Fins fa poc, Montilivi era un bon lloc per aparcar si havies d’anar a la Universitat de Girona. Que hi hagués un estadi era una qüestió col·lateral. Darrerament, les coses han canviat. El món del futbol mira cap al turó gironí on juga el que a hores d’ara és el colíder de la Lliga de Futbol Professional, el Girona FC.
És dilluns i l’Alabès visita l’estadi en condició de —i es fa estrany de dir— rival petit per als jugadors de Míchel, que pocs dies abans han tombat el Barça al seu camp i miren tothom pel retrovisor. Que sigui entre setmana, que el termòmetre rondi els zero graus o que siguin les nou de la nit no impedeixen que el camp s’ompli d’aficionats per gaudir del somni gironí.
Treure pit
Dues hores abans del partit, a uns deu minuts del camp, els membres de Jovent Gironí, el grup d’animació del Girona, escalfen la gola a cop de cervesa en un kebab a prop de Lluís Pericot. En degoteig constant, s’hi acaben aplegant un centenar de persones, la majoria entre la vintena i la quarantena, però també hi ha veterans i adolescents. La fan petar, i s’engresquen amb algun càntic. “Quan juga el Girona, el Jovent ja és aquí, deixant-se la veu, fins a morir”. Els que són nous, aprofiten per fer-se al grup. Darrerament, a cada partit hi ha algú que s’hi afegeix, destaquen els més veterans.
Entre els temes de conversa, encara cueja la victòria contra el Barça a Montilivi. “És el que ens faltava per aconseguir”. També agafen amb ganes l’eliminatòria de setzens de final de Copa. L’atzar els ha creuat amb l’Elx, l’equip que el 2020 els va privar de l’ascens amb un gol de Pere Milla al temps afegit. Ara, senten que la venjança és factible.
Un jove que va sovint a Barcelona demana adhesius a un dels líders de la grada per omplir els banys de la capital catalana, al costat de les d’altres equips que ja els omplen. Volen ser arreu. “Míchel català” és el lema d’un dels adhesius que ha fet més fortuna. L’entrenador és clarament un dels ídols de l’afició. Uns aficionats, els que s’ajunten a la grada, que venen d’arreu de les comarques gironines, però també hi ha un grup significatiu de maresmencs o de Mollet del Vallès.
Cap d’ells s’imaginava massa que el club arribés on ha arribat en tan poc temps. Alguns enyoren els temps en què era tot més familiar i podien relacionar-se amb els jugadors. També aixequen una mica la cella davant la gent que se suma al carro a última hora —“molts, quan vam tornar a baixar a segona van desaparèixer”. Tanmateix, creuen que és bo que cada cop hi hagi més gent a Montilivi i somnien a esdevenir una grada d’animació al nivell dels grans clubs. Al cap i a la fi, entenen que la identitat de ser del Girona s’està creant encara i treuen pit del fet que la canalla ja duu la samarreta de Tsygankov o Stuani amb normalitat.
El fet que el club formi part del City Football Group, una empresa propietària de diferents equips, entre ells el Manchester City, genera entre aquests joves aficionats entre indiferència i una incomoditat tolerable.
Al peu de Montilivi
Quan s’acosten les nou del vespre, comencen a enfilar cap a l’estadi. També ho fa, abrigat, Gaudènci Sellés. Aquest camí l’ha fet des del dia que va es va inaugurar el camp. Als seus setanta-sis anys, recorda que ja anava al camp de Vistalegre amb el seu pare, que “era el soci número set. Jo dec tenir el noranta i escaig”. Abans era soci de l’Espanyol, també, però d’ençà que el Girona va pujar a Segona s’ha decantat per la monogàmia.
El que està passant enguany, per ell, és “un somni. No tenien ni aigua per dutxar-se els jugadors, aquí”. No només això, sinó que treu pit perquè “fem un gran futbol, ens ho passem molt bé” i l’experiència li ho deixa apreciar, perquè no sempre ha xalat tant a Montilivi. I no només això: si hi pot anar en tren o en un cop de cotxe, també va als desplaçaments. Ha canviat Palafrugell i Figueres per València i Bilbao. Ha deixat enrere un camp amb tres-centes persones per un que penja el cartell de “tot venut”.
