Ave, Ninchi!

La meva primera visita a Nova York va ser l’any 1985. Pocs diners, pocs dies, molta curiositat. Em vaig fer pràcticament tot Manhattan a peu. De totes les anècdotes viscudes sense badar vull compartir amb vosaltres un cinema mític que encara era obert: el World Theatre del carrer 49, en una cantonada del Radio City Music Hall. Em va cridar l’atenció perquè se’l veia descuidat, amenaçat (i de fet va tancar molt aviat per edificar-hi el Holiday Inn Crown Plaza). Era un cinema atapeït de signes del passat, amb el hall decorat com un pub anglès, i una exposició de moments gloriosos de la seva vida, primer com a especialista en cinema anglès, després cinema internacional, després porno (el 1972 hi van estrenar Garganta profunda, abans que tot el barri fos propietat de l’Esperit Disney), finalment una sala de repertori nàufrag.

Tot d’una vaig pensar que aquell era, potser, el cinema que la gran Ave Ninchi ens havia mencionat a José Luis Guarner, Guillermo Cabrera Infante i Néstor Almendros, en una sobretaula de la “Setmana del cinema en color” quan va venir a visitar-nos atreta pels contactes neorealistes del nostre gran crític. Ave Ninchi, gloriosa i tragicòmica, va ser una d’aquelles madonne del lleixiu i el raspall en el cinema que millor va retratar la condició humana en qualsevol postguerra. Ella va ser la mestressa sacrificada d’aquell relat de supervivència creat per Luigi Zampa, recollint el testimoni dels mestres Rossellini i De Sica el 1947, Vivir en paz. El seu record va concatenar tots els detalls d’aquella conversa, i el porter del World Theatre em va confirmar les intuïcions. Sí, aquell era el cinema que va estrenar Roma città aperta (25 de febrer de 1946) on va estar en cartell any i mig. Aquell va ser el cinema on Ingrid Bergman va descobrir la passió Rossellini (una foto de l’exposició ho demostrava). I aquell va ser també el cinema on s’estrenaria a continuació Vivir en paz (24 de novembre de 1947). Aldo Fabrizi era protagonista dels dos films, primer Don Pietro, el capellà afusellat, després contadino Tigna, metrallat pels nazis que fugen per defensar un alemany desertor. Ave Ninchi hi interpretava la seva dona (amb un repertori de gesticulacions naturals comparables al de Nannarella, Anna Magnani) i en aquella conversa nocturna a La Pèrgola de Montjuïc (sempre taula reservada per José Luis, Guillermo, Néstor... i Manuel Puig; episòdicament, també Jordi Grau i Luis Gasca) recordava la première americana. Hi van anar, si la memòria no em falla, Fabrizi (un ídol de la intel·lectualitat de la ciutat llavors), Suso Cecchi d’Amico, Carlo Ponti i Nino Rota. Però també els dos actors americans del film: Gar Moore, un noi blanc d’Oklahoma que havia arribat amb les tropes ianquis i havia estat fitxat per Rossellini a Paisà i per Marcello Pagliero a Roma città libera; i el més extraordinari, un altre soldat, negre, músic de jazz, John Kitzmiller, que restaria per sempre més a Itàlia, tocant la trompeta als clubs de jazz de Roma. En Luci del varietà de Fellini i Lattuada, i molt més tard encara apareix en Agent 007 contra el Dr. No i tot just abans de morir a l’horripilant versió alemanya de La cabaña del Tío Tom, el film que va abaixar persianes al cinema Kursaal de Rambla de Catalunya de Barcelona.

Els dos actors van fer de cicerones de la colla d’italians en la ciutat de les meravelles, quan feia dos anys del final de la guerra. Ave Ninchi recordava una nit apoteòsica en un antre de Harlem on John Kitzmiller els va iniciar a tots en l’art de la marihuana i els èxtasis musicals non stop, amb una petita diablessa de veu inimitable que faria bogeries als llits d’Orson Welles i Marlon Brando, als cabarets francesos i als apartaments de solters dels hereus de les fortunes industrials de Park Avenue, Eartha Kitt. Evidentment, Kitzmiller i Eartha mantenien una sòlida relació intermitent, i ella aportaria l’únic moment suportable cantant un gospel en La cabaña de Tío Tom, poc abans de reciclar-se  com la Catwoman estel·lar del Batman de televisió.

Tot, tot allò vaig recordar en uns minuts, respirant profundament l’aire de moqueta ja corrupte d’aquell cinema rònec i meravellós, i sospirant per no haver sabut aprofitar prou d’haver compartit una escudella amb Ave Ninchi, la Julia Caba Alba del cinema italià.