Les darreres setmanes havia circulat el rumor d’un possible avançament electoral a Catalunya. Pere Aragonès, però, després de ser referendat com a candidat d’ERC a la presidència en el darrer congrés del partit va afanyar-se a dissipar qualsevol dubte. Segons el president de la Generalitat de Catalunya, les eleccions seran, tal com estava previst, quatre anys després de les anteriors, el febrer de 2025.
La jugada té pros i contres. D’una banda, Aragonès haurà d’afrontar un any més un govern en minoria destacada a la cambra catalana que li està dificultant, per exemple, el fet de poder aprovar uns nous pressupostos per al 2024. De l’altra, tot el temps de més que pugui passar al capdavant de l’executiu és temps que tindrà per mirar de treure suc de la seva posició. Qualsevol cosa que els republicans puguin fer valer com a obra de govern els hauria d’ajudar a remuntar a les enquestes. A més a més, si arriben al 2025 i completen el mandat sencer, Pere Aragonès es convertiria en el primer president de la Generalitat des de José Montilla que aconsegueix exhaurir els quatre anys de legislatura.
Davant d’aquest context, Aragonès ha optat per mantenir-se al Palau de la Generalitat i destinar l’any que queda a reforçar la seva imatge presidencial. Per fer-ho, hi ha dos moviments clau dels darrers dies, que espera que li facin servei. Primer, la ratificació com a candidat més d’un any abans de les eleccions l’ajudarà a dissipar l’ombra de Junqueras, que es perfilava com a possible número u en la ment de part de la militància i els quadres del partit si l’amnistia avança prou àgilment. Segon, i lligat amb la voluntat d’Aragonès de reforçar la seva centralitat al partit, els canvis en l’equip de govern. Uns canvis que promocionen perfils del seu nucli dur i els dona més importància institucional i projecció pública.
Encomanar-se al temps
Davant de tot plegat, els analistes consultats per a EL TEMPS, exposen que la decisió d’Aragonès pot haver estat la més encertada en el context actual, malgrat que això no garanteixi que la situació pugui ser molt millor per a ell d’aquí a un any.
“Davant la pèrdua de vots en les darreres municipals i del fet que les enquestes vaticinen un creixement del PSC, Aragonès necessita projectar la imatge d’un govern fort i eficient”, argumenta Núria Sancho, politòloga de la Universitat Pompeu Fabra. A parer seu, a hores d’ara “l’única seguretat” que té l’executiu d’ERC “és mantenir el govern, i tota la resta és incertesa. La volatilitat política dels darrers temps fa que sigui la millor aposta per a Aragonès”.
En una línia semblant, el professor de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona Marc Guinjoan afirma que a “no interessa a ERC fer eleccions”, perquè els cal temps “per revertir unes enquestes que no els són favorables”. Al seu entendre, “ERC està lligada de mans, però l’alternativa no és millor”.
Toni Aira, professor de comunicació política i institucional de la UPF-BSM, és contundent també sobre un possible avançament: “Cap indicador de la lògica política més elemental et portava a pensar que volgués avançar eleccions”. Creu que les enquestes són molt negatives per als republicans, “com ho eren per a Montilla el 2010 i va aguantar tot el possible per si sortia alguna cosa que pogués donar el tomb”. Aragonès, doncs, podria estar a l’expectativa de veure si en l’any que li queda “surt algun escàndol o els cau alguna gran acció política que es pot capitalitzar”.
Suc de pacte
Segons Aira, si “en un any culminen algunes transferències o gestions a partir de les negociacions amb Madrid per fer valer una gestió positiva, ja haurà guanyat alguna cosa”. A parer seu, “la percepció ciutadana ara és la d’un govern inexistent i que fa poca gestió. Si hi ha un traspàs de Rodalies o d’alguna altra cosa encara podrien millorar els números”.
També ho veu així Guinjoan, que pensa que als republicans els interessa més “aprofundir en l’acció de govern, governar i arribar a acords amb altres partits. En la mesura del possible, el que s’està produint a Madrid és adequat per a això: es poden treure acords polítics amb beneficis directes per a la ciutadania de Catalunya”. És a dir, que a ERC “no li interessa perdre el control en una tessitura en què poden aconseguir competències de Madrid. Fer-ho seria sacrificar-se”.
El professor de la UAB entén que el suport d’ERC al PSOE a Madrid hauria de portar contraprestacions favorables als republicans a Catalunya a través del suport del PSC. Amb tot, dubta que “el PSC és un partit que interessi massa a ERC; és el PSC més escorat a la dreta en anys a Catalunya”. Ara per ara, a més, “ni ERC ni Junts poden mostrar encara resultats tangibles dels pactes per a la investidura del PSOE”, rebla Núria Sancho.
