—Com comença la seva relació amb el Girona?
—Jo em vinculo al club de petit. Soc de Salt i jugava a futbol allà. Amb 13 anys em van trucar per venir a Girona a jugar. Jo ja el seguia i venia sempre a l’estadi a veure el primer equip, que abans sempre era els diumenges a les cinc de la tarda. Estaven a tercera divisió, algun any a Segona B. Vaig estar-hi uns quants anys, fins que vaig arribar al primer equip. Després vaig marxar a jugar a fora, vaig progressar i anar a jugar a altres clubs. Més endavant, vaig tornar i vaig acabar la meva carrera futbolística aquí. A continuació, uns anys vaig ser entrenador a les categories base. Amb la compra de la nova propietat, que ho portava el Pere Guardiola, em van dir de ser president i aquí som.
—Quan comença a anar a Montilivi?
—Des dels anys setanta, amb sis o set anys ja venia al futbol.
—A hores d’ara van primer a la Lliga de Primera Divisió. S’ho creu?
—No és qüestió de creure-ho o no. És cosa de la realitat. L’equip està jugant molt bé. Fa molts anys que estic al futbol. Havia estat a clubs petits i també havia estat primer amb algun club una mica semblant al Girona. O amb algun club acabat d’ascendir que lluita tota la temporada per la tercera plaça. El futbol és difícil, i cada vegada ho és més lluitar contra els grans, perquè tenen uns recursos que nosaltres no tenim. Però, si fas les coses bé, si ets un grup compenetrat i tens qualitat, pots obtenir bons resultats i quotes que, en primer moment, no estan plantejades. El nivell ja no és qüestió d’una setmana. Ens ho creiem per com està jugant l’equip, per com competeix. No sé si durarà molt o poc, però tampoc ens fa perdre la son. Cal gaudir d’aquest moment i intentar seguir fent bona temporada.
—S’hi veu lluitant per la Lliga o per entrar a la Lliga de Campions a finals de temporada?
—En futbol, no és el que veus d’aquí a sis mesos. És el dia a dia. Ho té molt clar el nostre míster i ho repeteix. Sembla un tòpic, però, per guanyar el següent partit, t’ho has de guanyar tota la setmana. Si ho fas bé, ets realista i ho encares amb garanties, tot és possible. No anem a sis mesos, anem al que passarà demà passat i seguir mantenint el nivell.
—Costa tocar de peus a terra?
—Nosaltres toquem de peus a terra completament. Molts de nosaltres fa molts anys que estem al futbol i tenim experiència. Quan no aconseguíem l’ascens a Primera i ens deien que era un desastre, era al contrari. Era una bona temporada. Estàvem creixent i en el camí de fer-ho millor. Com que llavors tocàvem de peus a terra, ara també toquem de peus a terra. Fins i tot més fàcilment ara que llavors, és més difícil en situacions complicades. Passi el que passi, acabem sisens o tercers, tocarem de peus a terra.
—Se senten més arrelats a Primera que amb el primer ascens?
—És el procés del qual et parlava. Portem vuit o nou anys al club. Hem intentat que el club anés creixent i hem arribat a Primera Divisió. Quan hi arribes per primera vegada, i ens passa a nosaltres i a tots els equips, tens dificultats, puges i baixes. Fins i tot hi ha clubs que ho fan tota la seva història. Clubs com nosaltres o amb més història que nosaltres. Això és un procés, un procés de creixement. Ara, el nostre objectiu és l’estabilitat a Primera Divisió. Ser capaços de passar anys a Primera, no pensar a guanyar la Lliga o anar a la Copa d’Europa. L’èxit del Girona seria estar deu anys a Primera Divisió. Establir el club i dotar-lo de recursos. Estant a Primera podem fer passes endavant que a Segona no podríem fer.
—Què representa des del punt de vista simbòlic haver guanyat el Barça ara fa unes setmanes?
—Representa més per l’afició, pel seguidor nostre. Per veure que a Girona, a les comarques, també podem fer les coses bé. Tenen un club que crec que els representa amb orgull. Mai hem competit contra el Barça, sempre l’hem vist a una distància sideral, i ara som capaços d’estar a la mateixa Lliga competint per guanyar partits amb ells. Demostra cap on està anant el club. Però bé, saben que, en condicions normals, un club com el Barça té molts més recursos, estarà per davant i tindrà millor equip. Això no impedeix que puguis tenir la il·lusió de guanyar qualsevol equip de la Lliga.
