En aquest primer «combat» de l’any 2024, crec important ―almenys per a mi ho és― assenyalar que aquest article és el que fa el número 100 dels Combats per la història (secció de la revista que anomeno així en homenatge al cèlebre assaig Combats pour l’histoire del renovador dels estudis històrics Lucien Febvre) que el setmanari El Temps, al seu format digital, publica des del 23 de febrer de 2020. D’antuvi, jo pretenia només escriure unes paraules sobre la fita aconseguida, a manera de proemi, incloses en un article dels ―diguem-ne― «normals» que dedico quinzenalment a un personatge o esdeveniment de la història nacional dels catalans; però ―vaja!― escrivint-lo, l’apriorísticament proemi ha cobrat vida i, sense adonar-me’n, s’ha convertit en una dissertació mereixedora d’article propi, sobre la nostra història ―la història nacional dels catalans― i la dels altres, en concret la «dels altres» que neguen que hi hagi una «història nacional dels catalans». Així que el «combat» pensat en un principi per a iniciar l’any el deixaré per a un altre dia i en aquesta avinentesa publicaré, amb algun retoc, el que d’antuvi havia estat concebut com un proemi en el qual explicar alguns dels motius que m’indueixen a «combatre per la història» des de la tribuna que em proporciona El Temps. En definitiva, cada «combat» respon al desig de divulgar la història nacional dels catalans i, en conseqüència, desvetlla la pugna entre els qui volem recuperar la memòria del nostre passat com a col·lectivitat singular en el marc de la humanitat i combatem la desmemòria, malgrat no tenir un estat que ens empari, i «els altres», els que, amb els mitjans i la força d’un estat al darrere, ens volen desmemoriats, sense llengua, capcots, submisos, orfes d’història i ―sobretot― espanyols a seques.
Fer-nos espanyols? Un moment: ¿no deia el Cánovas del Castillo, artífex de la Primera Restauració borbònica a Espanya, és a dir, de l’Estat espanyol tal com el coneixem avui dia, que «son españoles los que no pueden ser otra cosa»? L’anècdota de Cánovas, tan sucosa, l’explica Benito Pérez Galdós en un dels seus Episodios nacionales, concretament ho fa en la novel·la Cánovas (1912). No m’estic de reproduir-la sencera ací:
«Y ahora, lector mío, a mi modo continuaré la Historia de España, como decía Cánovas. En cuanto terminaron los desaboridos festejos, las Cortes enredáronse en el arduo trajín de fabricar la nueva Constitución, la cual si no me sale mal la cuenta, era la sexta que los españoles del siglo XIX habíamos estatuido para pasar el rato. Naturalmente, se nombró una Comisión cuyos individuos trabajaban como fieras para pergeñar el documento, y a este propósito os diré que la última nota del regocijo público, en los jolgorios de la paz, la dio don Antonio Cánovas con una frase graciosísima que vais a conocer. Hallábase una tarde en el banco azul el Presidente del Consejo, fatigado de un largo y enojoso debate, cuando se le acercaron dos señores de la Comisión para preguntarle cómo redactarían el artículo del Código fundamental que dice: son españoles los tales y tales… Don Antonio, quitándose y poniéndose los lentes, con aquel guiño característico que expresaba su mal humor ante toda impertinencia, contestó ceceoso: ‘Pongan ustedes que son españoles… los que no pueden ser otra cosa’.»
I dic jo: si és així, incapaços ―els espanyols― d’identificar-se nacionalment (penseu que per a aquella gent de 1879 cubans, porto-riquenys i filipins eren espanyols), el que provocà la boutade del Sr. Cánovas, per què, doncs, la seva obcecació a privar-nos, als que sí som una altra cosa, de ser el que som per a ser, contra la nostra voluntat, dels que no són ―i bé que ho saben― ni molla ni crosta? Com diria el gal Obèlix, el de l’Astèrix, en versió original: c’est qui sont fous, ces romains! En compte de romains llegiu espagnols i ―voilà!― ja teniu resposta a l’«enigma històric» de don Claudio Sánchez Albornoz. Don Claudio, com tantes altres primeres ballarines de la historiografia de rància ànima carpetovetònica, dídims visigòtics i enemiga de la diversitat ibèrica, s’aferrava com una paparra al mot, al corònim santificat, España, l’Espanya sempiterna d’arrel divina, amb què pretenia fer la cosa, els espanyols, però no se’n sortí ―impossible!― i, finalment, parterejà ―dit a la manera d’Horaci― un ridiculus mus (un ratolí ridícul). O com diríem en català castís, molta fressa i poca endreça. Per molts solemnes patracols que hi dediqui i passió que li posi, els neandertals de Gibraltar no eren espanyols, ni les mones tampoc.
