Europa

Spitak: 30 anys del terratrèmol que va arrasar l'Armènia soviètica

Com ha canviat Armènia des d’aquella tragèdia que va desolar el país?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A les 11:41 a.m. del 7 de desembre de 1988, un terratrèmol de magnitud 7,2 va devastar el nord de la República Socialista Soviètica d'Armènia, amb epicentre prop del municipi de Spitak.

La xifra oficial de morts va ser de 24.817, tot i que altres estimacions eleven el nombre de víctimes mortals fins a les 50.000. Una mortalitat comparable, i inclús superior, a la que provocaria tota la guerra del Karabakh (1991-1994) entre armenis i àzeris. Molts edificis que amb prou feines van quedar dempeus amb el primer moviment sísmic del matí, van col·lapsar amb el que es va produir a la tarda, fent desaparèixer el 17% dels habitatges del país. Prop de mig milió de persones van perdre les seves llars, i en total unes 970.000 persones vivien a les regions més afectades pel terratrèmol al nord del país. Un impacte altíssim en un territori que el 1988 que arribava a no més de 3,5 milions d'habitants.     

El terratrèmol va destruir 21 ciutats i 342 pobles, i va afectar greument els municipis de Spitak i Leninakan (segona ciutat del país, avui en dia Gyumri). En total, l'impacte del terratrèmol es va fer sentir en uns 12.000 km² de territori, ni més ni menys que el 40% de la superfície total de la llavors encara República Socialista Soviètica d'Armènia, d'uns 29.000 km² –extensió similar a la del Principat-. La més petita de totes les que formaven part la Unió Soviètica.   

Des del punt de vista econòmic, el cost estimat que va suposar el terratrèmol va ser d'uns deu mil milions de dòlars, i va reduir la capacitat de producció d'Armènia en un 40 per cent. El tremolor va interrompre serveis i subministraments essencials com ara comunicacions, transports, aigua, sanitat, gas i electricitat, els quals van ser reconstruïts durant els durs deu anys que van seguir el terratrèmol, bona part dels quals el país va estar en guerra.         

La catàstrofe va generar una onada de suport i solidaritat dins i fora de les seves fronteres. Milers d'armenis i armènies van desplaçar-se a la zona, molts d'ells ajudant a excavar a la runa amb les seves pròpies mans buscant supervivents, i col·laborant en les feines d'atenció i assistència a les víctimes. Una tasca difícil tenint en compte que la major part dels hospitals de la zona van ser arrasats pel terratrèmol, i que una part important dels metges i personal mèdic que hi habitava van morir o van resultar ferits.

Forces de seguretat ajuden els habitants afectats pel terratrèmol a Spitak / WikiCommons


Totes les llavors repúbliques soviètiques es van implicar en les operacions de rescat i reconstrucció de les zones devastades. 111 països, entre els quals Bèlgica, Itàlia, el Líban, Regne Unit, Noruega, França, Alemanya i Suïssa, van ajudar l'URSS proporcionant equipament, especialistes, menjar i medicines. L'onada de solidaritat va arribar fins a Catalunya, on el CIEMEN va organitzar la recollida i enviament d'ajuda humanitària, amb una campanya de suport als damnificats que va incloure l'organització d'un concert benèfic al Palau de la Música el març de 1989. A principis de 1988, el programa Crònica 3 de TV3 va realitzar un reportatge sobre el terratrèmol de Spitak, per a la realització del qual va enviar un equip especial a la zona.   
Armènia es troba en una zona d'alta activitat sísmica que va de Turquia fins a l'Índia, on la placa tectònica aràbiga empeny cap al nord, xocant amb la placa eurasiàtica. Així, aquesta falla que travessa les muntanyes del Caucas ha estat responsable de segles d'activitat sísmica. La magnitud de la tragèdia de Spitak va alterar el panorama físic i polític d'Armènia, fins al punt que Moscou va permetre a la diàspora armènia –amb la qual mantenia una tensió històrica- participar directament en la provisió d'ajuda en col·laboració amb les autoritats locals. En un moment de creixement de les pulsions nacionalistes, la situació creada va consolidar el poder i influència del Comitè Karabakh, el qual va jugar un paper principal en l'organització de les tasques de rescat i d'ajuda a les víctimes. Creat a principis de 1988 amb l'objectiu de lluitar per la reunificació del Nagorno Karabakh i Armènia, el Comitè estava format per un grup d'intel·lectuals armenis, i era reconegut per molts com el lideratge de facto del país.

