El 2024 la política catalana viurà entre les conseqüències de les eleccions espanyoles de 2023 i la possibilitat d’un avançament electoral a la Generalitat a finals del nou any. A mig camí, les eleccions europees serviran per prendre el pols a les tendències demoscòpiques i fer un primer test d’estrès a l’independentisme després de les darreres davallades electorals, les persistents tensions internes i els pactes amb els socialistes.
La clau de la caixa
El gener començarà, però, amb la mirada posada en les negociacions per l’aprovació, amb retard, dels pressupostos de la Generalitat de 2024. En la consecució d’aquest pacte, el president català Pere Aragonès s’hi juga tenir a disposició una eina que li permeti fer lluir la seva acció de govern el darrer any abans de les eleccions. També, mostrar la seva capacitat de poder recollir les majories necessàries per fer avançar el país malgrat disposar només del suport dels trenta-tres diputats del seu partit.
Certament, el Govern d’Esquerra Republicana podria intentar arribar a finals de mandat amb una pròrroga pressupostària, però seria interpretat com un senyal de debilitat a les portes d’una convocatòria electoral. A més a més, els jugaria en contra de la imatge de partit de govern responsable que fa anys que treballen per construir des de l’equip de comunicació de la formació.
Aconseguir aprovar els pressupostos, però, tampoc ha de ser per força una victòria per als republicans. A l’altre costat de la taula, Junts per Catalunya, PSC i Catalunya en Comú són plenament conscients de la posició de debilitat que té Aragonès per la manca de socis estables de govern i estan disposats a fer pagar més car que mai el seu suport als comptes. Això podria desdibuixar el full de ruta d’ERC, a més de fer-los embarrancar en debats que tensen la seva pròpia militància com és el cas del projecte del casino Hard Rock, una de les principals exigències del PSC i que ja s’ha convertit en un dels punts clàssics de la política catalana dels darrers anys.
Amnistia i més enllà
També serà un primer moment per veure si Esquerra és capaç de fer valer, i fer pagar, al PSC i als comuns el seu suport a la investidura de Pedro Sánchez i el govern de PSOE-Sumar al Congrés dels Diputats.
El 2024 serà, doncs, un any de seguiment dels pactes als quals han arribat entre ERC i el Govern espanyol, i entre aquest i Junts per Catalunya i Carles Puigdemont. Totes dues formacions han acordat taules de negociació amb el PSOE per avançar en la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol que se sumen a la ja existent taula de diàleg entre el Govern català i el de l’Estat. Si se seguís la tendència dels darrers anys, tot porta a pensar que el PSOE farà el possible per dilatar les convocatòries d’aquestes taules de negociació per minimitzar-ne la presència pública i, també, la profunditat de les discussions polítiques. També restarà per veure si es manté la presència d’un relator internacional a les taules entre el PSOE i Junts, i si això es fa extensible a les altres.
No s’espera, malgrat la voluntat dels independentistes, que el PSOE accedeixi a fer cap pas endavant en termes de dret a l’autodeterminació de resultes d’aquestes negociacions. Ara bé, als socialistes els interessa mantenir-les vives perquè necessitarà el suport dels partits independentistes si vol aprovar els seus primers pressupostos de l’Estat espanyol durant aquest curs.
Dins del paquet de compliment d’acords, serà important, pel que fa a l’apartat d’infraestructures, veure com es desenvoluparà el traspàs de Rodalies de l’Estat a la Generalitat. Segons les previsions, després de Reis s’haurien de començar a constituir les comissions per desplegar l’acord. Durant la primera meitat de l’any hauria d’arribar el traspàs de fons de l’Estat relacionat amb el dèficit tarifari i caldria crear l’empresa Rodalies de Catalunya que ha de gestionar el servei. Si tot anés tal com vaticinen els millors escenaris, l’estiu de 2024 ja hauria de ser un servei de gestió absolutament catalana.
El punt clau dels acords entre el Govern espanyol i els independentistes, però, és la llei d’amnistia que hauria de permetre la fi de la repressió vinculada al referèndum del Primer d’Octubre, el retorn a territori català sota control espanyol dels exiliats i que els membres del govern de l’1 d’Octubre puguin tornar a optar a càrrecs públics institucionals.
Tanmateix, l’aprovació de l’amnistia no serà cosa d’un parell de dies. Els tràmits a les cambres espanyoles mantindran el procés obert durant, com a mínim, el primer trimestre de l’any. Cal tenir en compte, però, que és més que probable que en el pas pel Senat el PP vulgui dilatar i entorpir tot el possible el progrés de la llei. Un cop superat això, a més a més, cal esperar recursos d’inconstitucionalitat per part dels partits de la dreta espanyolista, així com recursos provinents per part dels tribunals de l’Estat. Uns recursos que podrien arribar, fins i tot, a instàncies europees, com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Entre una cosa i l’altra, el tràmit de l’amnistia podria allargar-se més d’un any. D’altra banda, els pronòstics més optimistes estimen que l’amnistia podria ser aprovada i publicada al Butlletí Oficial de l’Estat durant la primavera i que els tribunals i ens administratius tindrien un parell de mesos per fer efectiva l’aplicació de la llei.
