Els Crítics

De l'horror al desconcert

Si la 'Suspiria' original de Dario Argento posava el focus en la textura i en la sobresaturació, en el to oníric i en la voluntat de no ordir una trama intel·ligible i conclusiva, Luca Guadagnino aposta en aquesta nova versió pel gris plom i la fredor, per traçar un pla i subratllar-lo

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No fa ni un any que Luca Guadagnino estrenava Call me by your name, un dels films recents amb més ànima i credibilitat, una impecable lliçó d’honestedat sobre el temps, la descoberta i la pèrdua, tot plegat relligat amb una sofisticació agraïda i lluny de vicis de cineasta incandescent. Un any més tard, l’autor signa aquesta versió inspirada en la gran icona del giallo, Suspiria (1977), obra mestra —i de culte— de Dario Argento. Un trànsit de film a film, de precedent a homenatge —no pas remake—, que va dels estralls de l’amor als estralls de l’horror. I de l’horror al desconcert.

Si l’original posava el focus en la textura i en la sobresaturació —un roig fortament dramàtic i explícit—, en el to oníric i en la voluntat de no ordir una trama intel·ligible i conclusiva, Guadagnino aposta pel gris plom, per la fredor, per traçar un pla i subratllar-lo, per anar més enllà d’una història de bruixes, perquè les bruixes deixen de ser figuracions de l’aquelarre —la follia, la perversió, l’horror i la desraó— i tenen un context, més moral que funcional. En el cas d’aquesta nova Suspiria, el marc és eminentment polític: som a Berlín, en l’ebullició social de 1977, en una ciutat que pateix els continus atacs terroristes de la Baader-Meinhof, la Fracció de l’Exèrcit Roig. El Mur hi és, encara. Com hi és el pes de la Segona Guerra Mundial. I la culpa, i el martiri.

Figuracions polítiques a banda, Guadagnino recondueix el film a d’altres indrets, no tan terrorífics i sí molt més discutibles: el gir en la identitat de la Mater Suspiriorum; un darrer acte clau per al desllorigador i alhora amb una performance carnavalesca grotescament grunge i matussera; que Susie Bannion (Dakota Johnson) tingui un pes autoconclusiu; o la condició narrativa de l’art com a perversió. Amb tot, el director italià és capaç de plantar-nos a la retina una escena que deixa esgarrifat —la dansa convertida en un gest mortal i tot el dolor d’un cos innocent, mostrant-nos la dislocació que provoca l’art i l’obstinació— i d’oferir-nos una excel·lent Tilda Swinton en doble ració, angelicalment pertorbadora com a Madame Blanc i desvalguda com a Anke —sota capes de maquillatge—, un psicoanalista amb veu de fil, mirada atònita i lector de Jung. I Swinton resulta clau, en les dues interpretacions, com a intent d’ordre en el caos.

Instal·lats en la diferència de recorregut entre films, el pitjor, però, no és que la còpia —o l’homenatge— quedi a mitges, inconclús o sense nivell laudatori. El pitjor és que cada decisió acabi convertint el film en un via crucis de causa-efecte, en l’intent de fer un panegíric d’allò sinistre, sense tenir en compte que l’obscur no cal subratllar-ho, que simplement hi és, quan hi és. El pitjor és que l’opció Guadagnino es quedi a mig camí del que creiem que voldria ser, planant sobre la devastació de la història, sobre la litúrgia mortuòria dels ancestres, sobre la tragèdia de ser partícip de la comunitat, i sobre el relat d’un apoderament on les dones manen i els homes són tan aberrants com prescindibles. I, sobretot, amb l’esqueix dolorós de la maternitat.

Un trànsit difícil, de Call me by your name a Suspiria, i de l’original d’Argento a aquesta relectura. Perquè, com bé sap Guadagnino, l’ànima i la credibilitat són la mesura de l’èxit, i també la diferència entre un bon i un mal film.

 


Suspiria
Direcció: Luca Guadagnino

Estats Units, 2018
Durada: 152 minuts
Guió: Dave Kajganich, sobre els personatges de Dario Argento i Daria Nicolodi
Fotografia: Sayombhu Mukdeeprom
Música: Thom Yorke
Repartiment: Dakota Johnson, Tilda Swinton,
Chloë Grace Moretz, Mia Goth, Jessica Harper,
Sylvie Testud, Angela Winkler, Malgosia Bela
Gènere: Terror, thriller


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.