Quina és la seva entrada al món de la música?
La meva entrada a la vida. Jo recordo tenir vuit o nou anys i el meu pare explicar-nos a casa que hi havia un grup anglès que es deia les pistoles del sexe, els Sex Pistols. Recordo perfectament els dos primers singles que vaig comprar amb 9 o 10 anys. Eren un de Changing of the Guards de Bob Dylan i Dust in the wind de Kansas. Vaig ser molt precoç. Des de sempre la música m’ha atret.
I de forma activa?
Eren uns altres temps. Jo era petit quan la contracultura barcelonina, però anava al mercat de Sant Antoni i comprava la revista Star, una revista contracultural de còmic i música. Un dia malalt a casa, amb 13 anys, sol, vaig agafar la ràdio buscant música que m’agradés i vaig sintonitzar amb Radio Pica de Barcelona. Uns dies després vaig descobrir, a través de la ràdio, que hi havia unes revistes que feia la gent mateixa, que es deien fanzines, i es venien a una botiga de Via Laietana, a la part que ara és Pau Claris. Era la botiga de la revista Star, precisament. Vaig anar-hi, vaig comprar fanzines i vaig pensar que volia fer-ne un. Amb 14 anys vaig començar a fer-ne un.
Com es deia?
Barna Rock. Estava obert a totes les tendències de la moguda barcelonina. En vaig fer tres números. Hi sortien des de Loquillo a Brighton 64, Kangrena, Decibelios, Cepillos, que era un grup mood… Uns mesos després, abans dels 15, vaig veure que el que em motivava més era el punk i vaig deixar de fer Barna Rock i vaig començar a fer Melodias Destructoras que era un fanzine punk. Uns mesos després vaig muntar el meu primer grup, Epidémia. Amb 14 anys faig la meva primera actuació com a cantant i munto el meu primer concert com a promotor amb tres grups: Desechables, Kangrena i Código Neurótico. Jo no sabia ni el que volia dir promotor. Llavors, la vida em va portar. Vaig estar tocant amb Juanito Piquete y los mata esquiroles. Sempre vinculat de manera més o menys alternativa a la comunicació. Vaig fer un programa a Radio Pica i escrivia al Rock Special. També tocava amb Pixamandúrries. Fins que un dia va trucar Tomasin, membre de Mano Negra, que s’havia posat en un grup que es deia Color Humano i estaven a Paris. Em va dir que volien venir a Barcelona i em va demanar que els busqués pis i local d’assaig perquè l’estiu del 96 tenien tres o quatre concerts per Catalunya. Quan se’ls van acabar els concerts, com que jo feia, entre cometes, de mànager dels meus grups i tenia contactes, vaig començar a trucar els meus amics que muntaven concerts dient-los que estava amb un grup molt bo i que calia fer concerts. Uns mesos després em van dir que em quedés com a mànager oficial.
Així neix Kasba Music?
Així neix Hace Color, que era l’agència de contractació que vam crear el 1997. Legalment, com a cobertura del grup, vam crear l’Associació Cultural Color i com a marca ens vam quedar amb Hace Color. Neix per donar cobertura, també, a altres grups que trobàvem pel camí i començaven a fer el que s’anomenava mestissatge, com els Trimelón que és el primer grup de Muchachito. Vam portar també grups de França. Amb Hace Color hi vam estar des de llavors fins el 2014. Com a mànager negociava amb les discogràfiques els discos dels grups que jo portava, però arribat a un punt era una mica farragós. Vam decidir muntar una discogràfica i fer-ho nosaltres. El 2004 neix Kasba Music, com a entitat independent. Ni tots els grups de Kasba eren a Hace Color ni al revés. Amb la crisi de 2008 ens va començar a pesar molt el tema del management, amb els ajuntaments costava molt cobrar els bolos, fins que el 2014 ho vam aconseguir deixar. Va costar molt perquè era difícil deixar els grups i seguíem amb la Kinky Beat perquè era la nostra banda. Quan el 2014 ho deixa la Kinky, nosaltres ens quedem només amb Kasba.
Tornant enrere, com recorda els anys del punk i la relació amb el moviment contestatari?