Líders
El ritme en què avanci l’amnistia serà també determinant a l’hora de fixar els candidats d’ERC i Junts per Catalunya a les eleccions europees i catalanes.
Per part dels republicans, de cara a les europees, ja s’ha fet saber que Raül Romeva seria el cap de cartell de l’ALE (Aliança Lliure Europea) a presidir la Comissió Europea. Un càrrec sobretot simbòlic tenint en compte que, al cap i a la fi, l’ALE s’aixopluga sota el paraigua dels Verds europeus, que tindran el seu candidat i que és complicat que els terminis del procés d’amnistia siguin prou àgils perquè Romeva pugui inscriure’s com a candidat. Si així fos, els eurodiputats Jordi Solé i Diana Riba serien els perfils amb més possibilitats per encapçalar les files d’ERC.
El mateix passa amb Junts per Catalunya, que disputarà fins a l’últim moment la possibilitat que Carles Puigdemont pugui ser candidat al Parlament Europeu d’on ja és diputat. Tanmateix, tot dependrà dels terminis de l’amnistia. De la mateixa manera que aquests permetran obrir, o no, el debat de si Carles Puigdemont hauria de ser, de nou, candidat a les eleccions al Parlament, que, a molt estirar, haurien de ser el febrer de 2025. Així i tot, fonts de l’entorn d’ERC fan circular que una data més factible seria l’avançament al mes de novembre.
Si Puigdemont no pot ser candidat —o si no ho volgués—, s’obriria un debat important al si de Junts per Catalunya. El darrer cop, el debat va acabar en unes primàries que van confrontar Laura Borràs a Damià Calvet en representació de les dues pulsions que romanen al si del partit. En aquesta ocasió, amb Laura Borràs fora de joc i sense tenir al seu entorn ningú amb prou projecció, el més previsible és que el candidat surti de l’entorn de confiança de Jordi Turull, secretari general del partit.
El nom que a hores d’ara sembla tenir millor posició és el de Josep Rull, que, malgrat ser ex-pres polític, ja no estaria subjecte a les penes d’inhabilitació després de la revisió de la sentència per part del Tribunal Suprem espanyol. Rull compleix dos requisits que li permetrien tenir un aval ampli dins del partit. D’una banda, convenç el sector postconvergent per la seva llarga trajectòria dins les files nacionalistes. De l’altra, podria tenir l’aval dels sectors incorporats a l’espai polític després del Primer d’Octubre pel seu paper com a conseller represaliat per participar en l’organització del referèndum.
Un altre gran interrogant és saber qui liderarà la CUP a les pròximes eleccions al Parlament. A finals de 2023, la seva anterior candidata, Dolors Sabater, va abandonar el Parlament per centrar-se en la tasca local a Badalona. El seu relleu hauria d’aparèixer fruit del procés de replantejament intern que ha obert la CUP i marcarà el 2024 dels anticapitalistes. L’anomenat Procés de Garbí, que s’estendrà durant bona part de l’any, ha de servir perquè els cupaires defineixin quin és el rol que ha d’exercir el partit en el tauler polític actual i de quina manera s’ha d’obrir a la incorporació d’altres actors polítics a les seves candidatures. És a dir, com es materialitza el que anomenen Unitat Popular.
Plus ultra
Finalment, el 2024 també podria ser l’any de la irrupció d’un quart, o fins i tot un cinquè, espai independentista. D’una banda, per la crescuda de la presència mediàtica de la líder del partit d’extrema dreta Aliança Catalana i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, i el seu argumentari polític. De l’altra, pels treballs que fa mesos que diferents actors fan per intentar organitzar els sectors més irredempts de l’independentisme descontents amb Junts, ERC i la CUP i on es podria encabir, per un costat, l’ANC i, per l’altre, l’entorn de persones com Clara Ponsatí, Jordi Graupera, Josep Costa o Albano-Dante Fachín.
Tots ells es podrien veure beneficiats pel decreixement de la influència del sector borrasista dins de Junts per Catalunya i pel gir pragmàtic que ha fet el partit els darrers mesos en algunes decisions. Ja sigui per l’acord de Carles Puigdemont amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez o pel possible pacte, que sembla a prop de tancar-se, entre el PSC de Jaume Collboni i Xavier Trias per governar conjuntament la ciutat de Barcelona.
Qui s’endú el primer lloc?
Tot a les portes d’un avançament electoral on caldrà veure si el PSC, amb Salvador Illa al capdavant, es consolida com a primer partit de Catalunya i si té prou força per trencar la majoria independentista. Serà, també, un moment clau per veure si el sobiranisme continua amb la tendència a la baixa dels darrers passos per les urnes. Especialment, en el cas d’ERC, que ha encadenat dues patacades considerables en les últimes eleccions municipals i espanyoles.