Qui escriu aquestes línies s'ha fet un fart de fer prediccions econòmiques que han acabat per no substanciar-se. Però si hi ha algun pronòstic en el qual ha errat ha sigut el de la reforma del model de finançament. Deu anys fa que l'actual model, dissenyat en temps de Rodríguez Zapatero, va caducar i feu anys fa també que els territoris més perjudicats pel mateix clamen en el desert per la seua revisió. A cada any nou hem predit la imminència de la reforma i a cada final d'any hem hagut de constatar la paràlisi al voltant del tema.
Perquè ni el govern de Mariano Rajoy primer, ni el de Pedro Sánchez, després, han aconseguit traure l'aigua clara sobre un assumpte que enfronta els partits polítics, però que, a més, causa dissensions entre comunitats autònomes. El primer va utilitzar la crisi econòmica en primer terme, i la crisi catalana, a continuació, per inhibir-s'hi. Els únics avanços que hi hagué es van donar en l'àmbit tècnic, en sol·licitar a una comissió d'experts proposats per l'Estat i les autonomies que realitzara una diagnosi i una proposta. El document, presentat l'estiu de 2017, quedà amagat en un calaix.
Pedro Sánchez, per la seua banda, va usar el desacord que en aquest assumpte hi havia entre les autonomies governades pel PP, per mirar cap a un altre costat. Només el 2022, el Ministeri d'Hisenda va moure fitxa en presentar una proposta per fer el càlcul de la població ajustada, un criteri tècnic necessari per arrencar tot el procés de negociació. Fou, tanmateix, un moviment estrictament tàctic. Com va passar amb l'informe del comitè d'experts en temps de Rajoy, també el document del ministeri de María José Montero i les pertinents al·legacions de les comunitats autònomes quedaren en els llimbs.
Deu anys després, doncs, el model és caducat i ben caducat. La diferència, aquest 2024, és que, potser sí, aquest és l'any de la renovació. O, almenys, l'any en què es donen més circumstàncies que hi són favorables. Ho analitzem a través
1. PER QUÈ AQUEST ANY SÍ? La circumstància més substancial és el fet que l'estabilitat parlamentària del govern de Pedro Sánchez depèn dels partits independentistes. En l'acord signat el 3 de novembre entre ERC i socialistes, la qüestió del finançament hi és explicitada, per bé que en termes de bilateralitat. Després de fer un diagnòstic sobre la situació, el punt 3 de l'annex 2 diu: "Constituir, durant el primer trimestre de 2024, una comissió bilateral entre el govern de l'estat i el de la Generalitat de Catalunya, (...) amb l'objectiu d'arribar a un acord i possibilitar avanços sobre els següents apartats: Com arribar a un finançament adequat que garanteixi la suficiència financera dels serveis públics a Catalunya". Així doncs, l'acord català podria servir de desllorigador d'un assumpte que també perjudica moltes altres autonomies. Al contrari que en anys precedents, hi ha la voluntat política.
2. COM S'ARTICULARÀ LA NEGOCIACIÓ? Aquesta és la gran incògnita. L'acord Esquerra-PSOE explicita la necessitat de constituir una comissió bilateral. Ara bé, l'espai on s'articulen les negociacions al voltant del finançament és el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), on està representat el ministeri d'Hisenda i els representants de les comunitats autònomes. En el darrer, convocat a mitjan desembre, Catalunya va optar per no participar-hi, com ja havia fet en altres ocasions, arran de tot l'enrenou generat al voltant del Procés.
En aquest punt, l'executiu de Pedro Sánchez se li presenta un dilema delicat: d'una banda, l'acord de bilateralitat el colla i l'obliga a donar un tracte preferent a Catalunya; d'una altra banda, sap que un tracte especial al Principat provocarà l'animadversió de la resta d'autonomies i especialment les del Partit Popular -que són, alhora, la majoria-.
3. TENEN CATALUNYA I EL PAÍS VALENCIÀ ELS MATEIXOS INTERESSOS EN AQUESTA REFORMA? No. La darrera reforma del model de finançament va atendre, en part, les exigències de Catalunya, una autonomia que, fins aleshores, havia rebut una quantitat de recursos per sota de la mitjana estatal. Els darrers anys -amb xicotetes oscil·lacions- Catalunya s'ha situat en la mitjana estatal. La seua queixa té a veure, sobretot, amb el fet que és aportadora neta al sistema, és a dir, aporta més recursos que no en rep.
Per la seua banda, el País Valencià, com Catalunya, aporta més recursos que no en rep. La gran diferència és que, en comparació amb la mitjana estatal, rep menys recursos per càpita que cap altra autonomia. Això passa, a més, a pesar que té un PIB per càpita per sota de la mitjana.
4. COM CALDRIA REPARTIR ELS RECURSOS? Aquest és el gran quid de la qüestió. Cada volta que s'ha obert el pastís de les negociacions pel finançament, les autonomies han anat a matadegolla entre elles. El que els darrers informes tècnics han evidenciat -també el realitzat en temps de Mariano Rajoy- és que les autonomies estan rebent de forma sistemàtica uns recursos menors dels necessaris per cobrir els serveis bàsics que proporcionen a les autonomies. O, cosa que és el mateix, que l'Estat s'està quedant amb una part dels recursos que haurien d'anar a parar a les comunitats. És el que els experts anomenen "l'anivellament vertical".
Al marge d'això, cal establir uns criteris per determinar com es calcula la població ajustada. La "població ajustada" és un concepte amb el qual vol referir-se els diferents ajustos que cal introduir per calcular què val donar cada servei en cada circumstància. És a dir, no costa el mateix dotar d'escoles i centres de salut en un barri on viuen 15.000 habitants que donar aquest mateix servei a 15.000 persones que viuen dispersos en deu municipis. Sobre com fer aquest càlcul, es va avançar en la legislatura passada, però el govern central mai no va donar resposta a les al·legacions presentades per cadascuna de les comunitats autònomes.
5. CAL UNA REFORMA TRIBUTÀRIA DE FORMA PARAL·LELA? En l'actualitat les autonomies ingressen el 50% de l'IRPF i de l'IVA, el 58% d'impostos especials, però res de l'impost de societats. Hi ha moltes veus que critiquen que, si bé Espanya és un país amb un nivell alt de descentralització de serveis, no passa el mateix amb el repartiment dels impostos i per això reclamen una major descentralització fiscal.
6. QUÈ PASSA AMB LA CONDONACIÓ DEL DEUTE? Aquesta és una de les qüestions que més polseguera han alçat de l'acord per a la governabilitat segellat per ERC i el PSOE. En l'actualitat, les autonomies tenen un enorme volum de deute contret amb el mateix estat a causa de les ineficiències del sistema. L'acord entre els independentistes i els socialistes estableix que l'Estat condonarà el 20% del deute que Catalunya té amb el govern central, de forma que això facilite el retorn de Catalunya als mercats financers. El document fa extensiva aquesta condonació a la resta d'autonomies.
Ara bé, autonomies com la valenciana en surten perjudicades pel fet que el càlcul no té en compte l'infrafinançament que ha patit el País Valencià i que ha generat una manca de recursos estructural.