La sequera actual no s’entén sense el canvi climàtic. Ara bé, l’impacte que està tenint sobre el territori del país està estrictament lligat, també, a la gestió que s’ha fet els darrers anys dels recursos hídrics. Les darreres setmanes, la majoria dels focus estan posats en Catalunya, on la sequera ha estat més prolongada i intensa.
El 2 de febrer passat, el Govern català va anunciar l’entrada en emergència del sistema Ter Llobregat amb mesures restrictives que afecten més de 200 municipis catalans. Les reserves a les conques internes són, en el moment de tancar aquest reportatge, al voltant de 16%. A les illes Balears, al desembre, eren del 53% i al País Valencià, al gener, del 54%.
No obstant això, els experts avisen que si no hi ha un canvi profund de model en la gestió de l’aigua i el canvi climàtic continua avançant, es pot arribar a viure moments complicats més sovint que no pas ara tant a Catalunya com al País Valencià i les illes Balears.
“No arribem aquí només perquè faltin pluges, l’emergència climàtica és molt més severa del que ens pensàvem, però tenim una mala gestió històrica en la qual hem d’entendre que hem donat més aigua de la disponible”, explica Dante Maschio, ambientòleg i portaveu de la campanya “Aigua és Vida” a Catalunya.
Al seu entendre, més enllà de la sequera pluviomètrica, hi ha un “sequera d’escassetat que té a veure amb la gestió que s’ha fet per part de l’Administració. Exposa que, segons el Water Explotation Index de l’Agència Europea del Medi Ambient, Catalunya explota un 30% més dels recursos d’aigua que té. Les dades són similars per al País Valencià i les illes Balears.
Manca de previsió
L’actual context de sequera ve marcat un fenomen incentivat pels efectes del canvi climàtic a escala global, el Niño. Carolina Martí, geògrafa de la Universitat de Girona, exposa que “és un fenomen climàtic natural a gran escala, d’una durada d’entre 12 i 18 mesos, que comporta un impacte significatiu en els fenòmens meteorològics a escala mundial, incrementant les temperatures i alterant els patrons de precipitació, i és responsable d’inundacions i sequeres, tempestes de neu i huracans amb una periodicitat irregular d’entre 2 i 7 anys”.
Al nostre país, com arreu, aquests fenòmens cada cop són “més intensos i més freqüents”. Martí explica que, per donar resposta a tot plegat, en el cas de Catalunya, des del Govern “s’actua com a reacció a les diferents situacions crítiques”. Troba a faltar planificació i assenyala que “la gran excusa” dels executius “és que la crisi econòmica i les retallades no van permetre executar el 65% de la inversió prevista en plans. I ara ho patim. Anem tard i a contrarellotge”.
Tanmateix, anant al detall del que sí que s’ha fet, Martí destaca que amb la sequera de 1989 “es construeix el minitransvasament de l’Ebre”; amb la de 1999, l’embassament de la Llosa del Cavall que “assegurava l’aigua del sistema d’Aigües Ter-Llobregat” i es promulguen tres decrets de sequera orientats a “una gestió preventiva i a prioritzar usos de l’aigua”. Derivat d’això, es fa el Pla especial d’actuació en situació d’alerta i eventual sequera (PES), “que preveu les regles d’explotació” i mesures que s’activa quan “l’Agència Catalana de l’Aigua, atesos els indicadors establerts, declari la situació d’alerta i eventual sequera”. Martí també afegeix que en aquell moment es fa la dessalinitzadora de la Tordera, que comença a funcionar el 2002.
“Un altre salt notori arrenca davant l’eixut hídric de 2007-2008”, destaca la geògrafa assenyalant que el 2009 es posa en funcionament la dessalinitzadora del Llobregat, es fa l’ampliació de la de Tordera, s’impulsa la reutilització d’aigües regenerades a la zona del Baix Llobregat o es fan “noves captacions alternatives a l’aqüífer del Fluvià Muga, i l’aplicació de tractaments d’osmosi per a l’aprofitament de recursos hídrics subterranis”.
En el cas del País Valencià, l’acció en aquest sentit ha estat una mica més intensa. Jorge Olcina, catedràtic d’Analisi Geogràfica Regional a la Universitat d’Alacant, diu que “la sort que vam tenir va ser que amb el Programa AGUA s’han construït una sèrie de dessalinitzadores en punts crítics que tenien molt estrés”. Aquesta iniciativa impulsada durant el darrer govern de Zapatero a l’Estat espanyol, “ha permès garantir abastiments urbans plenament gairebé a tot el País Valencià”. D’altra banda, en l’agricultura, “s’han transformat els sistemes de rec, es fan servir sistemes d’aigua depurada al camp, i és una bona solució”. Tot plegat, pensa, “ens ha salvat de la fase més crítica de la sequera quan a Catalunya no s’ha pogut fer així”. Amb l’afegitó, explica, que la “primavera de 2022 va ser excepcionalment plujosa i va permetre emmagatzemar recursos”. Tot i afirmar que “s’han fet els deures”, adverteix que “ara la situació comença a ser delicada” i si “els recursos no augmenten i les demandes són estables o creixents”, la cosa es pot complicar.
