Cooperació al desenvolupament

"Treballem projectes de cooperació en les rutes de fugida dels emigrants"

Meritxell Budó és la presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. L'alcaldessa de la Garriga (Vallès oriental) explica com s'inverteixen i vigilen els diners dels ajuntaments dedicats a projectes en països en vies de desenvolupament.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament gestiona les aportacions dels municipis (i Diputacions i Consells Comarcals) a molts projectes als països en vies de desenvolupament. Com s'organitza aquest sistema?

Som una xarxa de tots els municipis i organismes supramunicipals de Catalunya que fem polítiques públiques de cooperació al desenvolupament. A nivell polític tenim una Comissió Executiva que està formada per representants electes dels municipis que fan cooperació.

Quants sou?

Som 315 municipis socis del Fons. Però representem més del 85% de la població de Catalunya. A més de la Comissió Executiva hi ha una Junta Reduïda, que està formada per quatre representants -Presidència, Vicepresidència, Secretaria i Tresoreria-, que es corresponen a les quatre forces polítiques amb més representació en el Fons. Cadascun d'ells designen un membre per aquesta junta reduïda, que som els que aportem més al dia a dia de l'entitat. Formem part, doncs, de la presa de decisió del funcionament i de les campanyes d'emergència que s'obren des del fons -sempre, òbviament, a proposta dels tècnics-. I després tenim l'Àrea Tècnica organitzada pels diferents àmbits en els quals tenim actuació a terreny: bàsicament són Àmèrica central, Sudamèrica i Càrib; després tenim l'àrea d'Àfrica i alguna a la Mediterrània. A Àsia tenim petites coses que vam començar quan hi va haver el tsunami al sudest asiàtic. I hi ha algun projecte al Nepal, arran del terratrèmol que es va produir.

Meritxell Budó, alcaldessa de la Garriga i presidenta del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament // ROBERT RAMOS

Però a Amèrica central i a l'Àfrica teniu gent desplaçada.

Ara mateix tenim dues persones expatriades a terreny al Senegal, a Casamance, i a Managua (Nicaragua)... A més compartim aquests desplaçats a terreny amb l'Agència de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat. Al Líban compartim tècnics i projectes també, i a Moçambic compartim la persona que està expatriada també per part de l'Agència, i que ens fa suport puntual.

Els diners són dels ajuntaments, doncs?

Els fons són de diner públic, tot i que el Fons està constituït com a entitat privada. Però com totes les entitats que el formem sóm públiques es nodreix de diner públic.

El Fons recomana als ajuntaments on cooperar o els ofereix projectes perquè trien o recapta els diners i els dedica als projectes que considera més adients?

Tenim dos vessants. Els ajuntaments tenen vida pròpia i prenen les seves decisions. Molts ajuntaments tenen el seu propi consell municipal de cooperació i decidim quins projectes subvencionem (com a ajuntaments). Fem una convocatòria pública de subvencions d'uns projectes. Des del Fons acompanyem als ajuntaments en la validació i fem una auditoria prèvia per veure les possibilitats del projecte a l'hora de poder-lo finançar. Perquè, si des del principi veiem que el projecte tindrà problemes a l'hora de trobar finançament, aconsellem treballar-lo més, deixar-lo per un altre exercici o descartar-lo. Els consells municipals, amb les entitats locals, decidim quins projectes financem i, des del Fons, un cop s'ha aprovat el projecte es fa també l'acompanyament durant l'execució del projecte i, al final, per fer-ne una evaluació. Perquè si no, els municipis no tindrien aquesta capacitat per fer tot això.

Paral·lelament, des del Fons obrim campanyes d'emergència i la posem en coneixement dels socis per si volen fer una aportació. Aquestes campanyes d'emergència, que n'hi ha bastantes i, malauradament, se n'obrin sovint, sí que es gestionen directament, i en la seva totalitat des del Fons Català. Llavors és el Fons qui decideix amb quins organismes i quines associacions a terreny treballa aquesta campanya. No treballem tant en l'emergència mateixa -quan hi ha el terratrèmol- sinó que gestionem més aviat la postemergència. Un cop hi ha hagut el terratrèmol, anem a construir. Les nostres campanyes van més dirigides a aquesta postemergència que no al que és la primera emergència.

Després intentem crear sinèrgies entre els ajuntaments per plantejar algun projecte d'impacte. Es tracta d'evitar de fer molts projectes dispersos en la mateixa zona però sense impacte.

Fins on arriba aquesta cooperació al desenvolupament dels ajuntaments? També inclou projectes d'acollida d'immigrants?

L'acollida depassa la competència de la cooperació. Per mi, la cooperació inclou tot allò que passa més enllà de les nostres fronteres o tot allò que acompanya la comprensió que hi ha d'altres realitats, és a dir l'educació per al desenvolupament (sensibilització perquè es mantingui viu l'interès per la cooperació). L'acollida depassa una mica aquestes funcions del Fons. És un tema d'immigració i afecta serveis socials, etc. En temes d'acollida el que treballem és l'esmentada educació per al desenvolupament per tal de preparar la societat per a aquesta acollida. Val a dir que la societat catalana està molt preparada. De fet, quan hi va haver la guerra dels Balcans, Catalunya va ser pionera en l'acollida. I ara, perquè no han arribat totes les persones que havien d'arribar, però sí que s'ha treballat amb els municipis per a preparar-la.

I accions en origen per a aquesta acollida?

