Saturday Night Live és un dels programes més emblemàtics i representatius de la indústria televisiva nord-americana. Creat per Lorne Michaels el 1975 i emès, com indica el seu nom, el dissabte a la nit i en directe, SNL va esdevenir ràpidament una escola d’on han sortit alguns dels actors, humoristes i guionistes de més èxit de les darreres dècades. Noms com els d’Eddie Murphy, Robert Downey Jr. o Jimmy Fallon van començar a ser coneguts gràcies a la seva incorporació a l’equip del programa i, fins i tot, Tina Fey va convertir la seva experiència com a cap de guionistes del programa en les set temporades de la sèrie 30 Rock.
El seu humor, crític amb l’actualitat i que no ha dubtat a fer befa de grans figures de la política, l’economia i la cultura del país, li ha fet guanyar la reputació de programa transgressor, reputació que, en general, és merescuda. El 13 d’abril de 1996, però, Saturday Night Live es va sotmetre als poders establerts, en una decisió que va desembocar en un dels episodis més polèmics de la història del programa. Aquella nit, els estudis de l’NBC del número 30 de la Rockefeller Plaza de Manhattan havien reunit dos extrems. A una banda, hi havia el presentador d’aquella edició del xou, el multimilionari Steve Forbes, editor i propietari de la revista fundada pel seu avi ara fa cent anys i que feia un mes que s’havia retirat de la cursa per aconseguir la nominació a ser candidat a la presidència dels Estats Units pel Partit Republicà. A l’altra, els convidats musicals, una de les bandes de rock més compromeses políticament que es recorden: Rage Against The Machine.
Fundada a Los Angeles el 1991 pel cantant Zack de la Rocha, el guitarrista Tom Morello, el baixista Tim Bob Commerford i el bateria Brad Wilk, RATM estava a punt de publicar el seu segon àlbum, Evil Empire, que havia de continuar l’èxit obtingut per l’àlbum de debut, Rage Against The Machine, de 1992. Incorporant influències del rap, del punk i del metal, la banda va crear un estil propi i instantàniament reconeixedor que la va catapultar ràpidament a la fama mundial. El que més la caracteritzava, però, eren les lletres, que reflectien les idees polítiques revolucionàries i d’extrema esquerra dels seus membres i que van suposar una alenada d’aire fresc a l’escena musical nord-americana. Durant els nou anys que va durar la seva primera etapa, RATM va esdevenir un dels noms més importants del rock a escala mundial i, amb els anys, se l’ha considerat una de les bandes més influents de finals del segle passat i de principis d’aquest.
La coincidència del milionari i republicà Steve Forbes amb els rockers i activistes Rage Against The Machine, doncs, creava un còctel que podia resultar difícil de gestionar, i els problemes van començar de seguida. El dijous anterior a l’emissió, durant els assajos, la cadena va informar RATM que les dues cançons que volien interpretar, “Bulls On Parade”, del seu nou àlbum, i “Bullet in the Head”, de l’anterior, contenien expressions malsonants que trobaven inadequades. No ho van trobar gens estrany, especialment en el cas de la segona cançó, que parla de la manipulació de l’opinió pública nord-americana durant la guerra del Golf. L’empresa propietària de l’NBC en aquell moment, General Electric, fabricava avions per a les Forces Aèries dels Estats Units i, per tant, tenia grans interessos econòmics en la indústria militar. Els integrants de la banda ja comptaven que la cadena tindria reserves sobre el contingut de les cançons i donaven per fet que l’equip de realització del programa posaria els clàssics bips per censurar-ne els renecs. El que no esperaven, però, és que la cadena volgués fer arribar la censura a l’interior de l’estudi. Segons els van explicar, com que alguns familiars i amics de Steve Forbes figuraven entre el públic, no volien que se sentissin molestos ni ofesos i incorporarien els bips també a l’estudi. La presència del multimilionari, deien, els forçava a tenir tot el que passava al programa molt més controlat que de costum. No volien cometre cap “errada”.