Pel que fa a les illes Balears, el catedràtic de Geografia a la Universitat de les Illes Balears, Macià Blàzquez, recorda que la crisi dels anys noranta es va resoldre portant aigua en vaixells des de l’Ebre. “Això no es va aturar fins que es van construir les dessalinitzadores. Quan Jaume Matas va ser ministre, es van fer dessalinitzadores a dojo”, recorda. Ara bé, puntualitza que “moltes d’aquestes dessaladores tenien sentit com a megaprojectes d’obra pública en si mateixos, però després algunes no es van connectar a la xarxa. Era una despesa que no s’ha rendibilitzat”. A parer seu, “des del punt de vista ambiental, un dels problemes, especialment en zones urbanes, és que el que es pretén pal·liar amb dessalinitzadores és un cercle viciós: les dessaladores, en menor o major mesura, contribueixen al canvi climàtic perquè consumeixen energia”. Maschio afegeix que a Catalunya “el primer o segon consumidor elèctric ja són les dessalinitzadores”.
“L’aigua de les dessalinitzadores pujarà fins a Martorell, però, els que estem més amunt continuarem tenint el problema”, denunciava un pagès del Solsonès preguntat per EL TEMPS durant les protestes de la setmana passada a Barcelona. També Martí creu important parar atenció on s’han ubicat “estratègicament” les dessalinitzadores. La de Tordera és per abastir “la població de Blanes i rodalia, Lloret i el Maresme, amb gran volum de població i destinacions turístiques”. En el cas de la del Prat, exposa, “per atendre tota la conurbació barcelonina”.
Horitzó decreixentista
Els experts consultats coincideixen, però, que les mesures que s’estan aplicant fins ara, si continua endavant el canvi climàtic, aviat no seran suficients. Olcina és molt crític amb “la política de l’oferta continuada”. A parer seu, “en condicions de canvi climàtic i pluges cada cop més irregulars, oferir l’aigua que es demanda no és el més correcte. Hauríem d’ajustar el consum als recursos existents. Cal ajustar la demanda més que no pas oferir aigua continuadament”.
Maschio, d’Aigua és Vida, afegeix que fins ara “mai s’ha planificat en escenaris d’escassetat crònica”. Denuncia que els darrers dies s’hagi parlat de “projectes insostenibles” com els transvasaments, quan “el seu objectiu no és pal·liar la crisi, sinó continuar amb un model creixentista”; i, a més, “no et permeten tenir aigua els pròxims mesos”. Segons aquest ambientòleg, la primera mesura que cal és “la contenció i racionalització de l‘ús de l’aigua”, però adverteix que durant els mesos que portem de sequera això no ha passat: “Si hi renunciem, i les dades demostren que ho hem fet, el que ens queden són mesures urgents, i amb els vaixells arriba poca aigua, però més aviat que no pas tard”. Per tot, reivindica que “cal garantir que les restriccions del pla funcionin”.
Aquest ambientòleg d’Aigua és Vida pensa, també, que caldria “descentralitzar la gestió de l’aigua, perquè no s’estan reaprofitant les aigües grises i pluvials dels edificis”. Creu que a l’ACA s’haurien d’impulsar aquesta mena de sistemes. Malgrat que sigui competència municipal, creu que el Govern podria fer “una ordenança tipus o jornades per veure com es podria fer” i diu que mesures així han fet reduir el consum d’aigua a municipis com Sant Cugat on ja s’apliquen accions similars. A més a més, denuncia que els ajuntaments “no han assumit les seves responsabilitats” i argumenta que això es deu al “model privatitzat que té Catalunya”. Els contractes llargs amb operadors privats “que teòricament tenen molt coneixement” fa que “molts municipis es desdiguin de la fiscalització”.
Olcina, creu que cal traslladar el focus dels grans transvasament i infraestructures a maneres més creatives de fer. “No serà possible fer-los i cal apostar per recursos més convencionals. A l’Estat espanyol només utilitzem el 10% del que depurem. Hem de continuar invertint perquè aquestes aigües vagin al camp”, i, al litoral, “puntualment caldrà alguna dessalinitzadora més per garantir abastiment”.
La seva aposta és per una política conjunta i circular entre el camp i la ciutat: “Si el camp pogués aprofitar molt més les aigües depurades, part del que utilitzen dels rius podria anar a les ciutats”. Afegeix que “la ciutat hauria de subvencionar amb les seves factures el cost de l’aigua de dessaladora perquè pugui anar a l’agricultura”. A més a més, adverteix que en el cas del transvasament Tajo-Segura, “cada cop entra menys aigua a la capçalera del Tajo i hi ha menys aportació per transvasar. Mentre es pugui s’ha de mantenir, però cal un pla B alternatiu”.
Per Macià Blàzquez, les alternatives són “no créixer més i penalitzar el malbaratament”. De fet, creu que “la tarifació progressiva està mal aplicada perquè no penalitza prou el malbaratament”. I, assenyala, entre els focus de balafiament, el món del turisme pel “rec de la vegetació atlàntica com la gespa i altres jardineries als camps de golf i hotels o l’ús de les piscines”. Un estudi de Cels Garcia i Enrique Morán, investigadors de la UIB, assenyala que el turisme consumeix un de cada quatre litres d’aigua consumits a les illes. Així, Blàzquez reclama que cal “una iniciativa per al decreixement turístic perquè es redueixi el cabal per càpita de consum d’aigua i energia”.
Aquesta visió la comparteix, també, Carolina Martí, de la UdG. Segons el seu criteri, més enllà de la dessalinització, cal “optar per la reutilització, la depuració, la millora de les infraestructures per evitar fuites a la xarxa i la conscienciació de la ciutadania per reduir el consum”. En una situació com l’actual, argumenta, “ja s’haurien d’estar aplicant restriccions temporals d’aigua” perquè” no disposar del recurs és l’únic que realment sensibilitza”. Demana, doncs, “canviar els hàbits de vida perquè, quan torni a ploure, ens mantinguem en els nous ratis de consum, ja que la sequera tornarà amb major freqüència i intensitat”.