Contra la història impossible, d’arrels faulesques, dels qui no poden ser una altra cosa, canonitzada per l’Estat que els liberals decimonònics espanyols es tragueren del barret en 1833, hi ha la història «ciència dels homes en el temps», com la defineix l’historiador Marc Bloch a la seva Apologie pour l’histoire (1949), la qual serveix d’estímul per a la construcció d’una història alternativa, sense cides, pizarros, piques a Flandes ni dompelayos, en la qual els catalans poder descobrir el nostre passat, rescatar-lo de l’oblit, dignificar-lo i transmetre’l al present i al futur. Aquest és l’esperit que regeix cadascun dels meus «combats» que veuen la llum a El Temps. El primer, La mata de jonc, Muntaner i la Catalunya completa, rendia homenatge al gran cronista de Peralada ―qui millor per a dedicar-li el núm. 1― que concebia la seva pàtria com la unió de totes les terres habitades per catalans. I d’aleshores ençà, cada quinze dies, sempre en diumenge, he procurat ser fidel al meu compromís amb la revista i els seus lectors. La història és un element irrenunciable per a ser poble; «mestra de la vida» deia Ciceró, que si no la fem nosaltres la faran contra nosaltres. Sí, com la «política» en el cèlebre aforisme de Joan Fuster. I és que la història, l’escriptura de la història, en certa manera, també és política, fins i tot la que s’elabora amb ínfules academicistes o, encara pitjor, essencialistes, com la dels dos grans empescadors conspicus de falòrnies, l’esmentat don Claudio Sánchez Albornoz i don Américo Castro, tots dos elevats al santoral historiogràfic espanyol precisament per llur habilitat d’abillar l’art de Clio amb vestidures de novel·la de Garci Rodríguez de Montalvo.
A més a més, de Don Claudio, Fuster (Contra Unamuno y los demás, 1975) afegia que «tiene la mentalidad de un obispo visigótico, exactamente de aquellos que vigilaron la abjuración de Recaredo»; mentre que a Don Américo el definia ―i no li faltava raó― com un mago embaucador, que a partir de les seves badomeries davalla capciosament a la política a través d’un relat històric estèril per a la història científica, però útil per al nacionalisme d’estat. Així sorgí un model d’història ad hoc, un ―cito Fuster― «singular género literario llamado ‘Historia de España’, caracterizado por sus altas dosis de fabulación». Ah! I, important, un gènere bastit, encara que els seus conreadors evitin reconèixer-ho, contra l’enemic triat per l’espanyolisme per a cohesionar els seus «nacionals»: Catalunya.
La història d’Espanya, l’oficial oficialíssima que s’escola en col·legis, instituts i universitats arreu dels dominis espanyols, és una successió de contarelles que menysté, quan no directament avorreix, tot allò que no sigui espanyol (castellà) en essència. Un altre don de l’espanyolisme historiogràfic fou don Ramón Menéndez Pidal, el redescobridor del Cid i adalil del supremacisme històric (Castella, la pàtria del Cid, ha de dominar Espanya) i lingüístic castellà, l’única llengua espanyola possible, i d’ací l’aberració proferida pel rei dels espanyols en el 2001: «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes». Als liberals espanyols els aterrava que la Monarquia a la qual eren submisos no fóra una nación. La diversitat lingüística els ho recordava cada dia. Als conservadors, a la seua manera capellanesca, també: per a don Marcelino Menéndez Pelayo el catolicisme era el nexe d’unió, l’essència, d’Espanya. Liberals i conservadors coincidien en reclamar una nación, una sola nación amb una sola llengua i una sola religió, el cafè per a tothom d’aleshores (a l’Espanya «foral» ―els bascos― i a l’«assimilada» ―els Països Catalans―, que les bombin), puix que, com reconeixia en 1835 el diputat Antonio Alcalá Galiano (del Partit Liberal Moderat) a les Corts regides per l’Estatut Reial de 1834, cal «hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora». I bé, es posaren mans a l’obra i ―vegeu!― d’aquelles noces (motins, pronunciamientos, guerres..., pel mig) aquests confits: «La Constitución [la de 1978 vigent] se fundamenta en la indissoluble unidad de la Nación espanyola, patria común e indivisible de todos los españoles».