Era una cosa natural. Per una banda, a Barcelona especialment, molta gent creativa sempre ha estat vinculada al món llibertari per idees de llibertat creativa. Per la idea de cultura lliure. Parlo de cantautors dels setanta, gent del cinema que el 77 munta el sindicat audiovisual vinculat a la CNT. El Mario Gas, per exemple, hi estava vinculat. Hi havia un col·lectiu de vídeo molt potent on hi havia el Pau Maragall, el germà dels Maragall. Després, amb el punk va ser igual. Òbviament, la gent de l’Odi Social eren activistes, més o menys, del moviment llibertari. Com ho era jo o la gent de Monstruación. Llavors era una cosa natural. El moviment llibertari, per fer determinades activitats es nodria del sector creatiu i aquest es nodria d’un públic que formava part del moviment llibertari. Però, mai va ser una moguda exclusiva o excloent.
Tu creus que acabes al punk per la vinculació amb el moviment okupa o és al revés?
A nivell personal, del dia a dia, és la música el que em porta cap aquí. Quan vaig presentar el llibre Que pagui Pujol, en les primeres presentacions deia que em vaig fer punk amb 14 anys i tot el que t’he explicat. Al cap de dues o tres presentacions, va sortir un company, el Poli, baixista d’Odi Social, que em va tallar i em va dir: “no et confonguis. Tu vas néixer punk, el que passa és que amb 14 anys te’n vas adonar”. Les persones que són antiautoritàries, neixen antiautoritàries. Com que vam néixer als seixanta, ens vam vincular al moviment punk. Si haguéssim nascut a la dècada dels cinquanta, ens hauríem vinculat més al moviment hippie, la cançó d’autor o el rotllo laietà. El sentiment per la música i l’antiautoritarisme van amb nosaltres.
Això marca la manera de treballar de Kasba?
Totalment. Si no hagués viscut tot el que vaig viure abans de crear Kasba, si l’Amparo no hagués viscut el que va viure, Kasba no seria el que és. Nosaltres, des de sempre, reivindiquem que intentem emmirallar-nos en Tralla Records i Esan Ozenki. Són segells paral·lels, del 1981. Tampoc és casualitat que jo vaig treballar o col·laborar amb els dos. A Tralla vaig portar durant dos anys el departament internacional i a Esan Ozenki la comunicació a Catalunya. No és casualitat que el 2003 tanca Tralla Records i el 2004 nosaltres creem Kasba Music.
És la cultura que ve dels moviments socials…
Sobretot en la forma de fer. Tralla Records era un segell cooperatiu. Va ser la primera cooperativa vinculada a la música catalana. Kasba no va ser-ho perquè en aquell moment t’obligava a ser un mínim de cinc persones treballant. Si Tralla va desaparèixer en aquell moment, va ser per aquesta càrrega econòmica. Nosaltres vam començar Kasba amb una persona, l’Amparo, i jo estava a Hace Color. Quan tanca Hace, jo em sumo a Kasba. Gràcies a mantenir el projecte amb els mínims, vam aconseguir fonamentar-lo molt bé per aguantar. Sobretot, el que hi ha a Kasba de tot allò són les formes amb els músics. Mai, a Kasba, s’ha firmat un contracte de més d’un disc. Quan s’acaba, el grup és lliure de marxar. Per això, amb tots els artistes que d’alguna manera hem ajudat a arribar lluny -La Pegatina, Lágrimas de Sangre, Ginestà- hem publicat tres discos i després han volat perquè volien més. Nosaltres podem intentar donar més de segons què, però no més de tot. Va ser la conversa amb un dels grups. Em van dir que marxarien per anar a un segell gran. Jo els vaig preguntar què volien perquè potser els ho podíem donar. Em van dir: “volem més, més de tot”. Els vaig dir que marxessin, perquè jo no vull ni intentar donar-los més de tot. Per mi no té sentit. Si em demanes més pasta, potser puc fer un esforç. Però, més de tot, més fama, no m’interessa. Jo soc aquí per la cultura.
Li sap greu?
