Lleonard Muntaner ha editat Flor de Sardenya de Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871-1936) que comença així: “Som a Sardenya, a la part muntanyenca de Sardenya, en una petita ciutat que ens acontentarem anomenant només X***, per bé que sobre paper estigui marcada am un nom molt més llarg i sonor”.
El 1926, Grazia Deledda va rebre el Premi Nobel de Literatura. El també novel·lista de Nuoro Marcello Fois recrea l’enveja que el guardó va despertar en els veïns sards. A Memòria del buit (Periscopi, 2015) l’autor inclou aquesta conversa entre dos policies (un dels quals balla mentre sona el tango “Donde estás corazón?”):
“—Això (...), què es pensen a Nuoro, que ara que els han fet capital gràcies a l’arreplegada de la Grazia Deledda, els informaran de Roma?
Al caporal se li vas escapar el riure.
—No ha sentit el premi que ha rebut?, d’arreplegada res de res —va comentar.
El tinent no tenia intenció de deixar-se distreure, continuava ballant tot i que el disc feia estona que s’havia acabat.
—Molt bé —el va animar el caporal. I quasi semblava que l’absència de música fos determinant perquè el tinent no perdés la concentració.
—No, no sé quin premi és —va constatar tot d’una-. Quin premi és? —va preguntar explícitament en veure que el caporal no reaccionava.
—Un de molt gros —va dir l’altre—. Diu que a tot el món en parlen.
—Doncs així nosaltres no hi som, al món —va concloure el tinent—. Perquè jo no n’he sentit a parlar.
—Què vol que ens diguin a nosaltres, tinent, i ara qui els aguanta, aquests creguts de nuoresos, que si no n’hi havia prou amb els fums que ja tenien...”