—El repte és passar de ser un club de la ciutat de Girona a ser un club de país?
—Crec que nosaltres ja hem passat de ser un club de la ciutat, ja som un club de les comarques gironines. Això fa deu o dotze anys no passava. Érem el club de la ciutat i rivalitzàvem amb algun club de la província que estava en les mateixes categories. Això ha canviat dràsticament. La gent de les comarques és del Girona. Si més no, tot el jovent, els nanos que s’estan iniciant en el futbol, s’està fent en el Girona. També, una mica estem sortint de les nostres comarques. Les comarques dels voltants ens estan seguint molt i s’estan fent aficionats nostres. Fins i tot de la Catalunya del Nord comença a venir molta gent. Som un club que comença a despertar interès i ens miren com un equip amb el qual comparteixen sentiments. Crec que el Barça representa molt a Catalunya, però crec que tenim espai tots dos. No hem de ser ni més ni menys. Tanmateix, per com estem jugant, entenc que hi ha molta gent que té simpatia per nosaltres.
—La vinculació amb la llengua o que Míchel parli català els ajuda també a crear simpaties?
—El míster és una persona increïble. Des del primer moment va voler conèixer Girona. La ciutat, la província, l’idioma. Ha estat un procés natural. Va sortir d’ell mateix. És un exemple de normalitat. No d’integració, de normalitat. D’una persona que està molt bé on viu i treballa. Això és fantàstic.
—Què creu que han fet bé als despatxos?
—Des del començament, amb la nova propietat, hem tingut la idea de fer un club que creixés i s’anés consolidant. Vam tenir sempre clara la forma de treballar, amb persones preparades, amb experiència i qualitat per dirigir un club. Des de la propietat, que és gent amb molta experiència en l’empresa i el futbol, fins a la gent que tenim aquí o el nostre director esportiu. No som exemple de res. Creiem en la manera com funcionem.
—Fins a quin punt és decisiva l’entrada del City Football Group i fins a quin punt el Girona en depèn?
—Nosaltres tenim tres propietaris. És cert que el City té més accionariat que els altres dos. Però, hi ha Marcelo Claure i Pere Guardiola. Tots tres són igual d’importants i tenen el mèrit de portar el Girona on és ara. Va ser important, perquè teníem molts problemes d’estabilitat econòmica que derivaven en problemes esportius i institucionals. Amb l’entrada de la nova propietat, de mica en mica es va anar girant la forma de fer del Girona. Al món del futbol depens molts dels resultats i a nosaltres ens ha anat bé. En el seu moment, ens vam quedar a Segona i vam haver de fer front a moments que no eren fàcils, però la constància i no defallir ens ha dut a viure moments com els que vivim ara.
—Els preocupa el judici que té el Manchester City la temporada que ve?
—El City és una organització formada per grans professionals, que a nosaltres ens demostren que fan molt bé les coses. Però, això està en mans dels organismes judicials. Entenem que tot acabarà amb normalitat i sense cap problema.
—A l’estructura del club, vostè comparteix el lideratge amb Pere Guardiola i Ignasi Mas Bagà. El seu paper és fer arrelar el club a la ciutat o a la història?
—Jo soc el que és de Girona. L’Ignasi és el director general i és una persona amb una capacitat de lideratge i treball increïble. I el Pere fa molts anys que està al futbol i als negocis. Tenen molta passió pel futbol i pel Girona. Ja són uns gironins més. Juntament amb la propietat i el Quique Cárcel, que porta tota la parcel·la esportiva i planteja tot l’aspecte esportiu del club. Tots creiem en la forma de treballar de cadascú. Ens respectem molt i sabem quina és la nostra feina.
—Per la condició que té, una de les feines que li pertoquen és generar una identitat o cultura de club en un lloc on fa deu anys els nens no es feien del Girona?
—És evident que hi pensem. Al final, estem aconseguint —també tot ho porten els èxits esportius— que els nens de Girona només pensin en el Girona. Que tinguin com a referents els jugadors i l’entrenador del Girona. Això potser avui comença. Veus per la ciutat que tothom va amb una samarreta o una bufanda del Girona. Tot i això, nosaltres entenem que el que passa ara es plasmarà d’aquí a uns anys. Tots aquests nens que ara comencen ja seran grans i seran una massa social molt important i que aniran fent créixer el Girona. A les cases es respira Girona. Vas pel carrer i es respira el que fa el club.