Gens ni mica. Amb La Pegatina, que se’n va anar a Warner, som molt amics. S’han portat amb Kasba de manera excepcional perquè han entès el projecte de Kasba i li han donat suport des de lluny sempre. No em sap greu. Intentem ser colegues amb tothom, però no pots pretendre ser amic de tothom. Hem publicat 230 discos. Però, amb molts músics hem estat a casa dinant. Però, entre el dubte de seguir sent amics i que vagis a treballar amb algú altre o forçar un últim intent plegats i acabar malament, no tenim cap dubte. Que ho provin. Sempre serem aquí si volen tornar.
No és un missatge habitual al món de la música?
No és habitual al món empresarial i en el capitalisme. Però, l’Amparo i jo som anticapitalistes. No crec que Kasba sigui un segell anticapitalista. Avui és difícil dir que una empresa ho és. Però, si les dues persones que el gestionen ho són, el segell tindrà alguna cosa diferent. A vegades ens toca competir i ho odio. Però és una realitat d’aquest món. Hem de fer concessions i hem de tenir contradiccions. Som punkis i en aquest món vivim en contradicció total. Som anticapitalistes i en aquest món és impossible viure al marge del capitalisme. Jo tinc tarja bancària i és la meva major contradicció. Però, vivim aquí, al segle XXI, no en una ermita. Però, alguna cosa del que l’Amparo i jo som humanament, a Kasba se sent.
Han decidit fer una col·lecció de discs en motiu del 20 aniversari. Per què?
Vam commemorar els 15 fent dos concerts i va ser molt feixuc. Kasba no és un segell tancat a una escena musical. Hem publicat cançó d’autor, rap, hardcore, flamenc, mestissatge, ska, reggae… l’últim disc que hem publicat, el de Solk, és música tradicional. Si el segell és d’una escena, és fàcil que els músics es coneguin entre ells i muntar un festival pot ser senzill i divertit. Però, amb músics que no es coneixen és complicat. D’altra banda, un festival eclèctic el pots fer en un gran festival. Però, en una nit, a una sala de Barcelona, fer coincidir rap amb punk i un cantautor és un desastre. Això ho vam viure amb el 15 aniversari. Kasba què fa? Treure discs. Doncs farem això pel 20 aniversari. És una col·lecció que m’atreviria a dir que és un dels projectes més bèsties de la meva vida. Té tres eixos.
Quins?
Un, posar en valor el que Kasba ha fet durant 20 anys. El segon és rendir sentit homenatge a músics que han passat per Kasba i han mort. I, per últim, explicar que tenim un passat musical i que gràcies a això neix Kasba. Això fa que la col·lecció sigui molt compacte i es pugui defensar culturalment i política.
Dins d’això, té pes el que s’ha conegut com so Barcelona. Quin pes té aquest moviment per Kasba?
Kasba neix quan portàvem Hace Color. Tot i ser una agència de manàgement oberta, el 90% dels grups feien mestissatge, el que es coneixia com a so Barcelona. Comencem amb Color Humano, s’hi suma Trimelón, Joxé Ripiau, Cheb Balowsky, La Kinky Beat… Però, la veritat és que també teníem Ràbia Positiva o Habeas Corpus. Però, estàvem vinculats a l’estil mestís. Quan neix Kasba, comença publicant això de manera natural. El primer disc és el primer de la Kinky Beat, el segon és l’últim de Cheb Balowsky. Els grups que comencen a fer això, miren cap a Kasba. Així venen Zulú 9.30, La Pegatina, Muyayo Riff… Tots venen a Kasba. Com a segell teníem clar que no ens volíem lligar a un estil específic. Per això, als dos anys ja publiquem un doble disc de Ràbia Positiva i poc després un raper de Sevill, S Curro. Comencem a obrir la visió musical. Avui és completament eclèctica i en un mateix any no surten dos discos d’una mateixa escena. És per una raó personal: no volem perdre mai l’estima que tenim per la música i la nostra escena. Si féssim sempre discos de mestissatge i punk hardcore estaríem avorrits. El nostres abast de mitjans també estaríem tancats a això. Aquest any hem tret Lasta Sanko, un grup en català de música electrònica amb arrels afros. També el recopilatori República Afrobeat, el disc d’Enoch DMK, un raper barceloní, el disc de Solk que és música tradicional de l’Ebre… Això ens fa estar molt vius de cara als mitjans. No ens podem adormir perquè la promoció de cada disc és completament diferent. Ens fa estar vius i estimar la música en majúscules. Jo soc punk, però musicalment era punk amb 14 o 18 anys. Ara, gaudeixo de diferents estils de música. Kasba fa música per tots els estats d’ànim i hores del dia.
