Els posicionaments sobre la qüestió migratòria de Junts per Catalunya han marcat l’agenda política catalana les darreres setmanes. El tret de sortida el van donar aquest desembre els alcaldes del partit de la comarca del Maresme fent públic un comunicat on demanaven que els migrants irregulars multireincidents fossin expulsats. Les declaracions van derivar en una allau de crítiques que acusaven aquests líders municipals de fer un discurs xenòfob en associar migració i delinqüència. En resposta, en declaracions a RAC1, Marc Buch, alcalde de Calella, afirmava que “aquelles persones que han vingut a casa nostra a no portar una vida honrada i a no acceptar drets i deures, les persones que només han vingut a delinquir, han de ser expulsades. Les persones que venen a guanyar-se la vida, benvingudes siguin; les que venen a robar, no”.
El partit va tancar files amb els seus batlles. Jordi Turull, secretari general, afirmava pocs dies després que Catalunya és un país de “drets i deures”. En paral·lel, però, segons ha transcendit, Junts prepara una convenció sobre el tema per a finals d’any. Un dels documents impulsats per la sectorial encarregada del tema del partit, desvetllat per El Periódico, s’alineava amb el discurs integrador demanant actuar amb fermesa “davant qualsevol actitud xenòfoba i racista abans que s’estengui i provoqui l’aparició o consolidació de forces polítiques que facin de la xenofòbia la seva principal arma electoral”. Un discurs molt més concordant amb les reclamacions de 2021, quan Laura Borràs reclamava el tancament dels CIE, “uns centres que vulneren els drets humans, que denigren la dignitat de les persones”.
El segon pic de polèmica va arribar en la negociació per l’aprovació de dos decrets del govern de Pedro Sánchez a principis de gener, un dels quals, segons Junts, podia arribar a tenir impacte en la llei d’amnistia. In extremis, Junts va anunciar que s’abstindria a canvi d’unes quantes contrapartides. Entre elles, la delegació de les competències sobre immigració a la Generalitat. Finalment, sembla que aquest punt encara està pendent de negociació, però ha servit perquè la qüestió migratòria es mantingui amb força a l’agenda política i perquè la resta de partits independentistes hagin aprofitat l’ocasió per topar amb Junts i posar-los la llufa de voler desenvolupar polítiques d’extrema dreta.
Obrir la porta
A la vegada, les dades del darrer baròmetre del CEO assenyalen que l’electorat de Junts per Catalunya que dona suport a afirmacions contràries a la immigració se situa, gairebé en paral·lel al del PSC, per sobre la mitjana catalana i per sota de la dreta espanyolista. Les mateixes dades expliquen que el percentatge de persones de la societat catalana que consideren la immigració un dels principals problemes del país ha crescut lleugerament des de 2019 i, en especial, a partir dels baròmetres posteriors a les darreres eleccions municipals. Uns volums, al voltant del 5%, superiors als de la dècada del 2010, però molt per sota de les dades de la primera dècada del segle XXI, on els números rondaven el 20% alguns anys.
El professor d’història contemporània de la Universitat Ramon Llull, Xavier Casals, destaca que “Junts ha posat el tema a l’agenda catalana. No dic que sigui des d’un punt de vista xenòfob, perquè he vist un document on comentaven que no havien fet prou per integrar. Però han posat el tema sobre la taula, i quan aquest tema es posa a l’agenda és molt difícil de gestionar-lo perquè vagi cap on tu vols”. Expressa que cal temps per veure cap on deriva i rebutja fer cap judici d’intencions o de valor, però adverteix que el fet que el tema s’hagi incorporat a l’agenda té més importància en un context com l’actual, “quan estem a cavall d’un cicle electoral”.
Atenta a aquest darrer factor, la politòloga Anna López creu que “el tema de la migració, juntament amb el del medi ambient, serà el que marqui l’agenda a les eleccions europees i catalanes”. Precisament per això demana cautela abans de posicionar-se sobre Junts per Catalunya —“cal esperar al programa electoral”—, tot i que reconeix que “el que hem escoltat fa saltar totes les alarmes” i “són propostes que comencen a ser assimilables a moviments identitaris xenòfobs, però cal esperar una mica”. En tot cas, identifica els posicionaments com “un viratge en termes electorals” per “diferenciar-se o per oportunisme”.
Des de Junts també miren pel retrovisor l’impacte que els podria causar un creixement de la xenòfoba Aliança Catalana en un moment en què molts consideren que hi ha una finestra d’oportunitat per a un quart espai independentista. Un temor que l’extrema dreta els mengi part del pastís que ja abans han tingut altres partits de dreta tradicional europea i, fins i tot, els socialdemòcrates.