El que fem és treballar en les rutes de fugida d'aquesta gent, d'una banda, i en els camps de refugiats on s'han quedat.

El llistat de projectes que feu és llarg i inclou de molt diversos.

Sí, clar. Penso, per exemple, en la ciutat de Vic que col·labora des de fa molts anys a Diatock, al Senegal. Per què? Perquè Vic té una diàspora senegalesa molt important i molt organitzada i treballen aquests projectes en el seu país a través del seu ajuntament. Llavors allà estan fent una escola que vaig tenir l'ocasió de visitar. És una escola important i amb molts alumnes. I hi ha projectes també de salut, de sobirania alimentària, d'empoderament de la dona, d'empoderament dels governs locals -per treballar la descentralització i veure de quina manera aquests governs més propers a la ciutadania, i per tant els més capaços de copsar els seus problemes, poden millorar les coses. També hi ha polítiques de gènere: contra la mutilació genital; contra la violència masclista -que a l'Àfrica encara diuen violències de gènere-; contra els matrimonis prematurs.

Meritxell Budó // ROBERT RAMOS

És interessant que els immigrants treballin amb els ajuntaments per millorar situacions al seu país d'origen?

Sí, intentem treballar amb les diàspores per implicar-les de cara a la cohesió de l'ajuntament. I perquè ells són els que més coneixen la realitat del seu país i que ells també puguin ser actors del desenvolupament.

I en les rutes de fugida es pot treballar?

És una de les coses que més sorprén quan les expliques. A les rutes de fugida, mentre estan de camí o en camps de refugiats, també cal garantir la salut sexual i reproductiva de la dona. Les dones en rutes de fugida o en camps queden embarassades i tenen fills. Per tant has de garantir un control de l'embaràs; un part que garanteixi també la salut de la dona i del nadó. Amb Creu Roja tenim diversos projectes per donar atenció mèdica a les dones que tenen fills.

És suficient la col·laboració dels ajuntaments?

Quan va haver la crisi, hi va haver una davallada important de recursos i al Fons ho vam notar. Els ajuntaments van reduir recursos en cooperació. Havíem aconseguit el 0,7% de mitjana -que era una cosa bastant institucionalitzada en aquells ajuntaments que feien cooperació- i es va reduir. Alguns ho van reduir, fins i tot, per sota del 0,3%. Per sort el 2011 va començar a haver una recuperació de les finances municipals i aquest últim mandat (2015-2019) els ajuntaments han entès que podien tornar a incrementar les seves aportacions a la cooperació. No hem recuperat el 0,7% de mitjana, però sí que hi ha molts ajuntaments que han arribat al 0,7% -sobretot els grans.

Crec que un factor determinant en què els ajuntaments varen tornar a posar la cooperació al centre del debat -però també perquè la societat ho va demanar-, va ser el 2015 arran de la crisi de refugiats sirians. Penseu que, des del fons, la campanya d'emergència per Síria el comencem el 2013 però no és fins al 2015 que el tema es fa mediàtic i la gent del carrer ho comença a demanar. I els ajuntaments reaccionen. De vegades que la societat civil ens impulsi o ens demani.

Sentiu la pressió dels veïns?

Sí, sí, i tant. Si els mitjans posen al centre del debat un tema, és molt més fàcil que les administracions acabin reaccionant perquè la ciutadania els ho demana.

El Fons Català de Cooperació al Desenvolupament té obertes dues oficines a l'exterior, a Managua (Nicaragua) i a Ziguinchor (Senegal). Quina és la missió d'aquestes oficines?

Fer la representació a terreny i fer el seguiment de tots els projectes que estem duent a terme des dels ajuntaments catalans. Com a Fons, gestionem dels projectes de cooperació: mirem la viabilitat abans que el projecte es dugui a terme; fem el seguiment mentre es desenvolupa el projecte; i finalment fem l'avaluació final, perquè la rendició de comptes és molt important: aquest diner públic en què l'hem gastat? Tot euro de diner públic, la ciutadania ha de poder saber en què es gasta. I en la cooperació, més, perquè hi hagut episodis obscurs i la gent ha posat en dubte si els diners arribaven on havien d'arribar. D'aquesta manera garantim que els diners s'han invertit, s'han executat i s'han auditat correctament. Aquesta feina es fan des de les oficines a terreny. Tot i que estan a Senegal i a Managua, es mouen pel territori. I hi ha tècnics que, quan cal, es desplacen a terreny per fer auditoria dels projectes.

Quins són els estats on més cooperació fa el Fons? Per què?

Marroc, Senegal i Gàmbia són, en aquests moments, els països on hi ha més projectes. A Senegal hi ha molts perquè hi ha hagut una gran diàspora i hi ha tradició de treballar allà. A Centreamèrica, Càrib i Amèrica Llatina hi ha en aquest moment moltes campanyes d'emergència: penso en Equador, perquè hi va haver el terratrèmol i hi estem fent la reconstrucció, en Haití, en Guatemala... A l'àrea mediterrània i Orient Mitjà, arran de la guerra de Síria i els desplaçaments i camps de concentració, també hi ha una presència continuada. Això ho treballem sobretot amb entitats que són al territori: Metges sense Fronteres; Activa Open Arms; Save the Children; entitats d'advocats que defensen els drets dels refugiats, etc. No hi tenim una persona expatriada però constantment hi ha algú que s'hi ha de desplaçar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.