Què creus significa per la ciutat el moviment del so Barcelona? Acaba sent coherent amb allò a què aspirava?
Hi ha dos moments marcadament diferenciats d’aquest so. M’atreviria a dir que el primer arriba fins a l’any 2010, aproximadament. Des del 1996 quan Color Humano s’estableix a Barcelona, que va ser el primer grup que va funcionar fort, -i ja s’estaven creant els Dusminguet- era un moviment totalment alternatiu al marge de les institucions. Es bellugava en espais autogestionats. A totes les concentracions polítiques dels moviments socials aquests grups hi actuaven. Quan l’ajuntament de Barcelona se n’adona de les possibilitats del moviment i comença a contractar grups, com Ojos de Brujo o Dusminguet, hi ha aquells mítics concerts on de sobte apareixia a l’escenari gent amb una pancarta contra els desnonaments a la ciutat, per exemple, i els organitzadors s’estiraven dels cabells. Una molt sonada, en una festa del desè aniversari dels jocs, on tocava Ojos de Brujo. La gent que pujava, era gent que entrava al backstage amb passes de músics que els donaven cobertura perquè donaven suport a les reivindicacions. Els primers grups estaven molt vinculats als moviment socials. A partir de 2010 hi ha una nova generació com La Pegatina o Txarango que no tenen aquest vincle i arriben a aquesta història només per la música. Els primers grups van tenir zero representació als mitjans de comunicació. De sobte, a partir del 2010, tots aquests grups, especialment Txarango, tenen ple suport de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És perquè tot el component polític ha estat diluït.
Abans parlava de l’impacte de la crisi de 2008. Per una discogràfica, la caiguda de la venda de discs és un xoc important. Gairebé que vosaltres heu crescut en direcció contraria a la crisi del disc. Com us ho heu fet?
Nosaltres obrim Kasba quan el sistema discogràfic està en crisi. Tanquen per la pirateria, per la irrupció d’internet i perquè el CD no deixa de ser una maniobra econòmica per carregar-se el vinil i fer desaparèixer tots aquests petits segells. Nosaltres, muntem Kasba conscients d’un entorn contrari. Des del principi treballem amb les eines digitals i som capaços d’afiançar el projecte. Això ens permet pujar. Hi ha un moment molt important a Kasba. Quan naixem, Made in Barna de la Kinky Beat ven més de 5.000 còpies. El segon de Cheb Balowsky entre 4 i 5 mil còpies. És fort pel començament d’un segell. Dona una bona empenta. Comencem a créixer. Contractem una tercera persona i una mica després una quarta persona. Arriba un moment en què som cinc persones. Important, no per res, a Kasba tothom tenia el mateix sou. El que jo cobrava era el que cobrava tothom, jo no era el cap ni l’Amparo. Arriba un moment en què som cinc i publiquem 15 discs en un any. Per l’empenta natural del món capitalista en el que vius. No per voluntat pròpia. Nosaltres, en aquell moment, volíem més. De sobte, comença a ser un maldecap.
Per què?
Era massa responsabilitat. Massa estrés. De sobte, els treballadors ho van deixant. L’Amparo i jo vam veure que era la nostra. No volem creixer, el món demana decreixement. Vam començar a decreixer. A mida que les treballadores marxaven, no les substituïm i baixem la producció. Arriba un moment en què tornem a ser els dos i passem a fer cinc discs. Ho farem superbé i farem només el que volem fer i el que ens estimem. Així és com Kasba ha crescut. No hem crescut econòmicament, però sí en qualitat i referència pública. Hem fet menys discos, però molt millor tractats.