L’Espanya-nació naixent, inexistent fins aleshores, s’afanyà a escriure la seva història nacional que la justifiqués, que la justifiqués des que ―arrea!― el primer troglodita amb tapaculs es passejà per la Península a la llunyana prehistòria. La història genera identitat, bé que ho sabien aquells liberals enyoradissos dels reis gots, el llistat dels quals era d’obligada memorització als centres d’ensenyament. Fou Modesto Lafuente y Zamalloa qui concebé per primer cop una «història nacional» espanyola al gust dels Alcalá Galiano i companyia, la Historia general de España desde los tiempos más remotos hasta la muerte de Fernando VII (1850-1867), en trenta volums, una història que estén l’espanyolitat a celtes i ibers ―Viriat era espanyol!― i que per primera vegada introdueix el concepte de reconquista referit ―escriu així Lafuente― a l’esfuerzo gigantesco que l’Espanya cristiana, l’única concebible per aquells nacionalistes espanyols, emprengué per a acabar amb la irrupción sarracena. A aquella Espanya nacional, ferotgement nacionalista, els moros li sobraven, eren els secuaces de Mahoma, com escrivia Álvaro Campaner y Fuertes al seu Bosquejo histórico de la dominación islamita en las Islas Baleares (1888). Igual de secuaces eren per a Don Claudio, que detestava els moros, també els jueus, que no els considerava part de lo español, de l’«enigma històric» que ell imaginava era Espanya; en canvi Don Américo, si més no, els tolerava, als moros i als jueus, com a integrants de la història d’Espanya. Vet ací l’origen de la cèlebre polèmica entre tots dos amb els llibres derivats, discussió que, en veritat, bastida sobre banalitats ―faules―, poc o més aviat no res ha aportat als estudis històrics, a la història.
Lafuente ho proclamà, l’estat-nació Espanya nasqué amb els Reis Catòlics, beatificats des d’aleshores per l’espanyolisme més tronat, que també agregà al seu santoral nacionalista Felip II (II de Castella, que per als catalans era I) perquè, ras i curt, deixà ―escriu Lafuente― als seus hereus una España gigantesca. Vinguts a menys, els espanyols, i privats d’Amèrica, l’ímpetu expansionista, salvatgement nacionalista, l’adreçaren contra les perifèries ibèriques insubmises, contra aqueixa Espanya pretesament «assimilada» i llengua diferent que es negava a ser espanyola del tot i per tant, esdevenia un problema: Catalunya. El gran «problema» que turmentava a José Ortega y Gasset. I és que alhora que Alcalá Galiano cridava a «hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora», la nació catalana sortia de la letargia secular (la Decadència) que la ignorava historiogràficament i literària, i àdhuc s’atrevia a proclamar la seva independència literària (Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat, 1841). A la història de cides i dompelayos, Catalunya respongué amb la Historia de Cataluña y la Corona de Aragón (1860-1863) de Víctor Balaguer. Els catalans redescobriren la seva història nacional i amb la Renaixença arribà el catalanisme. I des d’aleshores l’antagonisme entre Espanya (l’Espanya de Lafuente i los demás, tot parafrasejant Fuster) i Catalunya s’eixamplà més i més, cada cop més, fins avui.
Les faules espanyolistes s’imposen ―tracten d’imposar-se― per la força mediàtica de l’Estat que les sustenta. Malgrat elles, però, la història dels catalans sobreviu. Contra les faules amb màscares historicistes que els grups rectors de l’Estat dels espanyols ―com diria Edward H. Carr (What is History?, 1961)― «apliquen per a organitzar i controlar l’opinió de la massa», la història sorgeix com a eina d’alliberament i antídot per a contrarestar els relats tramposos. Heus ací per què cada quinze dies, amerat d’esperit ciceronià, combato per la història, per la història com a testimoni dels temps, llum de la veritat, vida de la memòria i mestra de la vida. Així ho faig en cadascun dels meus «combats», que amb aquest ja arriben al centenar i que espero, si conservo l’anuència de l’amic lector, la inspiració de Clio i l’aprovació de l’editor, poder continuar.