“No t’ho creus que hi hagi tanta gent a aquestes hores. Ara ve molta gent de la província, molta gent de la Catalunya del Nord. Uns em deien que abans anaven a veure el Barça i ara venen aquí”. Explica que té un company emprenyat perquè no té abonament. “Quan vam tornar a baixar es van esborrar i ara es queixen que no hi caben. Ja els està bé, l’equip, a vegades, quan està a baix, és quan més falta fa que l’animem”. Ara bé, “com més gent vingui, millor”.
Professa confiança absoluta en Quique Cárcel, el director esportiu, i en Míchel. “Tenim un entrenador del qual estem tots enamorats. És molt sincer. S’ha integrat molt bé a Girona venint del barri de Vallecas. T’entra al cor, vulguis o no”.
Sellés dubta de com pot anar la cosa en el futur, però aposta per gaudir del que s’està vivint. Confia a poder jugar a Europa aviat “si no tenim lesionats”. I només de pensar en clubs com el Manchester United visitant Montilivi exclama que “no s’ho pot ni imaginar. Ara ja no m’ho crec quan miro la classificació, gairebé”.
Una taca que s’escampa
L’èxit del club comença a amarar tota la ciutat. I, com mosques a la mel, els gironins s’apropen cada cop més a Montilivi. Segons la geògrafa i exregidora de la ciutat, Isabel Salamaña, els grans són els que tenen dubtes per saber si són del Barça o del Girona, però, “els joves ho tenen tots claríssim. Tots són del Girona, i es respira Girona de manera molt clara”.
Un dels que ha viscut aquest trànsit d’identitat és el músic i membre de Sopa de Cabra, Josep Thió, autor de l’himne del club: “Com molts gironins, soc culer de tota la vida. Però, l’any passat, quan va jugar el Barça amb el Girona, pensava que aniria amb el Barça i em vaig adonar que no. Vaig veure que, tot i que no coneixia cap jugador, el meu inconscient volia que guanyés el Girona”.
Íngrid Guardiola, directora del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, veu que “hi ha una alegria manifesta i que gent que no posàvem gens d’atenció al fútbol, ara ens ho mirem una mica, encara que sigui molt per sobre”. No pensa que hagi canviat res del dia a dia de la ciutat, però considera que “ha sumat una mica d’orgull gironí, i això que el gironí ja té molt orgull de Girona”.
Salamaña hi està d’acord i relata que, malgrat ser una ciutadania que “no fa grans estridències i no és molt eufòrica, té un gran sentiment d’autoestima. Sense mostrar-ho de manera cridanera, la gent respira Montilivi”. Ella, que no es considera massa aficionada al futbol, diu haver-s’hi implicat “sociològicament”, perquè “quan sents Míchel, amb modèstia, amb aquesta cosa moderada, que acompanya molt la ciutat i l’equip, et fa sentir molt satisfeta de Girona”. Un esperit, explica, que ja es va viure una mica durant els anys que el bàsquet gironí estava en mans de l’Akasvayu i figures com Raúl López, Marc Gasol o una llarga llista d’americans. Ara, aquest esport també viu una revifalla amb el bon estat de forma de l’Uni Girona i el retorn a l’ACB del Bàsquet Girona de la mà del petit dels Gasol.
El còmic Manel Vidal, fill de Salt, i que va jugar un any a les categories inferiors del Girona quan tenia dotze anys, és dels que ha seguit sent aficionat del Barça malgrat el creixement del Girona. En canvi, en el bàsquet, sí que sent més identificació amb el club de la ciutat. “Al bàsquet, em sembla que la gent, tradicionalment, era del Girona en comptes del Barça i, a més, del Girona”. Ell havia estat soci de l’Akasvayu o els anys en què el patrocinador era Casademont o Valvi. “Girona havia estat una ciutat de bàsquet, com Manresa. El bàsquet encaixa molt bé en una ciutat mitjana. Però, si el futbol està tan bé, no té sentit pensar que no hi cap. Ha trencat el motlle de pensar que era una ciutat massa a prop de Barcelona per competir-hi a escala futbolística”.
Segons aquest membre de La Sotana, al seu entorn cada cop hi ha més gent que és del Barça i el Girona a la vegada, però creu que “és circumstancial. Aquesta gent, si el Girona baixa a Segona o es converteix en un equip de Primera normalet, tornarà a ser del Barça”. Ara, creu que l’eufòria pel Girona és genuïna entre la gent de la zona, malgrat que “hi ha un factor d’èxit claríssim”. Tot plegat, a la ciutat creu que s’entoma “des del cofoisme que és la característica principal dels gironins de tota la vida”. Ara, matisa que és també, i així ho plasma en les paròdies que fa en la seva feina, “és gent continguda amb les emocions i desconfiada. Estan molt encantats d’ells mateixos, però no és gent que estigui pensant en la rua”, encara que “sí que hi ha un optimisme generalitzat”.