La politòloga de la UPF veu també un altre element positiu si sosté el mandat. “En principi, hi ha una valoració dels contextos polítics estables”, comenta Sancho, que creu que ERC es podria presentar com “l’únic partit que al llarg del procés ha aconseguit acabar un mandat. I fer-ho en minoria i després de superar la pèrdua de Junts com a soci de govern”. De tota manera, matisa, “ERC ha patit un desgast important. Primer, per formar govern després del trencament i, posteriorment, per haver de teixir aliances constantment per tirar endavant qualsevol política”. A més, “hi ha una qüestió de legitimitat que li resta valoració positiva, la representativitat d’un govern sostingut per 33 diputats de 135”. Creu que això pot perjudicar no només a ERC sinó a tot l’independentisme que es vegi castigat a les urnes “per haver ostentat majoria al Parlament i no haver estat capaços de sostenir un govern”.
Lideratges i amnistia
Una altra qüestió important per sospesar l’avançament electoral són els terminis de l’amnistia i el retorn de Carles Puigdemont. “Si hi havia el rum-rum de l’amnistia, aquestes especulacions podien aconsellar avançar eleccions per agafar els adversaris amb els pixats al ventre i que no tinguessin temps a presentar-se”, exposa Toni Aira. Ara, però, “tothom sap que l’amnistia trigarà, que el PP ho allargarà i no serà immediat. Els experts diuen que anem cap a una aplicació de l’amnistia d’aquí a un any i escaig”. Per tant, “ara mateix ERC no té incentius per avançar eleccions, perquè no sembla que Junqueras, en l’àmbit intern, ni Puigdemont, en l’àmbit extern puguin ser un contrincant”.
Aira, de fet, relliga aquesta qüestió amb el gest d’ERC, fa dos dissabtes, de nomenar presidenciable Pere Aragonès de nou. “Un cop contrastat que Junqueras no arribaria a temps, és interessant l’acte per empoderar Aragonès”, recull. Com ell, Guinjoan pensa que “renoven el Govern i consoliden Aragonès per començar a preparar el terreny per a les eleccions”. Sancho, a més, recorda que, per darrere de Junqueras, “Aragonès és el segon líder més ben valorat, per sobre de Salvador Illa. L’estratègia d’ERC és mostrar un lideratge consolidat i sense fissures, avançar-se a la resta i assegurar-se un lloc destacat a la casella de sortida preelectoral”. Oimés, quan els altres dos partits independentistes amb representació parlamentària, Junts i la CUP, no són ni tan sols a prop d’escollir un candidat.
Els canvis al Govern de fa un parell de setmanes també cal entendre’ls en la línia del reforç de la figura d’Aragonès de cara a la cursa electoral. Laura Vilagrà, que és la mà dreta d’Aragonès des d’inici de mandat, passa de ser consellera de Presidència a vicepresidenta, un càrrec orfe d’ençà que Junts va abandonar el govern. El gest vol donar la imatge de “govern complert” un any i mig després que l’abandonés una de les meitats inicials. D’altra banda, el nomenament de Sergi Sabrià —també de la màxima confiança política del president— com a viceconseller d’Estratègia i Comunicació —fins ara era director de l’Oficina d’Estratègia i Comunicació— treu de l’ombra un dels actius dels republicans que havia estat clau per marcar discurs públic republicà i entrar al cos a cos amb Junts durant el mandat anterior.
En un context en què part del govern la formen perfils més o menys independents, Guinjoan detecta que “ERC vol carregar el govern de perfils més ideològics, més polítics”. Sancho coincideix en aquest reforç de la línia política i destaca que “els canvis no són profunds a escala interna, però sí significatius des del punt de vista simbòlic. Es blinden les lleialtats per mirar de garantir l’estabilitat interna i projectar major credibilitat. Trien perfils amb habilitat negociadora i capacitat de resolució de crisis, tant amb Madrid com a Catalunya”.
Aira creu que també hi ha una “part de mar de fons per refermar el nucli dur d’Aragonès enfront del junquerisme. Vilagrà és com la seva gran escudera i Sabrià és la persona que ha intentat anar construint la imatge del president a través de l’estratègia de comunicació del Govern”.
Tot plegat reforça la idea que el president Aragonès fa, assegurant que no hi haurà avançament electoral, la millor jugada disponible en aquest punt amb les cartes que té sobre la taula. Caldrà veure si la gestió dels pròxims mesos li permetrà treure’n cap rèdit o seguirà en una posició com l’actual. De moment, amb l’enterboliment de l’aprovació de la llei d’amnistia a Madrid se’ls complica un escenari futur en què puguin vendre avenços a través de la gestió de l’acord d’investidura. Especialment, perquè serà complicat que el Govern de l’Estat aprovi els pressupostos sense superar primer l’etapa de l’amnistia i d’això en depenen no només la transferència de fons i competències, sinó també la possibilitat de forçar el suport del PSC als comptes catalans a través d’una negociació a dues bandes.