Turisme Cultural

Collserola, un oasi metropolità

Un parc natural enmig de l’àrea metropolitana de Barcelona té una funció imprescindible com a pulmó de l’espai més densament poblat de Catalunya. Però Collserola hibrida natura, cultura i història. Un patrimoni per descobrir en diverses passejades: des dels ibers laietans assentats en poblats com els de la Penya del Moro o Ca n’Oliver, fins a les pràctiques agrícoles que resisteixen en aquests oasi i els racons de retir espiritual, però no parlar dels espais de lleure com el parc d’atraccions del Tibidabo o el malaguanyat casino de l’Arrabassada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El català, digué Pere Coromines, és l’home fet per a la moderació de la bellesa, més apte per percebre una acordada riquesa de sons que per seguir els canvis massa sobtats de ritme, d’ànima que es mou enfora per l’atracció amena del paisatge. Aquesta moderació de la bellesa, aquesta atracció amena del paisatge, queda reflectida i simbolitzada, digué l’escriptor, per la serra de Collserola, i més concretament amb la visió que d’aquesta serra es té des de Barcelona.

“De Barcelona estant es distingeixen, sovint ben discretament —escrigué Coromines en el text “Elogi del paisatge català”, publicat a La Revista el 1932— els pins entre el Tibidabo i Collserola. El paisatge s’ofereix, doncs, a la contemplació del català, divers, pul·lulant, enriolat de formes movedisses, i així també es concreten en la nostra ànima les imatges sobre les quals treballa el pensament”.

El pensament i els pensaments. Perquè Collserola ha projectat sobre el català, i, especialment, sobre el barceloní, diverses imatges que, al seu torn, han generat diversos pensaments, de religiosos i espirituals, a festius, d’agrícoles a urbans, de pagesívols a burgesos, de bosquetans a científics.

Així, gairebé barrejats, trobem al cim el temple expiatori del Sagrat Cor i l’innocent Parc d’Atraccions, però el luxós Casino Hotel de l’Arrabassada, en ruïnes i emboscat, va ser enderrocat el 1940 i només és història. I, pertot arreu, una gran torre de comunicació, per una banda, i una torre d’aigües i un observatori meteorològic, per l’altra. I per tot el massís, diverses ermites. I torres residencials, estiguin aïllades o bé situades dins del barri residencial de Vallvidrera.

Bosc de Collserola

El cim sembla, però, patrimoni exclusiu de l’Església catòlica. Ho ha estat dues vegades. Primer, amb el bateig. El topònim Tibidabo és llatí i religiós: tibi dabo, “a tu ho donaré”, expressió evangèlica relacionada amb l’episodi de les temptacions de Jesús.

Aquest topònim ja apareix, diu el caputxí Valentí Serra de Maresa, en una carta del novembre de 1668, del qui fou virrei de Catalunya, Joan Josep d’Àustria. Segurament, diu el caputxí, fou un nom escollit pels monjos jerònims que donaren molts noms de la geografia bíblica que encara perduren a la Barcelona dels nostres dies: Vall d’Hebron, el Carmel, avinguda del Jordà, carrer de Betlem, de Natzaret, etc.

La segona ocupació eclesial al cim de Collserola es produeix amb la construcció del temple expiatori del Sagrat Cor, conseqüència de l’extensió a tota l’Església de la celebració litúrgica de la festa del Sagrat Cor impulsada per Pius IX el 1856 i de la campanya per coronar els cims, de muntanyes o turons, propers a les grans ciutats, d’estàtues gegantines dedicades a aquesta celebració, de París a Rio de Janeiro i tot Amèrica, de Polònia al Vietnam.

L’origen remot del temple expiatori del Tibidabo, diu Valentí Serra de Manresa, hem de situar-lo l’any 1886 (feia poc que s’havia ja inaugurat el de Puig-agut, a Manlleu), quan fou posada a disposició de sant Joan Bosco, fundador dels salesians, una peça de terra al cim del Tibidabo. Allí, a petició de D. Dorotea Chopitea, hi fou construïda una petita capella dedicada al Sagrat Cor, situada al peu mateix del futur temple expiatori i que, posteriorment, els salesians dedicarien també al Sagrat Cor de Jesús. No fou, però, fins l’any 1902 quan es beneí la primera pedra de l’actual santuari del Tibidabo, cerimònia feta molt poc després de la inauguració, a Girona, d’un temple expiatori dedicat al Sagrat Cor l’any 1901.

