreta s’acostaria, sense arribar-hi, al 48%. Queda en l’aire si la coalició de Renato Soru superarà la barrera del 10%. Algunes enquestes vaticinen que obtindrà entre l’11% i el 12% del vot, i és més probable que accedisca al Consell Regional —el parlament insular— al fet que no ho faça.
La barrera del 10% sí que impedirà l’accés d’altres candidatures a aquesta cambra, fet que facilitaria la victòria de la candidatura integrada per Germans, la Lliga i el Partit Sard d’Acció. El 2019, de fet, va aconseguir 36 dels 60 diputats obtenint el 47% dels vots. Una altra de les conseqüències de l’elevada tanca electoral es va veure el 2014 amb la candidatura independentista liderada per l’escriptora Michela Murgia, que va morir a l’estiu, quan es va quedar fora del Consell Regional malgrat haver obtingut més de 75.000 vots.
Renato Soru, la candidatura sardista
La tercera candidatura més votada serà, segurament, la de l’exgovernador sard Renato Soru. Ja va exercir el màxim càrrec de l’illa mentre 2004 i 2009 amb una coalició centreesquerrana, Projecte Sardenya. Ara recupera aquesta denominació per a tornar a presentar-se després d’haver trencat amb el Partit Democràtic. La seua candidatura incorpora partits liberals com ara +Europa o d’Azione, la Unione Popolare Cristiana, la Rifondazione Comunista, Liberu —una mena de CUP sardista, segons Nello Cardenia— o el partit independentista d’esquerres IRS, sigles d’Independència República de Sardenya.
Soru, empresari de les telecomunicacions i personalitat que no deixa indiferent ningú, ha sigut el dirigent polític que més ha intentat autocentrar el debat polític de Sardenya. Com a president, explica Marcel Farinelli, va intentar importar gas algerià cap a l’illa i va elaborar un pla paisatgístic per a protegir el territori, especialment les zones costaneres, a fi d’evitar que Sardenya evolucione cap a un model turístic similar al de les illes Balears. “Això li ha resultat problemàtic, perquè el sector està en contra d’aquesta regulació”, explica Farinelli, que suggereix que Soru compta amb l’hostilitat de les elits, amb tot el que això suposa. Al seu torn, segons l’historiador, la “personalitat divisiva” de Soru provoca l’animadversió de votants sardistes que podrien rebutjar la seua candidatura i votar-ne una altra.
Tornant a la qüestió anterior, els temes assenyalats per Soru, com ara l’autoabastiment econòmic, el desig de trencar la dependència de l’illa amb la Itàlia peninsular o la inquietud per protegir el medi ambient són ignorats, en bona part, pels altres partits, condicionats per l’insularisme polític tan característic de Sardenya.
La idiosincràsia de l’illa
Vist des de fora, sorprèn que un partit sardista es puga aliar amb la Lliga de Salvini i amb Germans d’Itàlia, el partit de Meloni. El context polític de l’illa ajuda a comprendre aquesta aparent contradicció. Sardenya és un territori en què hi ha hagut alternança política, però, tal com indica Nello Cardenia, sempre hi ha hagut una coincidència: els partits que hi han governat han estat tradicionalment connectats amb el poder central italià. I el protagonista d’aquests vincles, habitualment, ha sigut el Partit Sard d’Acció, una formació amb una potència simbòlica enorme, que es presenta amb la bandera sarda com a símbol i que s’ha erigit, en l’imaginari polític, com el partit de l’illa capaç de fidelitzar bona part de l’electorat cada cinc anys.
Les contradiccions del Partit Sard d’Acció, alhora, sorgeixen des dels seus inicis. L’arribada del dictador feixista Benito Mussolini al poder ara fa un segle ja va dividir la formació entre partidaris i detractors. Aquests últims van ser perseguits, i el partit il·legalitzat. Posteriorment, a la Segona Guerra Mundial, ja en democràcia, “ser sardista sempre s’ha interpretat com defensar els interessos de l’illa i la cultura sarda, i el vot ha anat cap a partits d’àmbit estatal” que, d’alguna manera, des de Sardenya, han expressat aquestes inquietuds. En aquest sentit, Farinelli compara el context polític sard amb el gallec, on el PP ha governat tradicionalment assumint un discurs autòcton.
Al seu torn, el Partit Sard d’Acció, la formació central a l’illa des de fa anys, actualment aliada amb la Lliga i ara inserida dins la candidatura liderada per Germans d’Itàlia, s’ha entès amb els diferents partits que han ostentat el poder a Roma. “Sempre ha predominat la idea d’aliar-se amb el Govern italià per obtenir concessions”, explica l’historiador alguerès, que recorda també que la Lliga Nord abans era un partit centrat en la part septentrional d’Itàlia amb un discurs regionalista, autonomista o, fins i tot en alguns casos, independentista. Ara, en canvi, la Lliga és un partit “italocèntric”, i aquest fet, sumat a les dolentes relacions entre la Lliga i Germans d’Itàlia en la lluita per liderar la candidatura podria fer que determinats votants de dretes no votaren Truzzu, l’alcalde de Càller imposat per Meloni com a aspirant a governador.
En aquest sentit, també té un paper important allò que Farinelli anomena insularisme polític, “una actitud de l’elit de l’illa que consisteix a pidolar davant el Govern central per a demanar ajuts i subvencions sobre la base que Sardenya, per la seua condició insular, necessita més diners i empenta per a tenir igualtat de condicions amb el continent. Aquest marc mental”, continua l’historiador, “fa difícil pensar que ser independents ens afavorirà, i el sardisme polític sempre n’ha sigut víctima i ha tendit a buscar aliances amb el Govern italià de torn i a no voler trencar relacions amb Roma”.
A Itàlia, al seu torn, no es dona el fenomen polític de l’Estat espanyol, en què la dreta acostuma a mostrar-se més hostil contra les singularitats territorials que superen la frontera inofensiva del folklore. A més, a Sardenya no hi ha un independentisme fort —té més presència al nord, en ciutats com l’Alguer o Sàsser, però poca cosa més—, i, en canvi, sí que hi ha hagut un autonomisme un punt ambiciós en segons quins moments i que la satisfacció d’aquestes pretensions a les bones relacions amb el poder central.
Siga com siga, hi ha qui situa el de Renato Soru com un projecte que pot funcionar a llarg termini, quan les conseqüències de la situació política que es viu a Sardenya es facen més visibles. Cal pronosticar que, quan això passe, els partits vinculats amb el poder central faran un gir en el discurs per a continuar governant l’illa a còpia de vincular la solució als problemes autòctons a les bones relacions amb Roma. Aquest escenari, si arriba, es produirà d’ací a uns anys. Abans, el 25 de febrer, els sards expressaran a les urnes quin govern volen per al pròxim lustre.