Coincideix amb molts altres que la figura de Míchel també hi contribueix: “De les coses que poden posar més calent un gironí és que hi hagi un madrileny parlant català i la idea que ho fa perquè ha anat a viure a Girona i si hagués anat al Barça, no ho faria”.
Les cares de Girona
No només el futbol es transforma a la ciutat, però. Els darrers anys, Girona ha començat a aparèixer a llistes de ciutats petites del món a visitar; s’ha omplert de ciclistes de luxe perseguint la petjada de Lance Amstrong i ha vist com s’enfilaven els preus dels habitatges en paral·lel a les xifres de turistes i pisos de lloguer temporal. També, l’entrada d’un govern d’esquerres encapçalat per Lluc Salellas o, segons Guardiola, una especial efervescència cultural.
Aquesta assagista pensa que “la ciutat està canviant, participa d’un flux global. Amb la pandèmia es va popularitzar el que s’anomenen nòmades digitals, sovint del nord d’Europa, que surten dels països freds i venen aquí a viure”. En paral·lel, el ciclisme turístic de luxe “està comprant molts baixos de la ciutat i fa que aquesta tingui una fesomia cada vegada menys i menys pròpia” o “fan que el preu del sol pugi”. Thió coincideix que “el canvi més bèstia de la ciutat és el turístic i això és molt més significant que no pas el futbol, que suposo que és la cirereta del pastís del creixement que viu la ciutat”. De fet, Salamaña creu que el creixement de la ciutat i del futbol no van lligats i remarca que “els últims anys, abans del canvi de govern, l’Ajuntament ha fet una publicitat de manera més clara pel ciclisme que no pas per Montilivi”. Remarca que el futbol podria contribuir a la diversificació econòmica de la ciutat, però que “no aporta molt més enllà d’hotels i restaurants. Bé, aporta esport i afició esportista, i això està bé”.
Guardiola també hi veu aquest punt positiu, tot i que li preocuparia que, “de cop, les polítiques de la ciutat només anessin orientades a l’esport”, però, per ara, creu que “hi ha un equilibri bastant sa”.
Picar pedra
La bona salut del Girona no deixa de ser, però, una novetat en la història del club. Pocs ho haurien pensat a principis d’aquest segle, quan el club va passar per moments delicats. Vidal, que hi passa els anys 2000-2001, amb 12 anys, recorda que llavors “no era ni l’equip gran de les categories inferiors de la ciutat. La Penya Bonsaires i el Viloví tenien equips en categories superiors. I els primers equips del Figueres i el Palamós, també”. Llavors, feia poc que havia deixat de ser un equip de Primera Catalana per pujar a Tercera Divisió. Aquells anys, “ningú tenia el Girona com a equip aspiracional. Els meus companys eren del Barça i un parell del Madrid”. “La idea de Girona com a equip gran la tinc quan pugen per primer cop a Primera Divisió”, relata. Era l’any 2008.
En l’equip que aconsegueix l’ascens hi havia Migue González, actual caçatalents del Cadis i jugador amb més partits defensant la samarreta del club. Recorda que tenien un bon grup i que “la pinya” fa que la temporada tingui èxit. No obstant això, recorda un club “amb moltes mancances, humil, que volia créixer, però amb coses que s’havien de millorar”. Per entrenar, per exemple, “havíem d’anar a molts camps. Anàvem a Jafre, a un camp que, amb tots el respecte, havia de millorar molt. Després vam estar a Riudarenes. A vegades faltava material, perquè no arribàvem”. Van ser anys de crisi institucional forta. “Si no arribem a pujar a Segona, penso que el Girona hauria desaparegut”, recorda. “Nosaltres hem estat molts mesos sense cobrar. Passaven coses que t’allunyen d’estar concentrat”.