Durant l’assaig, a més, l’equip de RATM va penjar dues banderes nord-americanes de cap per avall als amplificadors del baix i de la guitarra. Aquest gest simbòlic volia expressar una de les creences bàsiques de la banda: la democràcia americana està invertida perquè només dona al poble l’opció de triar els seus representants entre membres de la mateixa classe privilegiada que, a més, Steve Forbes representava millor que ningú. Als responsables de SNL, com era d’esperar, la imatge de la banda tocant amb dues banderes invertides no els va fer cap mena de gràcia i van avisar-los que durant l’actuació de dissabte no les podrien tenir penjades: ofendrien molta gent i, sobretot, no agradaria gens ni als patrocinadors de Saturday Night Live ni als anunciants de l’NBC. RATM van insistir a mantenir-les argumentant que si la cadena els donava vuit minuts perquè demostressin qui eren i què feien, aquesta acció era una marca d’autenticitat. Després d’una petita discussió, però, van desistir... o això és el que van dir as caps del programa per tranquil·litzar-los a ells i als executius de l’NBC.
El dia del xou va arribar i tot estava a punt per a la primera de les dues actuacions de Rage Against The Machine a Saturday Night Live. Només faltaven trenta segons perquè Steve Forbes aparegués en directe i presentés la banda, que havia de sortir a tocar “Bulls On Parade”. El magnat ja estava dret al seu lloc, esperant que la cadena connectés amb l’estudi. Un compte enrere anava indicant els segons que faltaven. Quan la pantalla va arribar al vint i RATM ja estaven preparats a l’escenari, els membres del seu equip van desplegar les dues banderes nord-americanes i les van penjar cap per avall als amplificadors tal com havien fet als assajos.
Durant aquells vint segons, el pànic i la confusió es van apoderar de l’estudi de Saturday... Uns quants treballadors del programa van córrer cap a l’escenari cridant “treieu les banderes!” i, com que els tècnics de RATM no tenien intencions de fer-ho, ho van anar a fer ells mateixos. L’equip de la banda va voler impedir-ho i, durant uns segons que a molts se’ls van fer eterns, uns i altres van forcejar sobre els amplificadors. Només quedaven cinc segons per entrar en directe quan, finalment, els treballadors d’SNL aconseguir arrencar les banderes i endur-se-les, just a temps per a la connexió. Com si no hagués passat res, Steve Forbes va presentar RATM, que van començar a interpretar la primera cançó de la nit... que va resultar ser l’única.
Tan bon punt la banda va abandonar l’escenari, la productora de Saturday Night Live, Marcie Klein (filla de Calvin Klein) va anar a trobar el seu mànager per informar-lo que no tocarien la segona cançó i per convidar-los a abandonar els estudis. Quan Tim Bob se’n va assabentar, va agafar una de les banderes, la va estripar i va dirigir-se ràpidament al camerino de Steve Forbes, on va llençar-ne els trossos als membres del seu seguici. Com que Forbes havia estat un dels possibles candidats a la presidència, els agents del servei secret que el protegien van aparèixer immediatament i van escortar els membres de la banda i el seu equip fins a les portes del Rockefeller Center.
Al carrer, alguns dels actors i del personal tècnic deSaturday Night Live van anar a trobar la banda i els van dir com d’avergonyits estaven per tot el que acabava de passar, però també els van demanar que no divulguessin els seus noms per por de les possibles represàlies que podien patir de la NBC. Pocs dies després, en una nota de premsa publicada arran de la polèmica que havia causat tot plegat, la cadena va dir que el motiu pel qual RATM no havia tocat la segona cançó programada per aquell vespre havia estat un problema de temps. En resposta, la banda es preguntava que, si tot plegat havia estat una simple falta de temps, com era que en el moment d’acomiadar el programa, quan els actors, el presentador i els músics convidats es reuneixen a l’escenari per donar les gràcies al públic, la banda ja no hi era. L’única explicació possible era que, de fet, feia estona que havien estat expulsats dels estudis. Per acabar, els músics van dir que, en qualsevol cas, la cadena els hauria d’estar agraïts: penjar les banderes de cap per avall era la manera més inofensiva d’atacar Steve Forbes i el sistema polític nord-americà de totes les que se’ls havien acudit. D’una manera diferent de la que havien pensat, però que va ser igual d’efectiva, la revolta insubornable de Rage Against The Machine havia enviat el seu missatge i, al mateix temps, havia posat en evidència quins eren els límits de la transgressió del programa més “lliure” i “crític” de la televisió nord-americana.