El turisme devorador

El 2017 Joan Buades va guanyar el prestigiós Premi Crexells —avui en replantejament després del daltabaix de la darrera convocatòria— per una novel·la que s’havia publicat en condicions precàries a Eivissa. Un llibre difícil de trobar. Afortunadament, Més Llibres la va recuperar i l’ha editada enguany mateix. Es tracta de Crui. Els portadors de la torxa, una novel·la remarcable que s’endinsa en els viaranys mentals i existencials d’un nazi refugiat a Mallorca que compta amb nombroses complicitats i que recicla els capitals robats als jueus alemanys en inversions turístiques. Una història amb components d’intriga, perquè arriba el moment de la veritat i tot el muntatge d’aquest compendi de maldats que és el personatge central s’ensorra.

Un aspecte gens lateral de l’obra de Joan Buades té a veure amb els mecanismes de l’esclat turístic a les Illes. I no tan sols a les Illes, val a dir, perquè la comarca valenciana de la Marina, tan a prop d’Eivissa i de Mallorca, presenta trets molt similars. També pel que fa a la presència i implantació empresarial, en el sector immobiliari i turístic, d’antics nazis que hi trobaren aixopluc, protegits pel règim franquista. I lluny dels tribunals que els haurien d’haver jutjat.

Crui té una trama poderosa, que atrapa. Té alhora un contingut d’idees considerable, perquè mira de reconstruir l’univers mental d’aquests supremacistes racials amerats de mites i d’idees extravagants, però sovint deutores de corrents centrals de la cultura alemanya, derivades del Romanticisme més foraviat, d’un cert nihilisme, de nostàlgies medievals i d’esoterisme.

Una novel·la que val la pena llegir. Però Joan Buades és, també, més enllà de la ficció, un estudiós i un crític del turisme de masses. El 2004 publicà a l’editorial d’Eivissa Res Publica el llibre On brilla el sol. Turisme a les Balears abans del boom. És un estudi molt competent i il·lustratiu de la prehistòria del turisme a les Balears, abans d’arribar a l’excés i a la hipertròfia. Perquè el turisme, a hores d’ara absolutament desfermat com una tempesta fora de control, té el seu passat. Els fracassos no s’improvisen, però els èxits tampoc. Turisme: èxit o fracàs? Com diria el clàssic: parlem-ne.

I per  parlar amb coneixement de causa, res millor que copsar de primer els fets i les realitats. Facts, que diuen els anglosaxons. Joan Buades ens n’ofereix alguns de molt interessants als seus llibres, com ara  a Exportando paraísos. La colonización turística del planeta (La Lucerna, 2006) o Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico (Icària, 2009). A més, el 2010 va publicar un article clarivident a la revista L’Espill núm. 35 (“Geopolítica del turisme”), dins d’un dossier sobre “Turisme de masses: les conseqüències”. En aquest dossier, que té el seu valor, i que combina perspectives factuals i crítiques, hi van escriure també l’antropòleg Manuel Delgado, l’ecòleg Jaume Terradas, l’economista Aurora Pedro i el sociòleg Joan Amer.

El turisme aclapara i, si es desborda, desfigura i desarticula una societat. A hores d’ara conviuen la crítica fonamentada de l’excés turístic amb la defensa aferrissada de les seues bondats econòmiques, amplificades pels lobbies corresponents. També per profetes del panturisme com Francesc Colomer, director de l’Agència Valenciana del Turisme.  El turisme banalitza els llocs, els trau autenticitat, transforma i degrada els paisatges i les formes de vida, té un alt cost ecològic, concentra la riquesa en poques mans, crea llocs de treball precaris i mal pagats, no genera una economia d’alt valor afegit i una societat cohesionada. Més aviat, tot el contrari. I tanmateix, en un món complex i difícil, i cada vegada més competitiu, per a moltes societats secundàries o perifèriques el turisme és el mannà. És com l’explotació. Què és millor no ser explotat i morir-se de fam o ser explotat i sobreviure? Un dilema del nostre temps.

Trobarem reflexions crítiques especialment àcides sobre els desvaris del turisme a llibres com El turista desnudo(Gatopardo, 2017), de Lawrence Osborne, i especialment al volum extremadament lúcid de Roberto CalassoLa actualidad innombrable (Anagrama, 2018), que fa observacions agudes sobre el fenomen, com ara aquesta: “El turisme ha perdut ja el seu propi control i no sembla obligadament lligat al viatge. Es presenta, més aviat, com una segona realitat que es revela com el model de la realitat virtual”. Perquè vet ací la paradoxa: el turista voldria visitar llocs no desfigurats pel turisme, però ja no existeixen. Fins i tot els llogarets remots que recorre Osborne en el seu viatge cap al final del món conegut ja no són el que foren...