Són anys de canvis a la propietat, on el club pateix per la seva viabilitat, però també anys en què, a partir de 2012, es comença a ensumar un ascens a Primera Divisió, que es frustra en moltes ocasions. “Per als que començàvem a ser més veterans, és una frustració important. El somni de poder portar el Girona a Primera Divisió, de participar en un ascens, és una cosa que no torna a passar. És realment difícil”, recorda Migue, que va abandonar el club el 2014, tres anys abans que el club aconseguís el primer ascens. Ara, però, se sent “orgullós,” perquè se sent del Girona i perquè “conec gent allà dins que s’ho mereix i per l’estima que li tinc a la ciutat i als aficionats. Hi tinc amics íntims i s’ho mereixen”.
Després del primer ascens, el Girona va estar dos anys a Primera Divisió. En aquells anys, el City Football Group es va incorporar a la propietat del club. El reforç, però, no va ser prou i el Girona va tornar a baixar i després de dues ensopegades al play-off d’ascens, la temporada 2021-2022 va aconseguir de nou l’ascens que ara els permet mirar de fit a fit els grans equips mentre els aficionats s’aboquen a comprar samarretes i marxandatge. El 2015 van ingressar 40.000 euros en aquest concepte i enguany esperen arribar al milió. De vendre 500 samarretes a vendre’n 12.000.
Se’n parla
L’èxit esportiu també ha anat acompanyat d’un major interès. Això, darrerament, s’ha traduït en continguts audiovisuals creats des del periodisme o l’aficionat, que parlen del club. En són exemples Canvi de Joc o Tribunerus de Montilivi. O els tiktoks de l’Aina Vall, una jove estudiant de periodisme de vint anys que segueix el Girona d’ençà que anava a l’ESO i va començar a fer vídeos la temporada passada valorant els partits. No s’ho pren com una obligació setmanal, però reconeix que, “segurament, la regularitat que estic tenint ara penjant vídeos després de cada partit, si les coses no estiguessin anant tan bé, no l’hauria seguit”. Tampoc ho hauria deixat, perquè en gaudeix.
De la mateixa manera que gaudeix al camp. A Vall li costa assimilar el que està passant ara després d’anys patint per l’ascens; explica que és “com si estiguéssim en un somni” i es proposa gaudir-ho, perquè “tots tenim molt clar que això no tornarà a passar”. Sobre el final de temporada, es manté prudent “per influència de Míchel”. Li costa “dir que guanyarem la Lliga de forma no irònica”, malgrat que hi ha gent al seu entorn que ja gosa fer-ho. Com molts altres, remarca que tot plegat reforça també “l’orgull gironí que tant ha reivindicat el club”. Més enllà d’això, per ella, que cada setmana s’enfronta als seus amics d’universitat del Barça, ser del Girona és “ser tossut” i “una mica orgullós per dir que et quedes al Girona i no te’n vas al Barça”.
Com Vall, la periodista Andrea López és una de les persones que ha decidit seguir per xarxes l’actualitat del Girona. En aquest cas, des del programa Canvi de Joc que es fa cada dimecres a Twitch. “Vam començar quan encara estàvem a Segona i és bonic perquè hem anat creixent de la mà del Girona”, relata. Pensant en el club, recorda que Montilivi abans costava d’omplir i ara hi falten llocs, i pensa que, “per créixer, necessitarà més espais, més staff, més patrocinadors”. Tampoc s’acaba de creure la situació del club, però pensa que Míchel “ha trobat la tecla” i amb la millor versió de l’equip sobre el camp “les aspiracions del Girona han de ser molt altes”. Considera que la gent de la ciutat “s’ha arrelat molt al Girona” i que els ascensos i descensos “fan que la gent hagi creat un vincle emocional”. Tot plegat “omple una mica l’orgull de la ciutat”, perquè, “si coneixes algú de Girona i del Girona, som molt de Girona i del Girona”.
Aquest creixement ha arribat també a les escoles. Thió explica que fa poc va anar a xerrar a “una escola d’un barri humil d’aquí i quan vaig dir que era el compositor de l’himne, van sortir com bolets els que anaven al camp o el seguien. Un fins i tot se’l sabia de memòria i jo no en recordo la lletra. Recordo el primer vers. Sé que no és una gran lletra, però no és una cosa que em faci vergonya”.
Com en el cas del músic de Sopa de Cabra, la d’aficionat del Girona és una identitat en formació. La fortuna esportiva i als despatxos dels pròxims anys definirà si el club s’instal·la entre els grans o retorna als espais que ha transitat durant la seva història. Segur que més d’un ja s’ha encomanat al cul de la lleona.