Els Crítics

Charles Aznavour, l’artista formidable

Charles Aznavour ha mort als 94 anys, a la casa que tenia a Alpilles, al sud de França.
El cantant deixa un llegat artístic de volum incommensurable —vuit dècades de professió musical, 100 milions de còpies venudes, més de 1.200 cançons i 300 discos publicats—, i peces tan inoblidables com ‘L’émigrant’, ‘For me, formidable’, ‘La bohème’, ‘Take me’, ‘See me already’ o ‘Comme ils disent’, entre moltes altres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era una estrella atípica. Charles Aznavour (1924 - 2018) va ser un d’aquells artistes —cantant, compositor, actor, guionista— d’enorme vitalitat escènica i amb una trajectòria extraordinàriament longeva, com demostra la gira musical per Japó que havia acabat feia pocs mesos, la darrera actuació al Liceu —l’última a Catalunya, aquest mes d’abril—, o que tingués previst un concert pel proper 26 d’octubre a Bèlgica, amb nova gira a la vista. Així ha estat la trajectòria d’Aznavour, sempre amb un peu a l’escenari, el seu hàbitat natural de manera ininterrompuda des de fa vuit dècades. Geni i figura fins al final, amb una obra de gran prestigi i, també, de reconeixement popular, autor de grans cançons —algunes escrites per a artistes com Mistinguett, Patachou, Edith Piaf o Juliette Gréco—, i protagonista de nombroses col·laboracions i duets, com els realitzats amb Liza Minnelli, Compay Segundo o Elton John.

Fill d’emigrants armenis i nascut amb el nom de Shahnour Vaghenag Aznavourian, Aznavour solia començar els seus concerts amb “L’émigrant”, una cançó dedicada als seus pares, que van fugir del genocidi que va assolar el seu país el 1915, durant la Primera Guerra Mundial. El cantant i actor sempre es va mostrar compromès amb la història i la cultura d’Armènia, cosa que deixa palesa amb “Ils sont tombes”, cançó composta en el seixantè aniversari del genocidi i quan és nomenat per la UNESCO com a ambaixador permanent del país.

En aquest sentit, “L’émigrant” servia, en cada concert, per enviar un missatge universal a tots els qui, com els seus pares, s’havien hagut de veure en una situació similar. Va esdevenir tot un símbol. Per l’entesa entre diferents i com a denúncia de la incomprensió patida (“Regarde-le comme il promène / Son coeur au-delà des saisons / Il traverse des murs de haine”, “Mira’l mentre camina / El seu cor enllà de les estacions / Travessa murs d’odi”). Una bona manera d’entrar al seu univers, amb una emotivitat que fuig de la presumptuositat i amb les idees clares, evidenciant de quina manera va ser marcat pels seus orígens, tot un aprenentatge de vida que va desfermar les seves ànsies creatives.

De fet, va ser gràcies als seus pares que li va ser inoculat el verí de l’actuació, des de ben menut. El pare va ser baríton, nascut a Geòrgia i fill d’un cuiner del tsar Nicolau II; la mare, filla d’uns comerciants armenis establerts a Turquia. El destí va fer que els dos es coneguessin a París, on van obrir un restaurant armeni que aviat es va convertir en refugi d’artistes, de bohemis i d’altres personatges vinculats a la faràndula teatral. Allò va ser clau en la formació del jove Shahnour, que va començar a cantar en públic, al mateix establiment, amb només 9 anys.

 

Més enllà de les actuacions en camp propi ­—que van ser una gran escola, tal com el ell mateix reconeixia—, Aznavour va començar el que seria una fructífera carrera fent duet amb Pierre Roche, a qui va conèixer l’any 1941. Cinc anys més tard, el duet Aznavour-Chenet és descobert per la cantant Edith Piaf, a qui acompanyen en una gira per França i Amèrica del Nord i qui adopta el rol de protectora d’artista i de gran descobridora per al públic. Aznavour no trigaria gaire a volar sol. L’any 1952 se separa de Chenet i comença la seva pròpia carrera, tan longeva com la seva vida, malgrat que l’inici no va ser fàcil i que va trigar a ser reconegut. L’èxit li arribaria amb 33 anys.

El seu cas és un d’aquells que demostra que el talent té poc a veure amb factors adquirits o patrons prefabricats que segueixen ves a saber quina fórmula. De fet, si tenim en compte el “manual de l’artista perfecte”, Aznavour ho tenia tot per no triomfar: mancat de virtuosisme vocal i allunyat del cànon de bellesa, les crítiques no van ser gaire bones a l’inici, més aviat al contrari. Però el temps i el talent acaben posant a lloc les coses que valen la pena. L’any 1957, després d’escriure moltes cançons i tenir una guanyada bona fama de compositor, li arriba —per fi— el reconeixement com a cantant, amb èxits com “Parce que”, “Sur ma vie” o “Après l’amour”.

 

Cantant i també actor
 

L’èxit com a cantant arriba també amb l’inici d’una interessantíssima carrera com a actor, especialment reconegut al cinema. Debuta l’any 1958 a La tête contre les murs (Georges Franju), film que li comporta el Cèsar a la millor interpretació masculina i que el consagra com un dels artistes, en tota l’amplitud del terme, del moment. Després d’aquell film n’arribaren d’altres com la comèdia musical Monsieur Carnaval (1960) o Yiddish Connection (del qual va ser autor també del guió, a banda d’actor protagonista), i alguns tan destacats com Tirez sur le pianiste (François Truffaut, 1960), El timbal de llauna (Volker Schlöndorff, 1979) —que li va comportar la Palma d’Or a Canes— o Ararat (Atom Egoyan, 2002), film de culte on interpreta el seu paper més personal, en una història sobre el genocidi del poble armeni.

Tots aquests elements basteixen una obra incontestable. Una manera d’entendre la vida, de veure el món, de compartir la felicitat, els neguits i la nostàlgia, de no oblidar les arrels que ens fan ser com som i que ens fan projectar un univers i també la nostra essència, singular intransferible, però capaç de connectar amb el conjunt de la humanitat. Un artista com ben pocs, que transcendeix a bastament la figura del crooner, sense comparació possible amb cap altre cantant o compositor. Al regne d’Aznavour —sempre fascinant dalt de l’escenari—, no hi va faltar mai el lloc per a la intel·ligència, per a l’afecte, per a l’escalf, per a la vivacitat d’allò que mou l’emoció humana. Un artista formidable. 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.