—Com la pensen, la identitat del Girona?
—La identitat és la de la nostra gent. De gent treballadora de província, de gent responsable que mira pel bé de la família. Volem formar un club d’on en surten persones. Tenim una residència on venen jugadors de fora i tenim el deure i l’obligació de formar-los com a persones abans de res. Entenem que sempre que sigui possible, que és difícil al futbol que estem ara, volem que els jugadors de casa formin part de la plantilla i siguin un exemple per als que arriben d’aquesta identitat gironina i catalana que entenem que ens fa més forts.
—Què en queda, del Girona que vostè coneixia quan era jugador del primer equip a finals dels vuitanta?
—Ha canviat molt. Quan era aquí, hi havia persones que havien de fer funcionar un club que gairebé no tenia recursos per estar a Tercera Divisió o Segona B. Gent que ho passava malament per poder pagar sous a finals de mes. A mitjan temporada hi havia problemes per pagar sous. Gràcies a ells i a molts presidents i jugadors que han passat per aquí i han anat sobrevivint, avui tenim una història. Som conscients de les dificultats per on hem passat. Jo ho he viscut i no ho oblidem. Avui estem en una lliga de les més importants del món. Avui dia som un club que, si el gestiones bé, pot ser estable i pot créixer.
—Ara, la ciutat està bolcada amb el Girona. Però, ha costat fer que la ciutat de Girona mirés Montilivi?
—Amb els anys, hem vist un creixement de l’interès. Cada vegada, els gironins miraven més cap al Girona. Potser no ha costat els de la ciutat, però sí els de les comarques. Ara s’està donant un canvi molt important. Anant per la ciutat veus la gent que va amb alegria. El futbol no és el més important, ni de bon tros; hi ha altres coses més importants com la família i la salut, però veus que la gent té un orgull comú i està alegre.
—Que el club creixi implica la ciutat esportiva de Vilablareix?
—Evidentment. Des del dia que vam entrar, era una pedra angular del nou club. Per poder cada dia formar millor els nostres jugadors i donar-los condicions per entrenar perfectament i poder atreure cada vegada més talent.
—Com ha crescut la massa social els darrers anys?
—Més o menys, en números rodons, quan vam entrar teníem uns 4.500 socis i avui en són 13.500, amb 9.700 abonats. I no tenim més abonats perquè l’estadi no és gaire gran i hem marcat un màxim. Hem posat grades supletòries per encabir més gent i estem treballant a fer l’estadi una mica més gran.
—Hi ha possibilitats de fer l’estadi gaire més gran? O que s’adapti a competicions europees?
—Aquí es poden jugar competicions europees, hi ha estadis més petits que ho fan. I, com qualsevol estadi, amb un projecte amb cara i ulls, entenem que podem créixer.
—Hi ha la possibilitat de moure l’estadi a un altre lloc?
—No ens ho plantegem. Una de les coses que ha canviat és que abans l’estadi estava lluny de la ciutat i ara està pràcticament a dins. Avui la gent ve caminant. Hi ha transport públic. Estem còmodes aquí. Som els primers que hi vam ser. Quan vam arribar aquí, no hi havia ningú. Entenem que és el lloc on li agrada estar a la nostra afició i a nosaltres. S’ha de veure que tot sigui viable, però no preveiem una altra possibilitat.
—Deien que per temes tècnics no es podria ampliar molt l’estadi i fins i tot algú havia dit que potser calia anar fora de la ciutat…
—En principi, no. Hi ha problemes de subsol, com en altres llocs, però això és perquè el camp era vell. Si les obres necessàries es fan bé, no hi ha d’haver cap problema.
—Hi ha clubs grans que es plantegen l’obertura de grades d’animació. Vostès ho tenen al cap?
—Nosaltres tenim un grup jove que ha anat creixent els darrers anys. És una possibilitat quan hagis de tenir un estadi nou i preparat per tenir-hi una grada. Tenir la grada comporta unes exigències en l’àmbit de la Lliga. Has de tenir accessos, serveis, bars. Avui dia no és viable, per les condicions de Montilivi. Nosaltres volem créixer en tots els contextos. Tenir una grada on vingui la gent jove i sigui més accessible per a ells és una possibilitat.