López exposa que la “immigració és un tema transversal, que sobrepassa l’eix esquerra-dreta o l’independentista. Quan dos partits, Vox i Aliança Catalana, posen el tema sobre la taula, fan que la resta dels partits s’hi sumin per poder competir i diferenciar-se”. Aquesta implicació global es podria veure també en els posicionaments dels partits d’esquerres, als quals els pot interessar agitar el fantasma de l’extrema dreta per activar el seu vot en contraposició.
Reacció
Alguns estudis en diferents estats europeus, explica la investigadora de la Universitat de Viena, Clara Juárez, conclouen que “l’èxit electoral de l’extrema dreta, fins i tot en aquells països on partits d’aquest tipus no han aconseguit formar govern, ha provocat un efecte contagi en altres partits. No només pel que fa a la dreta tradicional, també en partits altrament considerats socialdemòcrates”. Una influència que no és només en el discurs, sinó també en “les polítiques antiimmigració”. Adverteix que l’efecte contagi és molt més “significant per als partits a l’oposició, cosa que evidencia la voluntat de virar el discurs amb un objectiu estratègic de maximitzar el rèdit electoral”.
Gemma Pinyol, directora de polítiques d’immigració a Instrategies, recull que els comportaments dels partits de la dreta tradicional han estat diferents en funció del país. “En alguns països han marcat línies vermelles clares i en altres han jugat més”, apunta. Destaca, a més, que els que decideixen jugar “al final no tenen molts beneficis. Els beneficis són a curt termini. Sobreviuen una contesa electoral o dues, però no sabem què passa després. A més, posen en risc conceptes bàsics de la democràcia liberal”. López, però, assenyala que, “quan el partit conservador assumeix els postulats de l’extrema dreta, aconsegueix el poder al qual aspira. Però, quan arriba aquest moment, és perquè aquests postulats ja han format part de l’agenda i competeixen en termes electorals”.
En el cas de Junts per Catalunya, Pinyol explica que “estan repetint el patró que tenim identificat, que fan molts partits quan volen copiar el que fa l’extrema dreta”, i destaca que també hi han jugat els liberals holandesos o la socialdemocràcia nòrdica. Tots ells, diu, “partits als quals els interessa entrar ràpid en aquest espai per no perdre l’oportunitat”. Considera que “uns altres ja han fet la feina de situar el discurs i ells en volen treure rèdit, però al final acaben donant veu a l’extrema dreta”. Com a exemple, posa els discursos del Partit Conservador britànic, que “no s’entendria sense el discurs de Nigel Farage de la UKIP sobre la immigració durant el Brexit. Ara diuen coses que no haurien dit mai”.
A Itàlia, país de llarga trajectòria de governs de les dretes tradicionals, on aquest sector polític ja tenia, des de feia anys, forts trets populistes, la influència podria haver estat una mica diferent. L’historiador italià Eric Gobetti no creu que les polítiques sobre migració “hagin canviat després de l’ascens de Meloni al Govern: ja eren polítiques molt severes i pràcticament contràries als drets humans”. De fet, destaca que els discursos, ara, són “menys violents que abans, perquè el Govern es vol presentar de la manera més liberal i democràtica possible”. No obstant això, destaca que la “criminalització dels migrants i el fet d’escampar la por ha afavorit l’extrema dreta”. També ha contribuït a normalitzar-la de manera que l’èxit de Meloni, entre altres coses, ha fet que al Parlament Europeu s’estiguin movent fitxes. “Dins el Partit Popular Europeu hi ha tota una divisió de postures sobre si cal fer un acostament al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus, on hi ha Vox”, destaca Casals. Meloni també hi és, en aquest paquet.
En el cas d’Alemanya, on les línies vermelles amb l’extrema dreta havien estat tradicionalment molt marcades, López explica que també s’hi estan produint canvis. “Hem vist com el canceller Olaf Scholz [socialdemòcrata], a Der Spiegel, va dir que calia més deportacions; o com el partit conservador es planteja pactes amb l’extrema dreta”. Remarca, de fet, que el gir del Partit Popular Europeu el comanda l’alemany Manfred Weber —del partit democristià bavarès CSU—, que “està preparant un programa que pugui permetre un pacte al Parlament Europeu amb l’extrema dreta, especialment amb Meloni”.