El projecte arquitectònic del Tibidabo, d’estil neogòtic, fou obra d’Enric Sagnier, un dels arquitectes amb més obra feta a Barcelona. La cripta fou la part que s’enllestí abans i ja fou inaugurada l’any 1911. Una volta acabada la Guerra Civil i finalitzades les necessàries obres de reconstrucció, per culpa dels desperfectes causats durant la revolta de 1936, el temple fou coronat per una “expressiva” estàtua monumental, diu l’historiador caputxí, obra de Frederic Marès, que es divisa des de tot Barcelona.

El Tibidabo és el cim més alt de la serra de Collserola i està coronat pel temple expiatori del Sagrat Cor. La seva falda està coberta de vegetació, sovint emblanquinada per la neu. Destaca, a la seva esquerra, també retallada al cel, la Torre de les Aigües. 

A més de la dèria vaticanista per erigir temples i estàtues monumentals del Sagrat Cor, uns altres factors van animar els promotors a posar en pràctica el projecte i a afanyar-se per veure’l realitzat. Primer, el rumor de la construcció a la muntanya d’un temple protestant i de l’hotel-casino. I, en segon lloc, un temor, aparegut a finals del XIX, a partir de la construcció, a París, de la Tour Eiffel, aixecada per un maçó, que les esglésies, amb els seus campanars, deixessin de ser els edificis més alts de la ciutat.

 

El Parc Natural

Des del 2010, més de vuit mil hectàrees de la serra de Collserola s’han convertit en un parc natural. S’hi manté, però, l’activitat agrícola, amb prats i horta, vinya inclosa, i una mica la ramadera. I es vol que s’hi mantingui i prosperi.

Així, el passat 10 d’octubre es va engegar Arrela’t! Servei de suport a la Pagesia de Collserola, un dels principals resultats del Pla d’Acció Alimentem Collserola, dissenyat conjuntament amb la pagesia de l’àmbit d’influència del Parc Natural de Collserola i treballa des de les perspectives de la producció agrària ecològica, l’agroecologia, l’economia social, solidària i cooperativa i la perspectiva de gènere.

El servei dona suport en 5 àmbits: producció i planificació de cultius, tramitació administrativa, creació i consolidació d’empresa, ajuts públics i Banc de Terres de Collserola.

El parc es troba repartit en nou termes municipals (Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, el Papiol, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern) i és gestionat pel Consorci del Parc de Collserola que inclou la Diputació de Barcelona i els municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

A la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat del Vallès, i ben a prop de Vil·la Joana, hi ha el centre d’informació del parc. Inaugurat el 1990, és el punt d’acollida i de referència del visitant. Ofereix una informació general bàsica i pràctica: indrets, possibilitats, transports, serveis, etc., suggereix activitats encaminades al coneixement del Parc i dels seus valors i en promou un ús educatiu i respectuós.

Vil·la Joana és un santuari verdaguerià. Fou una de les masies més importants de Vallvidrera. Documentada des del segle XVI, va ser adquirida al segle XIX per la família Miralles, que la reformà completament i li donà caràcter residencial i el nom de Vil·la Joana pel qual és coneguda. Al maig de 1902, Ramon Miralles va convidar-hi Jacint Verdaguer quan els metges van recomanar-li aire de muntanya per pal·liar els efectes de la seva avançada tuberculosi. El poeta va morir en aquesta finca el dia 10 de juny d’aquell any.

Convertida per l’Ajuntament de Barcelona en museu, i reformada a consciència, l’exposició permanent dona a conèixer la història de la casa mateixa i incorpora elements com les peces de ceràmica trobades arran de les intervencions arqueològiques dutes a terme durant les obres de 2014-2016, mostres dels paviments, dels antics murs, el celler de la masia, etc.

Un altre apartat de l’exposició permanent fa referència a les Escoles Vil·la Joana, que s’hi van allotjar durant un temps. La resta es dedica a la literatura. Les sales d’exposició del primer pis estan monogràficament dedicades a Jacint Verdaguer i a Barcelona com a ciutat literària.

