Treuen un nou disc, OCELLS. Per a aquells que no els coneguin, què representen els ocells per al seu imaginari?
—Per a nosaltres, va començar com a broma interna. A en Guillem li agradava dir a la gent “ocell”. El dígraf de la doble ela ens fa molta gràcia, també. Ja s’haurà vist amb el tema d’”El llom del diplodocus”. Va començar com una broma, però es va anar convertint en una cosa que realment ens agradava. De sobte, teníem força idees sobre cançons pel que fa a recursos musicals, harmònics, rítmics… Ens faltava algun recurs per poder ajuntar-les totes a escala temàtica, d’idees. En Ramon, crec, va ser qui va caure que aquesta idea que ens interessava tant era el paraigua perfecte per a l’àlbum. No només ens fa gràcia la paraula, sinó que ens agraden els ocells. En Ramon els fotografia molt i a mi m’agraden molt les curiositats dels animals, i especialment dels ocells.
—Quina importància té per al grup la construcció d’aquest univers al voltant del que fan? En quin moment veuen que pot ser clau per a la seva carrera?
—Venim de publicar dos àlbums gairebé íntegrament en anglès. Des del naixement, la música que ens ha fet sentir més còmodes sempre ha estat la de l’esfera celta i irlandesa. Havíem fet incursions en les havaneres i altres tipus de sons. Tanmateix, trobàvem que tot havia estat molt angloparlant i atlàntic, i ens venia de gust fer alguna cosa preeminentment en català.
—I pel que fa a l’imaginari més narratiu?
—Entenc que et refereixes a coses que hem anat construint en el passat, com els animals simpàtics o el diplodocus. Ens adonem que hem anat construint una sèrie de personatges, contextos i escenaris que ens ajuden molt a explicar històries a través de metàfores. Per exemple, l’”Espantaocells” és la història d’una amistat. El fet d’anar eixamplant una mica aquest món de coses fascinants ens ajuda molt a tirar endavant aquestes coses. En el passat ens ha ajudat molt, perquè, per exemple, a molts fans o mecenes els ve de gust venir als concerts disfressats, fer alguna dinàmica per riure ells o fer-nos riure a nosaltres, i tot sempre deriva dels diplodocus, els pirates, els menhirs i ara també hi entren els ocells.
—Separen els discos més formals dels més humorístics. Per què ho fan?
—Aquest àlbum és important perquè és el primer en què la música està al davant, però no ens hem tallat per l’humor. Si vens als concerts a ballar i gaudir de la música, el disc és per a tu. Si vens a riure, també.
—Ho separen també pensant a obrir portes per girar pel món?
—Sí. També hem de dir que ,quan hem marxat a l’estranger i hem fet concerts en anglès, per sorpresa nostra, també hem conviscut a l’escenari fent les mateixes bromes. L’energia del directe és la mateixa. En aquest disc hem volgut dotar les cançons en català de la mateixa dimensió musical d’algunes cançons en anglès. No només per fer-ho aquí. Quan hem marxat a l’estranger acostumen a demanar-nos que fem coses en l’idioma de casa nostra. Llavors, ha arribat un moment que també volem poder pressumir que les cançons que fem en català són molt ben parides, com les que fem en anglès.
—Com és que decideixen acostar-se cap als sons del Mediterrani?
—Ens interessava molt i no ho havíem fet mai. Això incorporava l’experiència de tocar instruments nous i aprendre’n. És molt dels orígens d’El Pony. En Guillem i l’Adrià van aprendre a tocar el banjo i la mandolina al segon assaig d’El Pony perquè al primer van haver de comprar els instruments. El fet d’haver après a tocar en grup ens va unir molt. Era una cosa que trobàvem a faltar i teníem clar que havia d’aparèixer en aquest àlbum. Si podem fer música que ens interessa i aprendre a tocar instruments nous, no m’agrada que morin els ocells, però matem dos ocells d’un tret.
—A “Abecedari” treballen amb Jonatan Penalba. Què han buscat col·laborant amb ell?
—La sonoritat de la seva veu. Vam compartir backstage en un concert a Palma i, quan vam sentir-lo escalfant la veu al seu camerino, ens vam quedar flipant. Aquella nit ens vam fer bons amics i ja vam marxar pensant a col·laborar plegats. Els fandangos de terres valencianes ens agraden moltíssim. Creiem que casen molt bé amb altres sonoritats que ens agraden molt, com la música del duduk que porta en Guillem des d’Armènia.
—És a dir, barregen música d’Armènia amb fandangos valencians?
—Correcte. Però, també, entre trams cantats, hi sona el duduk, el clarinet, uns compassos irregulars que poden recordar països balcànics com Bulgària… Hi ha un tram instrumental que podríem anomenar, entre moltes comentes, flamenc jazz per a guiris. Després ho pugem de velocitat al que hem volgut anomenar un reel flamenc. Un reel és una cançó irlandesa a quatre per quatre que va molt ràpida.
—També han col·laborat amb les Tarta Relena. Es podria dir que vostès i elles tenen dues maneres diferents d’acostar-se a la tradició musical. Què pensa que els uneix?
—Fa molts anys que el folk ha viscut un procés de conservació, una mica de museu i vitrina. No està malament. Saber d’on venen les coses i poder tirar enrere i veure-ho és molt important i prioritari. Però, treure el folk de la vitrina per portar-lo de nou als escenaris i fer-lo permeable a l’actualitat musical per a nosaltres és cabdal per mantenir la música que fem viva. Les Tarta Relena tenen una forma de fer-ho diferent de la nostra, però creiem que l’objectiu és el mateix, formem part d’un mateix moviment.