En el cas de l’Estat espanyol, un informe de 2021 del Reial Institut Elcano d’Estudis Internacionals i Estratègics sobre l’efecte de Vox en l’opinió pública sobre la migració explica que, després dels èxits electorals del partit ultradretà el 2019, l’opinió pública espanyola es podria haver mogut lleugerament cap a posicionaments més contraris a la immigració. Detecten, però, que podria ser causa d’altres factors no directament vinculats a Vox. “Resulta impossible discernir fins a quin punt aquest deteriorament és resultat del missatge de Vox i fins a quin punt es deu al canvi de context —crisi econòmica, la pandèmia, les arribades irregulars a les Canàries...”—, recull l’informe, que aclareix que “les posicions negatives davant la immigració solen augmentar en situacions de crisis econòmiques”. Veuen més clar, però, l’impacte de Vox en la polarització “de les opinions sobre la immigració en funció de la posició ideològica dels individus”. És a dir, que la dreta actual tendeix a posicions encara més restrictives que les tradicionals.
Pinyol explica que les extremes dretes adapten el discurs antiimmigració a cada país. “La converteixen en amenaça contra diferents coses: en alguns països contra la identitat nacional, en altres contra la seguretat i en altres contra l’estat del benestar”. A partir d’aquí, analitza que “les persones que tenen una posició contra la migració són poques, però es fan sentir molt, i això fa que sembli que parlen en nom de tothom. Els partits s’agafen a això, però en realitat són els partits els que, quan van canviant d’opinió, van fent canviar el parer global”.
L’informe “Adapting to party lines: the effect of party affiliation on attitudes to migration”, publicat a la revista acadèmica West European Policies i basat en els casos de Suècia i els Països Baixos, destaca que la immigració sol ser un tema sobre el qual no es té una opinió molt informada i, sovint, com en molts altres temes amb què passa el mateix, molts ciutadans acaben adoptant la posició del partit amb què se senten més afins.
Un pas per davant
El paradigma de tot plegat, però, és l’Estat Francès, on el Front Nacional, ara rebatejat com Reagrupament Nacional, explica Xavier Casals, “va posar el tema a l’agenda als anys vuitanta. Jean-Marie Le Pen va descobrir la potencialitat d’aquests temes”. Anys després, l’impacte de la seva filla, Marine Le Pen, ha aconseguit, pràcticament, passa per damunt de la dreta clàssica francesa capitanejada pels republicans.
El sociòleg nord-català Gautier Sabrià explica com “la dreta més tradicional, la dreta republicana, ha començat a festejar amb aquestes idees. Ja havia passat als vuitanta amb Jacques Chirac, que havia tingut sortides xenòfobes. Llavors, però, hi havia un càstig polític i públic”. Ara, però, pensa que “és al contrari: els republicans han canviat de presidència fa un any o dos i els militants han votat el candidat de l’ala més dretana i dura del partit”. És el seu intent per tornar a recuperar rellevància.
La influència s’estén, però, fins al partit del president Emmanuel Macron, que tradicionalment havia estat definit com un partit centrista o liberal. “Amb la llei d’immigració que acaba de sortir, veiem com l’extrema dreta aconsegueix dominar el tempo de la vida política a l’Estat francès i colonitzar l’imaginari”, argumenta Sabrià, bo i recordant que el tema migratori no es troba entre els deu que més preocupen la societat francesa. “L’extrema dreta aconsegueix imposar el debat i Macron, que està bastant aïllat, amb la seva llei ha buscat noves aliances. Fa temps que es veu com comença a mirar una mica cap a ells”, exposa.
La llei recupera qüestions històriques de l’extrema dreta, com ara la preferència nacional per donar més drets als ciutadans d’ascendència francesa. “És inconstitucional. Aquesta llei és un efecte anunci. No es podrà aplicar, però les parts que no es poden aplicar són justament les que el macronisme ha anat a pescar en el discurs de l’extrema dreta”, detalla Sabrià. El sociòleg es pregunta si amb aquesta llei “no estan fent un favor a l’extrema dreta, perquè té un discurs fabricat des de fa dècades sobre el tema. Fins a quin punt els dones més legitimitat? En votaran la còpia o aniran a l’original?”.
Per ara, però, Junts per Catalunya i el context català se situen molt lluny del punt de maduració política de la influència de l’extrema dreta en països com ara Alemanya, França o Itàlia. No obstant això, segons els experts, els posicionaments contra els migrants multireincidents mostren un acostament a postures esgrimides per aquestes formacions i, per influència d’aquestes, per partits de la dreta tradicional europea. Les mateixes veus, però, recomanen esperar a veure com es concreten aquestes declaracions o accions puntuals en propostes programàtiques a les pròximes eleccions europees i catalanes abans de concloure res en ferm.