El dia del terratrèmol, el líder soviètic Mikahil Gorbatxev es trobava a Nova York, on era per a intervenir davant l'Assemblea General de Nacions Unides sobre la reducció del pressupost militar soviètic. En conèixer les notícies del desastre, immediatament va desplaçar-se cap a Moscou, i des d'allà va volar cap a Armènia. Aquell seria el seu únic viatge al Caucas en els seus sis anys com a màxim dirigent soviètic.  

Després de visitar la zona afectada, Gorbatxov es va dirigir a Erevan, la capital, on va intervenir davant una multitud. En el transcurs del seu discurs alguns dels assistents li van demanar explicacions sobre el conflicte al Karabakh, especialment davant la ineficiència que Moscou havia mostrat davant la persecució ètnica que els armenis començaven a patir a l'Azerbaidjan, incloent-hi el pogrom de Sumgait del febrer de 1988, que va provocar desenes de morts. 

Poc després, en una entrevista a una televisió armènia Gorbatxov va criticar durament els líders del Comitè Karabakh, i l'11 de desembre aquests van ser detinguts i empresonats, restant a la presó fins al maig de l'any següent. Aprofitant el seu alliberament, van impulsar el Moviment Nacional Pan-Armeni, el qual governaria l'Armènia soviètica de 1990 a 1991, i després la nova república independent fins al 1998, de la mà del primer president Levon Ter-Petrossian.         

En contra del que alguns esperaven, la catàstrofe de Spitak no va aturar la disputa entre armenis i l'àzeris pel territori del Nagorno Karabakh que s'havia iniciat a principis d'any. Les tasques de salvament van anar acompanyades d'un increment en les tensions a la zona. Les hostilitats van anar escalant conforme les estructures del poder soviètic s'anaven debilitant, fins a arribar a l'escenari de guerra total a partir de 1991, quan tant Armènia com l'Azerbaidjan van esdevenir estats independents.         

Més enllà del tràgic balanç pel que fa a víctimes mortals i ferits, el llegat d'aquesta guerra va ser un bloqueig econòmic contra Armènia per part dels seus dos principals veïns –Turquia i l'Azerbaidjan- que encara dura, fet que dificulta el desenvolupament socioeconòmic del país.       

Els anys que van seguir el terratrèmol van comportar importants conseqüències en l'àmbit psicològic, cultural i econòmic per als habitants de les regions afectades. Milers de xarxes familiars –molt importants en la cultura i societat armènies- es van trencar, i molts dels supervivents, nens i adults van patir estrès post traumàtic. El nord d'Armènia va passar a ser una de les regions dels més despoblades del país, quan històricament havia estat un dels principals motors econòmics i industrials. Una crisi demogràfica que en l'actualitat no s'ha revertit.           

La tragèdia que va suposar el terratrèmol de Spitak ha esdevingut un element de la cultura popular armènia. Poc temps després del terratrèmol el cantant Charles Aznavour va compondre la cançó Per tú Armènia, dedicada a les persones que van patir la tragèdia, i per a recollir fons en l'àmbit internacional. També destaca la composició musical Leninagone, de Trigan Hamasyan, en honor a les víctimes. Més recentment dues pel·lícules, Terratrèmol (2016) i Spitak (2018), han tornat a posar el focus en recordar aquella catàstrofe que va sacsejar Armènia l'hivern de 1988.       

El terratrèmol de Spitak va suposar un cataclisme en un moment històric ja de per si molt convuls, en el que els fonaments de l'URSS començaven a trontollar, i quan les tensions interètniques entre armenis i àzeris començaven a aflorar després de dècades congelades i en estat latent. Aquests dies l'efemèride de Spitak es commemora a Armènia amb múltiples actes d'homenatge per a recordar les víctimes de la tragèdia. La casualitat ha fet que el 30 aniversari coincideixi amb el darrer dia de campanya de les eleccions més importants per al país des de la seva independència l'any 1991, i que segons tots els pronòstics, serviran per a consolidar el tomb històric que el poble armeni va fer l'abril d’enguany, amb una revolta popular exitosa contra el règim oligàrquic i corrupte que governava el país des dels anys 90. Trenta anys després de la tragèdia de Spitak, el poble armeni comença a recobrar l'esperança en la construcció d'un futur millor pel seu país. I per la seva gent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.