 Una de les riqueses del parc és la varietat botànica. I no només d’arbres. I entre els matolls i arbustos, hi tenen gran florida el groc de la ginesta, el fonoll i la gatosa i el blanc del romaní i la farigola. I abans que els boletaires barcelonins tinguessin cotxes per anar a boscos llunyans i descobrissin els Pirineus, els boscos de Collserola eren molt apreciats. Els pocs que ara hi van hi troben gran part de les espècies que molts busquen a més de cent quilòmetres de la ciutat.

 

Fonts

L’altra gran riquesa és la gran quantitat de fonts, algunes de les quals són molt emblemàtiques, com ara la font de la Budellera i la font d’en Ribas. Aquesta darrera font, situada al terme de Sant Cugat, és modernista i va ser construïda el 1909 per l’arquitecte Emili Sala amb mosaics de color on dominen el blanc i el verd. Havia de dignificar una nova residència projectada per Lluís Ribas, però que no es va arribar a fer perquè el promotor es va morir el 1911 sense descendència. Ben a prop hi ha la font de la Rabassada, també moderna, que formava part de l’antic casino.

A l’obaga del cim del Tibidabo, tocant a Vallvidrera, en un fondal d’una atracció singular, s’hi amaga la font més popular del parc, la de la Budellera, ordenada a base de murs, terrasses i escales, de la segona meitat del segle XIX. L’entorn de la Font es va restaurar el 1988 inspirant-se en el projecte original de l’arquitecte francès J.C.N. Forestier (1918). També s’hi col·locà una obra d’en Tàpies que representa l’escut de Barcelona.

Si parlem de fonts és que podem parlar d’aigua, de rieres i d’estanys. La riera de Vallvidrera, coneguda com a Rierada, s’enriqueix amb el torrent que neix de la font de la Budellera. És l’únic curs d’aigua permanent a tot el parc. Recorre 12 quilòmetres i omple un embassament construït el segle XIX que portava aigua canalitzada fins a un molí. A la part superior de la resclosa hi ha un petit salt d’aigua, conegut com a Salt d’Aigua de la Rierada.

Però, sobretot, omple el pantà de Vallvidrera, obra de l’arquitecte Elies Rogent, l’arquitecte de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll. Inaugurat el 1864, tingué primer un ús agrícola però després va subministrar aigua al municipi de Sarrià. La presa és considerada una joia de l’enginyeria hidràulica del seu temps. Fa 50 metres de llargària i 15 d’alçària i està construïda amb obra de maó.

El pantà de Vallvidrera és obra de l’arquitecte Elies Rogent, l’arquitecte de la Universitat de Barcelona i de la reconstrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll. Inaugurat el 1864, tingué primer un ús agrícola però després va subministrar aigua al municipi de Sarrià.

Ermites

I la tercera riquesa seria la de les ermites. La de la Salut, església romànica enllestida el segle XI i molt ben conservada, feia frontera amb dos municipis, el Papiol i Sant Cugat, fins que el 2010 la Generalitat va adjudicar-la tota al primer municipi.

Cap a les envistes de Molins de Rei i del pla del Llobregat hi ha l’ermita de Santa Creu d’Olorda, situada en una àmplia zona d’esbarjo. És, en part, preromànica i ha estat modificada al llarg dels segles, fins a arribar al renaixentista segle XVI.

Més ermites destacades. La Sant Cebrià i Santa Justina, coneguda com Sant Cebrià d’Horta, i la de Sant Medir. La primera pertany al barri de Montbau de Barcelona. És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant. La façana principal, a diferència de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada. L’altar està decorat amb un notable retaule barroc de fusta sobredaurada.

L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, coneguda com Sant Cebrià d’Horta, al barri de Montbau de Barcelona. És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant. La façana principal, a diferència de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada.

L’ermita de Sant Medir, al municipi i de Sant Cugat del Vallès, és una capella romànica restaurada que manté la seva estructura primitiva. És una construcció de planta rectangular amb volta de canó i està orientada a llevant. Per damunt de la façana s’aixeca un campanar de doble espadanya. La porta és de punt rodó i està adovellada. Existia ja el 1046 però documentalment consta des de 1120. La popularització de la llegenda de sant Medir de Barcelona la convertí en destí de pelegrins. El juliol de 1936 l’ermita va ser saquejada i incendiada. A l’interior hi ha uns esbossos originals de l’any 1948 de les pintures murals que l’artista local Josep Grau-Garriga  va projectar i que no es van portar a terme.

 

Restes ibèriques

Les restes ibèriques de Collserola s’han restaurat convenientment. Unes es troben a la penya del Moro, un turó de 276 metres d’alt situat a ponent del parc. Des del cim es té un domini visual de tot el delta del Llobregat i les serres del Garraf fins a més enllà de la conca de l’Anoia.

L’any 2000 l’Ajuntament de Sant Just Desvern va adquirir el terreny on hi ha el poblat iber i les restes d’una torre medieval i durant l’any 2002, el Consorci del Parc de Collserola i l’Ajuntament van finalitzar la recuperació i la restauració de les estructures medievals del cim.

L’indret ja era freqüentat durant el Bronze final —ara fa uns 2.850 anys—, però no va ser fins al segle VI aC que van edificar-s’hi les primeres construccions ibèriques. El moment àlgid del poblat se situa entre els anys 450 i 300 abans de la nostra era.

A la vessant de solell, on van localitzar-se una vintena d’habitacions que van ser en part excavades a la pissarra, els seus paviments eren de fang trepitjat i tenien una llar de foc central. Dues d’aquestes habitacions van condicionar-se perquè es poguessin visitar.

Al cim hi ha les restes d’una torre de defensa que té gairebé 4 metres de diàmetre i 1,20 metres d’alcària, i unes estructures adossades que van ser descobertes durant les excavacions efectuades l’any 2002. La construcció de la torre se situa entre dels segles X-XI.

A l’altra vessant de la serra, el Poblat Ibèric de Ca n’Oliver ha cristal·litzat en un museu. El 2010 es va inaugurar el Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver. És un edifici de nova planta que acull les oficines del Servei de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Cerdanyola i disposa de dues sales d’exposició, l’una permanent i l’altra temporal, els espais d’acollida, magatzems, zones de treball, laboratori, una biblioteca especialitzada en història local i arqueologia i és la seu del Col·lectiu de  Recerques Arqueològiques de Cerdanyola.

El poblat s’ha excavat de forma gairebé constant des del 1986. Les excavacions han posat en evidència que es tracta d’un dels assentaments ibèrics més destacats de la comarca i una peça rellevant dins de l’estudi de l’antic territori de la Laietània ibèrica entre els  segles VI i I aC.

El Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver és un conjunt patrimonial clau per conèixer la cultura ibèrica. Situat en un turó de la serra de Collserola, l’edifici s’encaixa dins d’una antiga pedrera i està envoltat per més de 6.000 m2 de restes arqueològiques recuperades. Integrat en el seu entorn natural de tal manera que resulta quasi invisible, des de la terrassa del Museu, que recupera l’antic perfil del turó, es pot contemplar tota la plana del Vallès i el Parc Natural. Al Museu s’exposen més de 500 objectes arqueològics i al poblat es poden visitar tres edificis reconstruïts.

 

Senderisme

La serra de Collserola és ideal per als senderistes. Es poden fer-hi travesses, com creuar-la de punta a unta, ja sigui des de la Torre del Baró o des del Parc Cervantes —a peu i amb bicicleta, per la carretera de les Aigües— o bé de banda a banda, des de la Bonanova, per exemple, fins a Sant Cugat del Vallès o Cerdanyola.

La Torre del Baró és una de les portes d’entrada al Parc de Collserola. S’arriba al Mirador de l’Estrella, construït el 2004.

I per a petits recorreguts amb família, cotxet inclòs, l’última guia apareguda, Parc Natural de Collserola. 12 excursions per a cames petites i en cotxet, de Sergi Garcia Gisbert, publicada per l’editorial Piolet, és del tot adient. Hi trobem els camins que porten als nombrosos miradors, a les principals fonts i algunes ermites. Les rutes, il·lustrades amb mapes detallats, estan molt ben indicades i amb constants referències paisatgístiques, històriques i artístiques. 

I, naturalment, al web del Parc Natural: https://www.parcnaturalcollserola.cat/ on hi ha tots els itineraris possibles, repartits en passejades, travesses, grans i petits recorreguts, itineraris recomanats, i itineraris en família.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.